11.3.07

ECONOMIA

He passat part del cap de setmana a Elx. Vaig arribar divendres a la nit, en companyia del nostre candidat al Compromís per les comarques del sud, Dimas Montiel, per tal d’assistir a un sopar de dinamització del BLOC. Ens reuníem amb els militants i simpatitzants del Baix Vinalopó. A l’endemà al matí, dissabte a les 11,30, es presentava al Centre de Congressos la candidatura Compromís per Elx, i vaig intervindre en l’acte, donant suport als companys i companyes del BLOC i d’EU. Alfons Lujan, el nostre secretari comarcal, ocupa el número dos de la candidatura, que encapçala Àngels Candela d’EU i actual regidora d’esta formació a Elx. Estic convençuda que treuran uns magnífics resultats; la llista és bona.
Estar a la ciutat del palmeral ( quina preciositat!) fent i conversant de política, quasi obliga a parlar d’economia, d’indústria, en definitiva de la situació en que es troben els nostres sectors productius.
Des de fa anys, el govern valencià insisteix a destacar que el nostre és un país pròsper que creix més que la mitjana espanyola, i aboca dades i xifres que, segons com s’interpreten, podrien fer pensar que tenen raó. Ara bé, també hi ha altres dades: hi ha les dades que indiquen que estem a la cua de l’estat en tot allò que es refereix a inversió social (despesa sanitària, educativa, en R+D+I, en atenció a persones amb discapacitat...), també les que demostren la profunda crisi del sector industrial tradicional, davant la qual el govern valencià, senzillament, ha decidit mirar cap a un altre costat; i també hi ha dades que posen de manifest que la millora d’alguns indicadors no ha implicat una millora de la qualitat de vida de més gent, sinó que un grup relativament reduït ha vist multiplicar-se els seus guanys de manera ràpida i fàcil.
El nostre ha estat el país del “pelotazo”, del guany fàcil, i tot això sota l’aixopluc d’un govern que ha renunciat a la seua funció primordial: la d’assegurar l’equilibri territorial, la justícia social, el compliment de la llei i que l’interés general estiga per damunt dels interessos particulars. En esta qüestió, més que en cap altra, la irresponsabilitat del govern valencià ha estat majúscula, sobretot per haver abandonat els sectors productius que generen riquesa i ocupació estable i haver impulsat un model de desenvolupament que només aporta solucions a curt termini.
I, el que és pitjor, tot això s’ha fet sense cap mena de planificació: el disseny i ordenació del territori s’ha deixat en mans dels promotors i s’ha fet a cop de talonari i a base de PAIs; la viabilitat de les nostres indústries s’ha intentat buscar mitjançant subvencions que només són pedaços que no resolen el problema de soca-rel; el futur de l’agricultura valenciana s’ha deixat exclusivament en mans dels agricultors, als quals s’ha posat en la disjuntiva de mantindre uns camps que no funcionen o vendre’ls per construir cases i camps de golf.
Evidentment, cada partit polític porta unes propostes econòmiques diferents als seus programes, però més enllà del recanvi d’unes polítiques concretes per unes altres, hem de ser capaços de construir una política econòmica amb capacitat per generar valors afegits que no suposen la destrucció massiva de l’estructura econòmica del país.