28.3.07

PROGRAMES ELECTORALS

Cada vegada què s’apropen eleccions, els partits preparem els nostres programes d’acció per tal d’oferir-los a les ciutadanes i ciutadans i que ens trien com a millor opció. Tanmateix, pocs partits assumeixen els programes oferts com un compromís públic amb la ciutadania.

Les dones i els homes del BLOC volem oferir este compromís públic a tots els valencians i valencianes, ja què entenem que el valor de la política es troba precisament en l’acompliment d’un acord entre les polítiques i els polítics triats i el conjunt de la ciutadania què els tria per tal que gestionen els assumptes col·lectius, de tots.
En este sentit, volem oferir tres compromisos:
1. Un compromís ferm amb el progrés i el benestar dels homes i dones que viuen al País Valencià, així com amb la sostenibilitat social i mediambiental d’este progrés i benestar, única assegurança possible de la seua continuïtat en el futur.
2. Un compromís cert amb l’autonomia, individual i col·lectiva, de les valencianes i valencians, que garantisca els drets de totes les persones i grups, condició necessària per avançar pel camí de la igualtat i la diversitat.
3. Un compromís real d’incorporació política efectiva del poble valencià en l’àmbit de relacions internacionals, garantia de la integració dels ciutadans i ciutadanes en un context europeu i mundial, cada vegada més global.
Cadascun d’estos tres compromisos, que assumeix el BLOC, per separat i, més encara, tots tres junts, constitueixen una alternativa real, certa i ferma, a les polítiques que el PP està desenvolupant des del govern de la Generalitat, i també a les practicades pel PSOE en la seua etapa de govern, i actualment en alguns ajuntaments.
Les actuals polítiques del govern del PP tenen com a objectiu el progrés i el benestar de sectors i grups socials molt reduïts i propers als seus postulats. L’ampla majoria de ciutadans i ciutadanes veuen com, mentre les grans empreses engreixen els seus comptes de resultats, i reparteixen privilegis entre els seus directius, les seues condicions de vida no milloren al mateix ritme. És més, en molts casos, les condicions de treball són cada vegada més precàries i els serveis públics cada vegada més privats. I tot això, a més, en un context de producció clarament insostenible, des del punt de mira social i mediambiental: l’aigua o l’asfaltat de cada vegada més quilòmetres de costa i d’horta són els exemples més cridaners.
La voluntat de control del govern del PP sobre la societat valenciana es concreta en una restricció alarmant dels contextos en què els individus i grups poden triar, en una restricció, en definitiva, de l’autonomia, individual i col·lectiva. El control sobre els mitjans de comunicació n’és l’exemple més vistós, però a això caldria afegir la nul·la disposició al diàleg, la prepotència en l’acció de govern i la seua confusió entre majoria absoluta i govern absolut.
Però, a més, entenc que el progrés de la nostra societat sols és pot aconseguir de manera sòlida si va acompanyat del consens entre els diferents sectors econòmics i socials, i sempre sota la supervisió d’un Govern valencià que siga veritable garantia en la defensa d’allò comú front als interessos particulars.
El BLOC és l’única opció política què garantirà, dins del Parlament valencià, el respecte i promoció de les llibertats individuals en tant que ciutadans i ciutadanes, però també som els únics convençuts de què el progrés del nostre País no ha de passar per Madrid per arribar a ocupar el lloc que li pertoca en el context internacional. Alguns diuen que el temps dels nacionalismes ha passat, però els valencianistes estem convençuts que ara més que mai cal reivindicar la nostra plena equiparació amb les àrees de la Unió Europea i de la Mediterrània amb què compartim interessos econòmics, tradicions culturals i dinàmiques socials. L’única eixida viable per a què el nostre País afronte amb èxit el procés de globalització vigent passa per trencar la submissió a Madrid i lligar els nostres interessos al veritable marc geopolític on estem inserits: un Arc Mediterrani del qual formem part junt a Catalunya i les Illes Balears, però també amb les zones costaneres de França i Itàlia i amb l’altra vora de la Mediterrània, l’africana. Fer declaracions grandiloqüents és ben fàcil, i reunir-se amb els “col·legues” polítics d’altres “regions espanyoles”, també. El que farem des del BLOC, però, serà reivindicar el dret del nostre País a participar en peu d’igualtat en el procés de construcció europea i demanar que el disseny de les grans infrastructures estatals atenga als veritables interessos i necessitats de la ciutadania valenciana.
Però a més d’això entenem que el País que volem construir ha de ser-ho de totes les persones, sense cap mena d’exclusió, i per aconseguir això partim d’una situació evident de desigualtat: les dones, que representen al voltant del 50% de la societat valenciana, i els joves, veritable motor del nostre progrés col·lectiu, necessiten polítiques específiques de promoció. No és una qüestió de discriminació positiva, sinó el fruit del convenciment que el País Valencià serà jove, i serà igual per a homes i dones ... o no serà.

25.3.07

DES DE BAIX, CAP A DALT

Supose que molts de vosaltres haureu vist, durant els darrers dies, uns anuncis als diaris, tanques i cabines repartides pel territori, algunes targetes postals o haureu escoltat unes insercions a la ràdio en què apareix, junt a l’anagrama del BLOC, la paraula POLÍTICA cap per avall. Algú podria pensar que ha estat una errada de la impremta, però hui dia la gent en sap moltíssim, de temes de disseny i de publicitat, i sé cert que la majoria de vosaltres vàreu entendre perfectament que la imatge volia dir alguna cosa.

Si mireu detingudament els cartells i les targetes, trobareu una frase que aclareix bastant bé el sentit de la campanya: “des de baix, cap a dalt”, és a dir, política feta a l’inrevés de com habitualment la fan els partits polítics, que tenen la pèssima costum d’amollar a la ciutadania els seus programes sense haver-los preguntat abans si eixes propostes responen als seus problemes reals, o no.
Des del BLOC, doncs, hem decidit donar-li la volta a la manera com se sol fer la política i hem optat per convertir en l’element central de la nostra precampanya allò que portem fent fa molts anys als pobles i comarques on tenim presència: parlar amb la gent, escoltar la gent i demostrar-los que el BLOC és un eina útil, la millor eina en la meua opinió, per millorar la seua vida quotidiana. Perquè finalment crec, que si els càrrecs públics, els alcaldes, diputats, regidors etc. obliden que la seua funció és resoldre els problemes de les persones, si un partit polític oblida això, està començant a entrar en un terreny molt perillós.
La política des de baix cap a dalt serà l’element central de la nostra campanya en els propers mesos, però ha estat també la clau per bastir eixe instrument electoral que s’anomena COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ. Un instrument que ha estat el resultat, precisament, de la nostra manera de fer la política, de fer-la escoltant la gent, estant al carrer, prenent part en les iniciatives organitzades per la rica societat civil del nostre país.
L’estratègia que proposem té un element central: substituir la tradicional manera com els partits polítics s’adrecen als votants, basada en els mitjans de comunicació massius i en una concepció del votant com un subjecte aïllat i passiu, per una comunicació directa, personal i en dos sentits.La comunicació per mitjans massius arriba a molta gent, és innegable, però té, com a mínim dos problemes: que no sabem l’efecte que els impactes mediàtics tenen sobre les persones i que, a més, solament és possible per a aquells partits amb grans recursos econòmics i mediàtics al seu abast. La manca de comunicació directa amb els votants, a més, pot generar sorpreses, i és que no podem saber si les polítiques que hem dut a terme o que proposem, agraden o no agraden als nostres votants més fidels, per la qual cosa podria donar-se el cas que estiguérem fent propostes contradictòries amb allò que espera de nosaltres el nostre cos electoral més proper.
Per això, a més dels mitjans de comunicació, utilitzem en esta campanya electoral un mètode de treball que afavorix la comunicació del BLOC amb els seus votants –amb aquells que ho han sigut i amb aquells que podrien ser-ho amb certa facilitat-, per tal d’aconseguir un intercanvi de compromisos: el nostre, de donar serveis polítics als ciutadans, i el d’ells, de fer-nos arribar les seus propostes, suggeriments, etc., de votar-nos i d’aportar nous votants potencials.

21.3.07

ES TRACTA DEL TERRITORI, ESTÚPID

La defensa del territori ha format part intrínseca de la cultura política del nacionalisme valencià pràcticament des dels seus inicis, però en els darrers anys, ha pres especial rellevància en l’acció i discurs del BLOC com a conseqüència de la pressió sobre el territori que ha propiciat el govern valencià del PP. Tot això ha convertit el compromís amb la sostenibilitat en un dels pilars ideològics del BLOC, fins al punt d’influir sobre el nostre projecte polític global.

El territori és el marc sobre el qual es desenvolupen les relacions socials, econòmiques, culturals i polítiques i, per tant, qualsevol modificació d’eixe marc repercuteix de manera immediata sobre el conjunt de la societat. La qualitat de vida dels valencians i valencianes, la viabilitat econòmica de les nostres empreses o la nostra agricultura, la integració social, i fins i tot els referents culturals i identitaris depenen en gran mesura de l’ordenació i l’equilibri territorial.
La política de l’actual Consell, i de molts ajuntaments governats pel Partit Popular i, desgraciadament, també pel PSOE, està provocant una veritable depredació dels escassos i fràgils recursos naturals amb què compta el nostre país. Això, a més de tindre conseqüències ambientals immediates –i altres que aniran posant-se de manifest amb els anys- influeix directament sobre el conjunt de la societat, i d’exemples en tenim un bon grapat:
- un creixement urbanístic accelerat i sense planificació com el que estan patint les nostres comarques provoca una minva de les dotacions de serveis que haurien de garantir la qualitat de vida de la ciutadania. Així, per exemple, influeix sobre la qualitat de vida el fet que les noves urbanitzacions s’ubiquen fora dels centres urbans i obliguen les persones que s’hi traslladen a fer desplaçaments amb vehicles particulars.
- el fet que les noves urbanitzacions es dissenyen com a recintes tancats genera problemes d’integració –o millor dit de desintegració- social, ja que provoca una segregació de la gent que hi viu respecte a la resta de la societat. Si a això sumem que, sovint, eixes urbanitzacions compten amb centres educatius i sanitaris privats o concertats, la diferència encara es fa més clara.
- a més a més, el nou model urbanístic també comença a tindre efectes sobre la qualitat de la vida política valenciana: l’increment de residents comunitaris en molts dels nostres municipis ha començat a provocar, des de fa alguns anys, l’aparició de partits que només aspiren a representar les minories de residents i que actuen més en clau de lobby que d’opció de govern.
Així mateix, els municipis amb nuclis residencials diferenciats, o que han crescut molt en els darrers temps, estan trobant greus problemes per integrar políticament els nous veïns.
- el desordre urbanístic i territorial també influeix sobre l’accés (social i físic) a la cultura i als recursos educatius, i fins i tot sobre elements identitaris i simbòlics. Si es fomenta un model urbanístic basat en urbanitzacions tancades i distanciades entre elles serà molt difícil que les persones que hi viuen se senten identificades amb un municipi, amb una comarca o amb el conjunt del País Valencià.
Però parlar de sostenibilitat no és només parlar d’urbanisme. És parlar d’infrastructures, és parlar de model econòmic i industrial, és parlar d’aigua.
Actuar des de la responsabilitat i la coherència ideològica ens porta, com a nacionalistes, a oposar-nos a la utilització partidista d’una qüestió tan sensible com ho és la política de l’aigua. Com a nacionalistes, com a progressistes i com a partit preocupat pel territori i la sostenibilitat, apostem per una nova cultura de l’aigua que permeta arribar a amples acords i a una distribució justa i eficaç dels escassos recursos hídrics amb què comptem.
Per tot això, defensar un altre model d’urbanisme, una altra cultura de l’aigua, una ordenació del territori respectuosa i sostenible no pot ser, per raons ideològiques i per raons estratègiques, una qüestió secundària en el discurs i en l’acció política del BLOC. No podem permetre’ns deixar-ho com qüestions conjunturals o d’abast local, perquè l’aposta pel territori és tan important en el nucli ideològic del BLOC com la defensa de la nostra llengua o d’un model de societat progressista.
Per aixó, parafrasejant Clinton, es tracta del territori, estúpid.

18.3.07

PP I TELEVISIÓ


Quan Zaplana va abandonar la Generalitat per convertir-se en ministre, va delegar en José Luis Olivas i va dessignar Francisco Camps com a candidat, semblava que el cicle del PP començava a esgotar-se. Que el president de la Generalitat abandone, com ho va fer Zaplana, era un fet políticament molt destacable, una decisió molt agosarada que podria passar-los factura. Però en això, com en tantes altres coses, el PP valencià ha comptat amb el suport dels mitjans de comunicació, bàsicament de la televisió pública valenciana, que ha estat l’instrument més útil per a les victòries electorals del PP. La marxa de Zaplana, en un país amb un sentiment identitari relativament feble com el nostre, es va vendre com un salt endavant: es faria ministre!, per la qual cosa no va fer més que consolidar l’avantatge del PP, que va aconseguir que un desconegut Camps es convertira en president.

Cal reconéixer que Camps va intentar, al principi de la legislatura, marcar distàncies amb Zaplana i prendre un perfil d’un tímid valencianisme, però com ha anat avançant la legislatura, l’enfrontament intern al PP valencià i, sobretot, el canvi de govern a Espanya, ha fet que el PP de Camps haja tret la seua cara més ultraconservadora, demagoga i anticatalanista. Això li ha fet guanyar-se suports en moments puntuals, especialment front a un PSOE que, en estes estratègies, es veu empresonat, però crec que cada dia més valencians i valencianes s’adonen que, més enllà de Canal 9, el País arrossega un seguit de problemes que el PP és incapaç de resoldre.
Permeteu-me que torne a parlar de Canal 9 perquè és clau per entendre un fet: que l’opinió pública valenciana s’informe a través dels mitjans espanyols, i no dels valencians. L’escassa qualitat de Canal 9, i particularment dels seus informatius, amb una pèssima i interessada informació sobre política valenciana, ha fet des de fa anys que la política que compte per als valencians i valencianes siga l’espanyola, que és la que apareix als noticiaris “seriosos” de les cadenes estatals. Això ha provocat, per exemple, un coneixement molt més alt dels polítics espanyols que dels valencians i ha contribuït també a què els debats polítics centrals en la societat valenciana hagen estat els d’abast estatal.
El particular, per dir-li d’alguna manera, context informatiu valencià explica també que els intents del PP valencià per tirar ma del victimisme i del greuge comparatiu no hagen reeixit. Són discursos fonamentalment adreçats a un sector de la població d’edat avançada i nivell d’estudis mitjà-baix, però este no és el sector numèricament més important de la societat valenciana.
Davant d’esta situació, la recepció de TV3 al País Valencià suposa una entrada d’aire fresc en el panorama comunicatiu. I ara Camps i el PP volen tancar-la. No em detindré en analitzar les causes, que molts bloguistes ja han fet i amb els que estic d’acord (vegeu el post “Per la TV3” al Blog d’Enric Morera), però si diré que en l’era de la comunicació global, que vullguen impedir-nos vore una televisió que es realitza al país veí, a Catalunya, és inadmissible. Que cansat resulta lluitar pel que és evident!, que deia Cambó.

15.3.07

LA FALLA, L'ESTACIÓ I EL TREN

Els amics, i sobretot les amigues, de la Falla L'Estació d'Oliva, em van demanar una col·laboració per al llibret de la falla d'enguany. Estan d'aniversari, fan 25 anys. Gustosament, vaig respondre a la seua demanda i ací teniu l'article que ha aparegut.

La Falla, l'Estació i el Tren
La Falla l’Estació està de celebració: enguany fa un quart de segle, 25 anys. Els fallers i les falleres, i de retruc el nostre poble, ho festejaran com toca.
Les Falles a Oliva són una festa totalment consolidada; tant és així que enguany vorà la llum una de nova. I la Falla l’Estació és una institució dins del món faller. Quan vam viure al barri participàvem, i la meua filla va ser Fallera Infantil del Foc. M’agrada, sobretot, que al meu poble hi haja una falla que porte el nom de l’Estació que ja no existeix; és una manera de no perdre la memòria d’allò que va ser el nostre poble, Oliva, en altres temps.
Perquè Oliva tenia tren. Esta afirmació, que per molts no és cap novetat, ho és i molt per a la gent de menys de trenta anys, que no ha vist mai passar cap tren pel nostre poble i que no ha conegut cap edifici destinat a fer el paper d’Estació.
Així és, amigues i amics. Oliva va perdre el seu tren que l’unia amb Carcaixent, Gandia i Dénia fa una trentena d’anys, i fa quasi vint l’edifici de l’antiga Estació. En un primer moment, les autoritats deien que ràpidament es perllongaria la línia que uneix València amb Gandia, però no ha estat així, i continuem aïllats de la resta de la nostra comarca i de la comarca veïna del sud, La Marina.
Jo recorde molt be els temps que el tren parava a la nostra Estació. La via sempre era una fita. Viure a la part de baix, era molt lluny en alguna época, no com ara que el poble s’ha fet gran; creuar les vies era una cosa perillosa i s’havia d’anar amb compte. Anar a Dénia a l’oculista o a Gandia a comprar era fàcil, només havies de pujar al primer tren que passara. El tren li donava importància a Oliva, no érem com altres poblacions veïnes que no en tenien, nosaltres estàvem ben comunicats i això sempre és signe de cosmopolitisme, de modernitat.
Trenta anys després, però, ens trobem a l’alçada d’eixes altres poblacions a les que, en certa mesura, miràvem per damunt del muscle. Ara, nosaltres tampoc tenim tren ni Estació.
Este estat de coses, a hores d’ara, és inexplicable. Oliva es troba immersa en un eix de comunicació, per la costa, que fa que un transport públic com el ferrocarril siga una inversió totalment rendible. La població ho reivindiquem i les autoritats municipals estan d’acord, de forma unànime, en que esta infrastructura és absolutament necessària. No pot ser que des de dalt, des de la Generalitat i el Govern Central ens tinguen abandonats en este tema tan important per a la nostra vida quotidiana.
Així que esperem que Oliva torne a tindre tren i Estació. Un tren modern, adequat als temps actuals, que ajude a vertebrar el nostre territori i que ens done solució als nostres problemes de transport públic i de comunicació amb altres nuclis, per nosaltres estratègics en les nostres relacions comercials, turístiques, familiars, de serveis, etc., com ho són Dénia, Gandia, València...I una Estació nova, intermodal, que aculla el tren i els autobusos, per la que torne a passar gent anant i tornant, que constituesca, una altra vegada, una fita per tots nosaltres.
Mentre tot açò arriba, a Oliva sempre sabrem que érem una ciutat amb tren i Estació, siga quina siga l’edat que tinguem. La Falla l’Estació ens ho recorda, portant el nom d’eixe edifici emblemàtic que tantes activitats cíviques va acollir, en altres temps. Ja fa vint-i-cinc anys que els fallers i les falleres de la Falla l’Estació ho feu i vos desitge que continueu per molt de temps. Hem de plantar la falla al voltant de la nova Estació del tren que passarà per Oliva.

11.3.07

ECONOMIA

He passat part del cap de setmana a Elx. Vaig arribar divendres a la nit, en companyia del nostre candidat al Compromís per les comarques del sud, Dimas Montiel, per tal d’assistir a un sopar de dinamització del BLOC. Ens reuníem amb els militants i simpatitzants del Baix Vinalopó. A l’endemà al matí, dissabte a les 11,30, es presentava al Centre de Congressos la candidatura Compromís per Elx, i vaig intervindre en l’acte, donant suport als companys i companyes del BLOC i d’EU. Alfons Lujan, el nostre secretari comarcal, ocupa el número dos de la candidatura, que encapçala Àngels Candela d’EU i actual regidora d’esta formació a Elx. Estic convençuda que treuran uns magnífics resultats; la llista és bona.
Estar a la ciutat del palmeral ( quina preciositat!) fent i conversant de política, quasi obliga a parlar d’economia, d’indústria, en definitiva de la situació en que es troben els nostres sectors productius.
Des de fa anys, el govern valencià insisteix a destacar que el nostre és un país pròsper que creix més que la mitjana espanyola, i aboca dades i xifres que, segons com s’interpreten, podrien fer pensar que tenen raó. Ara bé, també hi ha altres dades: hi ha les dades que indiquen que estem a la cua de l’estat en tot allò que es refereix a inversió social (despesa sanitària, educativa, en R+D+I, en atenció a persones amb discapacitat...), també les que demostren la profunda crisi del sector industrial tradicional, davant la qual el govern valencià, senzillament, ha decidit mirar cap a un altre costat; i també hi ha dades que posen de manifest que la millora d’alguns indicadors no ha implicat una millora de la qualitat de vida de més gent, sinó que un grup relativament reduït ha vist multiplicar-se els seus guanys de manera ràpida i fàcil.
El nostre ha estat el país del “pelotazo”, del guany fàcil, i tot això sota l’aixopluc d’un govern que ha renunciat a la seua funció primordial: la d’assegurar l’equilibri territorial, la justícia social, el compliment de la llei i que l’interés general estiga per damunt dels interessos particulars. En esta qüestió, més que en cap altra, la irresponsabilitat del govern valencià ha estat majúscula, sobretot per haver abandonat els sectors productius que generen riquesa i ocupació estable i haver impulsat un model de desenvolupament que només aporta solucions a curt termini.
I, el que és pitjor, tot això s’ha fet sense cap mena de planificació: el disseny i ordenació del territori s’ha deixat en mans dels promotors i s’ha fet a cop de talonari i a base de PAIs; la viabilitat de les nostres indústries s’ha intentat buscar mitjançant subvencions que només són pedaços que no resolen el problema de soca-rel; el futur de l’agricultura valenciana s’ha deixat exclusivament en mans dels agricultors, als quals s’ha posat en la disjuntiva de mantindre uns camps que no funcionen o vendre’ls per construir cases i camps de golf.
Evidentment, cada partit polític porta unes propostes econòmiques diferents als seus programes, però més enllà del recanvi d’unes polítiques concretes per unes altres, hem de ser capaços de construir una política econòmica amb capacitat per generar valors afegits que no suposen la destrucció massiva de l’estructura econòmica del país.

9.3.07

DIA DE LA DONA

Milers de persones vam prendre ahir els carrers de València, en la celebració del Dia de la Dona, per recordar a esta societat el camí que encara ens queda per recórrer fins aconseguir la igualtat real entre homes i dones.
Una gran pancarta amb el lema “El món serà feminista o no serà”, obria la manifestació i en ella ens aplegàvem representants dels partits polítics, de les forces sindicals i de la Plataforma Feminista del P.V. La conquesta dels drets de les dones i l’aprovació, ahir mateix al Senat, de la Llei d’Igualtat, eren els discursos principals de la marxa reivindicativa i festiva.
El BLOC va començar els seus actes commemoratius d’esta data el dia anterior, dimecres, amb una taula rodona al Club Diario Levante, que sota el títol de “Dona i Espai públic” va reunir a la professora del departament de Filosofia del Dret de la Universitat de València, Ruth Mestre, a la Diputada del Scotish National Party, Roseanna Cunningham i a la secretària de l’Euskadi Buru Batzar, del Partit Nacionalista Basc, i membre d'AHOTSAK (dones pel procés de pau en Euskal Herria), Josune Ariztondo. La pregunta que se’ls feia era si realment hi ha un model femení d’entendre i fer política , i com exercir-lo. La conclusió fou que potser sí, però que s’han de prendre precaucions i s’ha d’anar en compte en no repetir errors del model masculí imperant.
Totes elles apuntaven que la solució a la poca presència de dones en la política, passaria per una nova cultura política amb accions específiques que aconseguesquen la igualtat efectiva entre homes i dones i en que és millor centrar eixa defensa en la igualtat de drets. Remarcaven que les dones som el 52% de la població , que estem afectades pels problemes del món igual que els homes i que tenim dret a participar en la búsqueda de solucions, ja que les lleis ens emparen. “Soc més partidària del lobby que del ghetto, que opera des de l’agravi, encara que també són necessaris els espais exclusius de dones per a la reivindicació”, concloïa Josune Ariztondo.
Es van assenyalar com a necessàries les quotes de paritat, per tal de corregir la disfuncionalitat d’un sistema que dificulta l’accés i la permanència de les dones en la política, tot i que estaven d’acord en que esta no era una solució “per se” a tots els problemes de la poca representativitat de les dones en la política.
Per la nit vam sopar a Ca Revolta amb el Bloc Jove, que celebrava la Primera Trobada de Dones del Bloc Jove i on vam poder constatar com està de viu este debat al si de la nostra organització, i la intenció de les dones del BLOC de reforçar el nostre compromís públic.

4.3.07

LLEI D'IGUALTAT, LLISTES PARITÀRIES I QUOTES

Les polítiques d’igualtat han assolit una actualitat innegable com a conseqüència del desenvolupament d’un seguit de mesures per part, especialment, del govern central de Rodríguez Zapatero. Vaja per endavant, que personalment considere que la paritat absoluta en el govern i la posada en marxa d’algunes de les mesures que es derivaran de la Llei d’Igualtat són avanços molt significatius, però també crec que hem d’intentar sortejar els arbres més vistosos per arribar a veure el bosc en el seu conjunt, i és en este exercici on s’evidencien les limitacions d’algunes d’eixes mesures del govern socialista: hi ha paritat entre ministres, però no així en el segon graó de l’Administració central (secretaris d’estat etc.), ni en el cos diplomàtic, ni en el Consell General del Poder Judicial, ni tan sols entre les files dels grups parlamentaris majoritaris al parlament espanyol. Cal, per tant, rascar una miqueta més per comprovar que el camí no s’acaba ací.

El mateix caldria dir de la Llei d’Igualtat, de la qual l’aspecte que ha assolit major transcendència mediàtica és la paritat en les llistes electorals o en els consells d’administració de les empreses. De les empreses, per cert, que tinguen més de 250 treballadors, és a dir, que dels plans d’igualtat dins l’empresa restaran exemptes l’amplíssima majoria de les empreses del nostre país, que són xicotetes i mitjanes.
En qualsevol cas, la llei d’igualtat ha reviscolat el debat sobre les quotes i sobre la paritat en les llistes electorals, un debat que en el BLOC fa anys que va ajornant-se, com en els altres partits, i que amb la nova llei haurem de posar damunt de la taula de manera immediata. Crec que quan s’ha parlat d’esta qüestió s’ha fet massa sovint de manera descontextualitzada, pensant en les quotes, o en la paritat, com si foren mesures deslligades de moltes altres que també contribueixen a la igualtat real entre homes i dones.
Jo sí que sóc partidària de la paritat en les llistes, i sí que sóc partidària de les quotes, perquè trobe que són l’única manera efectiva de trencar amb el famós sostre de vidre. Hi ha una situació excepcional –dramàticament excepcional, diria jo–: que les dones som més de la meitat de la població però la nostra presència en llocs de responsabilitat està molt lluny d’això. I per a una situació excepcional, les mesures també han de ser excepcionals.
Evidentment, la quota no és un objectiu “per se”, sinó un mitjà, només un dels possibles mitjans, per arribar a una efectiva igualtat d’oportunitats. Entre moltes dones, i particularment entre les que som progressistes, hi ha una oposició a la quota i una reivindicació de què siguem valorades exclusivament per la nostra vàlua, no pel nostre sexe. Això està, en el plànol teòric, molt bé. Estic d’acord. Però baixant a la pràctica, a la realitat, la conclusió és clara: tenim els mateixos drets que els homes, sí; ningú no entrebanca el nostre accés a l’ensenyament, a la universitat, a les empreses etc.; però la realitat és que, malgrat eixa igualtat “de dret”, la nostra presència és absolutament testimonial. I en els casos que no ho és, hi ha darrere unes trajectòries personals en les quals s’han fet importants sacrificis que els homes no han hagut de fer en la majoria de les ocasions.
La decisió no és solament de les dones. La igualtat entre homes i dones és cosa dels homes i de les dones i, per tant, no es tracta de què nosaltres, les dones, hàgem de lluitar perquè algú ens concedisca uns drets, sinó que nosaltres, i ells, hem de lluitar per construir una societat millor, i la nostra societat solament serà millor si tots i totes tenim els mateixos drets reals, en la teoria i en la pràctica.
De tot açò vam parlar ahir, dissabte, en la taula rodona que sota el títol DONES I POLÍTICA van organitzar a Gandia les dones del BLOC d’esta localitat de la Safor i en la que vaig participar junt a Maria Antònia Vadell, diputada del PSM al Parlament de les Illes Balears i Ana Luisa Bouza, del BNGa, i Directora General del Servizo Galego d’Igualdade. La taula va estar moderada per Carme Gimeno, Secretària de Polítiques d’Igualtat del BLOC.

1.3.07

LA SOCIETAT

El nostre país, com totes les societats occidentals, està canviat de manera molt accelerada, i davant d’això el govern valencià dóna la callada per resposta. Canvis que afecten l’estructura social del País Valencià, però també canvis que modifiquen l’estructura tradicional de valors socials.

L’arribada i integració al País Valencià de persones immigrades no pot ser gestionada de manera contradictòria, i com si els fluxos d’entrada que ara experimentem foren similars als experimentats en altres moments de la nostra història. Cal una política de recepció de la immigració que contemple les especificitats d’origen, causes i conseqüències, d’un fenomen d’abast global.
A més d’això, els drets civils, la igualtat d’oportunitats i tot allò que dóna cos al que sol anomenar-se “estat del benestar” estan experimentant els canvis propis d’una societat cada vegada més exigent pel que fa als seus drets. Les problemàtiques associades a l’emancipació dels joves de la llar familiar, les derivades de les greus desigualtats de gènere (sobre tot d’accés als recursos col·lectius i públics) i la violència contra les dones o la dramàtica situació en què s’hi troba la sanitat pública exigeixen de la política un tractament a llarg termini, responsable i compromés, i no només mesures conjunturals per sortir al pas.
Només així, des de la responsabilitat, aconseguirem una societat més rica i més participativa, amb xarxes associatives més fortes que redundaran en un increment de la solidaritat interna. El contrari, governar –o desgovernar- propiciant enfrontaments territorials i simbòlics, contribueix a introduir elements de conflicte que poden generar, a mitjà termini, problemes de convivència realment greus. I, en qualsevol cas, contribueix a desestructurar una societat que necessita de tota la seua força col·lectiva per encarar la resolució solidària dels problemes que ens trobem.