30.8.08

THINK TANK

La recent dinàmica sociopolítica del País Valencià, caracteritzada per un creixement econòmic amb peus de fang i que compta amb un suport social popular (potser populista), està relacionada amb l'hegemonia absoluta i absolutista del PP i la crisi del PSOE valencià. Mentrestant, el valencianisme polític, que representa el BLOC, es mou amb certa inseguretat entre la innovació i la tradició. Hem introduït noves formes de fer política (des de baix cap a dalt), però operem encara amb esquemes de fons propis del passat. La societat valenciana ha canviat, i molt: els processos de globalització i d'individualització han canviat les formes i els continguts amb què les persones entenen les seues identitats. I el nostre és un projecte polític que no pot funcionar bé si no capta i treballa per les expectatives i desitjos de desenvolupament biogràfic i històric de les persones que viuen en este territori nostre que anomenem País Valencià. I els resultats de les darreres eleccions autonòmiques ens van mostrar en la praxis, quant d'important és aconseguir-ho.
És ben cert, però, que en la dinàmica política quotidiana, les persones, les dones i els homes del BLOC, estem més dedicats a resoldre qüestions del dia a dia, més a curt termini que no a llarg termini. El temps que podem dedicar els diputats, els regidors i alcaldes, així com els responsables de partit de cada escala territorial (local, comarcal o nacional) al pensament teòric i a l'elaboració de propostes de resolució de conflictes socials, innovadores i efectives, està molt limitat. Les dinàmiques de relació interna al partit, així com els processos de relació amb les accions dels altres partits, consumeixen una part molt important, i necessària, del nostre temps. Eixa part del nostre treball és imprescindible. Tanmateix, en estos temps de canvi accelerat, necessitem d'eines que ens permeten d'anticipar-nos als esdeveniments del nostre entorn més immediat, però també més allunat, en el temps i en l'espai. I la manera d'aconseguir-ho pense que és amb la introducció d'un plus de complexitat en la nostra acció, en la nostra organització. Des del meu punt de mira, és ja inajornable que sigam capaços de dotar-nos de vincles amb algun 'Think Tank', o alguns.
El nom ens arriba dels EEUU, i significa 'dipòsit d'idees'. Són organitzacions conformades per intel·lectuals i teòrics que debaten, elaboren anàlisis i fan propostes. Solen assumir un estatus d'institució privada, majoritàriament amb format de 'fundació'. I serveixen els seus debats, les seues anàlisis i les seues propostes, per a què altres organitzacions (siguen governs, empreses privades o partits polítics) preguen decisions sobre les seues línies d'accions.
En el nostre entorn més immediat ja som l'única força política que no en disposa d'esta mena de dipòsit d'idees. El BLOC és l'única organització política parlamentària que no té vincles amb cap think tank. N'hi ha d'independents, com ara el Cercle d'Estudis Soberanistes (la dels López: López Tena i López Bofill), però els partits també en tenen de fundacions d'esta mena, lligades d'alguna manera a la seua estructura, i amb major o menor èxit en els seus resultats. El PSOE té una xarxa de fundacions amb finalitats diverses (idees, formació, edició i publicació...) a les que es pot accedir des de la mateixa web socialista : la Fundación Jaime Vera, la Fundación Pablo Iglesias o la Fundación Sistema . Els socialistes catalans també tenen la seua: la Fundació Rafael Campalans , i els socialistes valencians la pròpia: la Fundació Societat i Progrés . Però, potser, la més mediàtica ha estat la del PP, la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES). També el PCE en disposa d'una, la Fundación de Investigaciones Marxistas (FIM).

Però no només en l'àmbit espanyol trobem esta proliferació de think tanks que treballen per als partits polítics. Al País Basc, el PNB compta amb la col·laboració de la Fundació Sabino Arana i Eusko Alkartasuna amb la Fundación Alkartasuna . O Galiza, el Bloque Nacionalista Galego amb la Fundación Galiza Sempre . I Catalunya, potser ja coneguem la Fundació Catalanista i Demòcrata 'Trias Fargas' de Convergència Democràtica de Catalunya, o la Fundació Josep Irla d'ERC; però potser menys coneguda és la que té també Iniciativa per Catalunya, la Fundació Nous Horitzons .
Vaja, tothom amb representació parlamentària disposa d'alguna fundació que exerceix de think tank, de dipòsit d'idees, que facilita la faena del conjunt de l'organització, més centrada en el dia a dia.
Al BLOC ens cal també, ja fa temps que ens cal, però més ara, si cap, ja que disposem de parlamentaris. Necessitem d'un espai allunyat dels debats organitzatius interns, un espai privilegiat de llibertat on es puga pensar allò aparentment impensable, un lloc que afavorisca la creativitat, d'idees, d'anàlisis, de propostes... Un dipòsit d'idees del que l'organització puga poar a l'hora de prendre les seues decisions. Al País Valencià, a la seua societat, hi ha persones, i també organitzacions, que treballen potser massa aïlladament en l'elaboració d'anàlisis i de propostes valencianistes; donem-los l'oportunitat que eixes propostes puguen arribar a les institucions, a l'espai públic de debat polític, que siga el BLOC qui puga oferir eixe espai valencianista i progressista. Tots i totes guanyarem.

21.8.08

U.K.

A l’estiu, Rafa i jo aprofitem per fer un viatge una mica més llarg. Enguany, la necessitat de desconnectar i aïllar-nos en nosaltres mateixos era més gran, després d’un dur any tant en l’aspecte professional com en el personal. I ens hem estat dues setmanes al Regne Unit, una a la gran ciutat de Londres i una altra a Escòcia (Edinburgh i les Highlands).

Londres és una ciutat que sempre està be. Hem passejat per tots els barris, vist museus i monuments, hem anat a un musical sobre la vida del roquer dels cinquanta, predecessor del pop-rock, Buddy Holly, que vos recomane si teniu l’oportunitat. Hem comprat a Portobello, Covent Garden i Oxford Street, visitat Chelsea, bressol de la minifalda, i ens hem tombat a l’herba dels meravellosos parcs que té la ciutat al bell mig mateix; tot això sense oblidar-nos dels característics pubs londinencs, que sempre tenen bona cervesa.
La setmana d’Escòcia ha estat especial; era la primera vegada que hi érem i ens ha agradat moltíssim. Edinburgh, amb el seu Festival de Teatre en marxa, era tota la ciutat una performance contínua en els seus bellíssims carrers. Vam llogar un cotxe, i gràcies a que Rafa va resultar un crac en això de conduir per l’esquerra, vam recórrer les Highlands, plenes de paisatges que de tan bonics et posen la carn de gallina.
Llacs enormes i de més xicotets, envoltats d’altes muntanyes atapeïdes d’arbres grandíssims, que traspuen tranquil·litat, castells per totes bandes, i ací i allà un poble. Fa la sensació que al fons sempre hi ha el so d’una gaita, que per altra banda sona sovint en castells i altre indrets.
Al mític Loch Ness, Gordon, un independentista escocès, patró de la barca en la que passejàvem, ens contava com al 1707 es va produir la unió amb “els amics del sud” i més tard van perdre la batalla de Culloden , al costat d’Inverness, la capital de les Highlands. I que en venjança ells, els escocesos, els han enviat a Gordon Brown. Ja en serio deia que encara lluitaven i que serien independents. Nosaltres li contàvem que també eixe any vam perdre la Batalla d’Almansa i que encara ara treballem intensament per construir un País.
Tot plegat un viatge molt agradable que ens ha servit per recuperar forces i carregar bateries. Ara, a continuar la faena.