27.10.08

CIUTADANIA

El projecte que defensa el BLOC requereix de noves formes de fer política. La nostra és una proposta política que es construeix, el País Valencià; la del PP i la del PSOE està construïda: Espanya. Així, tant el PSOE com el PP, poden desenvolupar el seu treball polític confiant exclusivament en l’estructura institucional existent (estructura constitucional): ajuntaments, diputacions, autonomia, estat... El BLOC, però, no pot dependre d’això només. El contingut polític i la forma de fer la política no són independents, estan relacionats.
Ara com ara, podem dir que el PP fa una política populista. Populisme que consisteix a aparentar poder davant la població, a fer ús dels tabús i els mites per manipular la població (en l’àmbit de la llibertat i l’individu, de les emocions); a practicar l’autoritarisme i la arbitrarietat (irracionalitat), tot negant la pluralitat; a negar la comunitat, tot generant falsos conflictes interns. Un populisme que posa en comunicació directa el liderat (Camps, Barberà) amb la població en general, amb la base, sense intermediaris associatius.
El PSOE, però, practica, sempre ho ha fet, una política que podríem denominar gestionista. Una política que posa en contacte el liderat (Felipe, Lerma, Pla...) amb els líders del món associatiu (sindicats, patronals, associacions de veïns, etc.), tot obviant a la població en general, a la base social: de resultes, molt sovint, aquest líders associatius acaben integrant-se al PSOE, descapçalant la mobilització social i bloquejant els possibles canvis. És un forma de fer política que utilitza el poder, que oblida els tabús i els mites, obvia les emocions, que practica l’elitisme racionalista i imposa la cohesió (social i nacional).
Donades les finalitats inicials del BLOC, la seua forma de fer política no pot ser confosa, ha de ser diferent a la del PP i a la del PSOE, més enllà de fer populisme, com el PP (no només pel seu significat, sinó també per l’absència de mitjans), més enllà de la gestió elitista del PSOE; el BLOC ha de fer una política basada en la ciutadania.
Una política de ciutadania que en comptes d’aparentar poder (PP) i en comptes d’usar el poder (PSOE), cree poder, genere capacitats col·lectives. Una política que en comptes d’usar els tabús per manipular (PP) i en comptes d’oblidar-obviar els mites-tabús (PSOE), trenque eixos tabús i mites per alliberar i obrir noves capacitats. Una política que en comptes de practicar l’autoritarisme (PP) o de practicar l’elitisme (PSOE) alimente la pluralitat i d’esta manera l’aprenentatge compartit, i construesca la comunitat. Una política que en comptes de negar la fraternitat (PP) i em comptes d’imposar la fraternitat (PSOE), negocie aquesta fraternitat al si de la pluralitat comunitària, tot superant tabús i mitificacions.
Una política pròxima als veïns, als ciutadans, oberta a la discussió, a la creativitat, a la participació. Amb esta política es poden anar construint xarxes socials de suport a eixe creixement de l’autonomia i de la solidaritat que considerem centrals per al progrés valencià.
Este plantejament, més lligat a la ciutadania, és el que dóna més coherència a tot plegat, ja que en haver d’enfortir una identitat afeblida, d’assumir un projecte de construcció nacional alternatiu a l’oficial, el métode més adient és de baix cap a dalt, de la base nacional cap a les institucions, i no a l’inrevés: la política de dalt cap a baix és la pròpia de les entitats ja construïdes, la pròpia del PP i del PSOE, que ja disposen de la seua identitat objectivada amb un estat, l’espanyol, i disposen, per tant, de les eines per fer de dalt cap a baix. Nosaltres només aconseguirem irrompre en l’espai polític amb força si som capaços de construir xarxes socials de base fortes, exigents amb les institucions: si fem això estarem construint país.

21.10.08

AUTOGOVERN

Les demandes d’autogovern de les nacionalitats històriques són vistes per molts espanyols no com un dret, sinó com un problema. I són també molts els polítics espanyols (de dretes i d’esquerres, que de tot hi ha), que tenen una percepció negativa de la qüestió nacional, com una mena de “problema a resoldre” dins el marc administratiu, com d’encaix descentralitzador en l’organització territorial de l'Estat, però no com un problema polític.
L’assumpte no ve d'ara. Arranca de la Transició, quan ucedistes, socialistes i comunistes , tot i no entendre el fons de la qüestió, consideraren que calia respondre de forma convincent a les demandes nacionalistes. Entre altres raons perquè després de 40 anys de Dictadura uniformista, bona part dels demòcrates de la Transició veien identificat l'Estat centralista amb el franquisme. Des de llavors, però, hem assistit a una curiosa -i no menys exitosa- operació de filibusterisme polític, consistent en abordar “el problema” no des de la política i entorn a les urgències dels nacionalismes històrics, sinó a través d’un plantejament més global i difús de reajustament territorial de l'Estat: allò que es deia “el Estado de las Autonomías “ i el café per a tothom.
Resposta política molt intel·ligent per part de la UCD i del PSOE en el marc de la Transició i posteriorment concretada en la Constitució i en els Estatuts, que creia solucionar els “problemes nacionalistes” en dissoldre’ls en una proposta de descentralització i de reorganització de l'Estat. Proposta que catalans i bascs, malgrat les resistències inicials, acabaren acceptant en vore-la com un punt de partença millorable i, també, perquè llavors desconeixien que hi hauria després de l’aprovació dels seus Estatuts, sobretot quan arran el colp del 23 F de 1981 es desplegaren les vies d’accés a l’autogovern per a les restants Comunitats i es va aprovar la LOAPA (Llei Orgànica d´Armonització del Procés Autonòmic) de juliol de 1982, que va ser l'instrument emprat per eliminar els fets diferencials. Una llei, recorreguda pels nacionalistes bascs i catalans davant el Tribunal Constitucional que, per cert, els va donar la raó, però que al capdavall va servir per nodrir d’arguments als governs socialistes dels 80 de cara a justificar i legitimar la seua política armonitzadora i després, els darrers anys, als gabinets d’Aznar, per frenar l’autogovern.
Durant tot este temps, la incidència del País Valencià en el conjunt de l’economia, la societat i la cultura de l´Estat ha estat molt feble; no em sabut aprofitar l’autogovern per fer-nos més presents i, en conseqüència, no hem estat decisius en la política espanyola. PP i PSOE valencians no han sabut extraure rendiments a moltes de les competències transferides per falta de voluntat política d’aprofundir en l’autogovern.
Des del punt de vista descentralitzador, a més a més, l'Estat de les Autonomies ha sigut en altres aspectes decebedor. Com ara en despesa pública i financiació, molt lluny del 33% d’un Estat Federal tipus alemany (un terç a l'Estat, un terç a les Comunitats Autònomes i l’altre per als Ajuntaments). D’altra banda, les transferències no han estat acompanyades d’un bon model de financiació de les hisendes autonòmiques, la qual cosa ha comportat el seu endeutament estructural. Mentre la pretesa solidaritat entre les CC. AA., mitjançant una convergència entre les economies regionals, no ha servit per equilibrar els diferents ritmes de desenvolupament després de 20 anys de vigència d’un marc que, es deia, anava a retallar el diferencial.
El mite, profusament difós durant els anys 80, que l'Estat de les Autonomies, tot i no comptar amb una estructura jurídica d´Estat Federal, sancionava quotes d’autogovern superiors, finalment hui ja no se sosté. I no és una afirmació canònica: ho afirmen aquells que han estudiat en profunditat com ha funcionat de debò la descentralització ací aplicada. De fet els politicòlegs ens situen entre els Estats de descentralització moderada, on malgrat la notable transferència de recursos humans i materials a les regions, és l'Estat qui continua decidint en realitat les polítiques públiques i qui té l'última paraula en el disseny de les regles de xoc a través d’un sistema que, com afirmen els especialistes, “centralitza” les grans decisions en el marc general i “descentralitza” la seua gestió. Per entendre'ns, les Comunitats Autònomes són més administradores que govern.
I a les proves em remet. Per exemple, les competències assumides, que són nombroses quant a número, són magres quant a rellevància social; mentre les competències compartides entre les CC. AA. i l'Estat, que són les més importants per als governs autònoms, sempre han estat patrimonialitzades en última instància per l'Estat: vegeu sinó el que ha passat amb la LOU o la LOCE en matèria educativa. Cal recordar, també que les CC. AA. tampoc tenen competències decisives en relació amb el control de les administracions locals, la qual cosa debilita el seu propi paper davant els ciutadans.
El “café per a tothom”, és a dir la generalització de l’autogovern a 17 Comunitats Autònomes, fins i tot a aquelles que no tenien voluntat identitària ni arrels històriques, per altra banda, ha tingut a mitjà termini efectes no desitjats. Entre ells que PSOE i PP continuen veient el dret a l’autogovern com una mena de concessió, que s’incrementa o es rebaixa en funció d’allò que interessa a l'Estat en cada conjuntura amb arguments com ara la preservació de la unitat d’Espanya, els límits constitucionals o l’estabilitat política. Hi ha hagut fins i tot qui ha plantejat una reforma de la llei electoral per crear un sistema totalment bipartidista, amb dos formacions espanyolistes i estalviar-se així allò que denuncien com el “permanente chantaje nacionalista”.
Davant estes raons, i d’altres que podríem afegir (decebedor paper del Senat com a cambra territorial, manteniment de la província com a ens orgànic de facto del'Estat, escassa sensibilitat per les cultures i llengües minoritàries...), no era d’estranyar que aviat sovintejaren les crítiques, ateses les insuficiències de la descentralització administrativa que hi havia darrere de l'Estat de les Autonomies.
Encabotar-se en eixa visió de la qüestió no va a resoldre lo que ells anomenen “el problema” de les autonomies. Perquè en el fons no es tracta de plantejar un “debat administratiu” entorn el grau de descentralització: es tracta d’un “debat polític” sobre els drets a l’autogovern i sobre la redefinició de l´Estat, que està pendent des de la Primera Transició, i que va a afectar la mateixa Constitució. El debat no ha fet més que començar. I podeu estar segurs que no es va a resoldre amb retocs superficials dels Estatuts i amb una tèbia segona descentralització, sense modificar la mateixa estructura de l'Estat de la Transició consagrada en la Constitució del 1978.