10.4.07

UNA IDENTITAT VALENCIANA OBERTA AL MÓN

No és cert que la globalització implica una superació de les identitats nacionals substituïdes per una identitat universal cosmopolita. Més bé està ocorrent el contrari. El processos de globalització, amb els seus components d’homogeneització, generen el reforçament d’identitats que serveixen d’ancoratge en un món vertiginós.

El que sí que és cert és que estes identitats nacionals estan canviant en els seus continguts, de forma què cada vegada es fonamenten menys en una suposada homogeneïtat essencial dels ciutadans i ciutadanes, i més en una voluntat expressada de dur endavant un projecte col·lectiu autònom que els identifique en el món global: un projecte que es base en el reconeixement dels drets cívics d’una cultura democràtica, que els cohesiona i els dóna la força necessària per encarar els reptes i riscos de la societat global emergent.
Així, davant el nacionalisme excloent i essencialista del PP, fonamentat en la tradició i els vells símbols nacionals, que es tanca als progressos en la construcció d’una societat políticament global, el BLOC ofereix al poble valencià una proposta política nacional oberta al món, en la què la integració i l’autonomia són els principis rectors, que han d’ajudar-nos a adequar les nostres estructures polítiques a les necessitats dels nous temps.
El País Valencià comença el segle XXI amb algunes incerteses importants pel que fa al seu autogovern i al seu futur com a col·lectivitat diferenciada. Ens enfrontem a una ideologia majoritària que, sota l’aparença amable i l’utilització de l’etiqueta valencianista, amaga un projecte de subordinació del nostre país al centre peninsular.
Actualment, la Generalitat Valenciana representa la voluntat política d’autogovern dels valencians i valencianes, en aplegar les institucions que, triades pels mateixos valencians i valencianes, han de defensar els seus interessos en tots els àmbits d’acció col•lectiva: el Consell de la Generalitat i les Corts Valencianes. En estos moments, els valencians i valencianes disposem, per tant, d’unes institucions que poden convertir-se en un instrument de primer ordre de l’acció col·lectiva valenciana, a favor de la conscienciació nacional valenciana, però també, segons com s’utilitzen, en la seua alienació.
A més, estes institucions d’autogovern tenen competències sobre un territori ben delimitat. De les activitats que es desenvolupen en este territori som responsables els valencians i valencianes davant la resta de pobles del món. És rellevant assenyalar també que l’estructura del territori valencià pateix una infradotació greu d’infrastructures. I és rellevant perquè este aspecte afecta les decisions referides a l’assignació de recursos públics, si es té en compte que la seua funció més important és afavorir la captació de factors de producció —treball i capital— o impedir que estos es traslladen a altres territoris més desenvolupats. En este sentit no es pot pretendre defensar que la política regional espanyola haja estat neutral amb la societat valenciana.
Cal oposar al discurs victimista entre comunitats autònomes riques i pobres, les dades de producció i renda que ens permeten afirmar que les desigualtats territorials a l’Estat espanyol són menys destacades —de fet les desigualtats entre zones rurals i metropolitanes són més importants— que les disparitats amb la resta de territoris europeus. Certament, hi ha diferències entre les comunitats autònomes espanyoles, però les divergències es troben instal·lades com un tòpic en la doctrina nacionalista espanyola a l’ús, de manera que constitueixen un clar coll d’ampolla per a la convergència amb Europa. La prioritat és saber si el poble valencià ha de guanyar-se la mateixa qualitat de vida que la mitjana europea o ha d’acontentar-se a ser una regió perifèrica i abandonada d’Espanya.
D’altra banda, cal dir que els valencians i valencianes tenim una cultura molt diversa i, per això, tolerant i respectuosa amb les altres cultures. De vegades potser renunciem massa aviat a les nostres pròpies característiques en favor d’aquells que ens visiten. Així, al nostre territori es parlen dues llengües que conviuen, segons com, en alguns àmbits territorials i/o socials. I la substitució cultural s’ha constituït en un dels trets diferencials, si més no d’alguns importants espais socials valencians. L’esforç de molts professionals de l’ensenyament per tal de formar noves generacions de valencians i valencianes conscients i dignes, i la presència d’una escola valenciana, juntament amb altres factors, ens permeten albirar esperances serioses per al futur. Amb tot, es conserven tradicions festives (Falles, Moros i Cristians, Fogueres, Gaiates, Sexenni, Festa d’Elx, Festa del Vi) amb importants arrels històriques, així com la presència d’un patrimoni històric i cultural molt destacat, amb aportacions més que reconegudes en tots els àmbits de les arts (pintura, escultura, arquitectura, literatura, etc.) al patrimoni universal de la humanitat.
Amb una cultura pròpia, una història i unes institucions d’autogovern, amb una problemàtica socioeconòmica particular, amb uns reptes i un entorn físic específics, els valencians i valencianes podem plantejar-nos, sense titubejos, la necessitat de dissenyar la nostra pròpia política sense dependències ni sucursalismes, perquè som nosaltres mateixos els que hem de fer anar endavant els nostres propis projectes. Ja ho hem fet, podem fer-ho i ho farem.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Enhorabona pel seu blog i sort per a les properes eleccions! M'agradaria tornar al País Valencià al mes de juliol i poder vore que les coses marxen cap avant i que la democràcia avança. Un abraç ben fort d'un manxec.

Pere Fuset ha dit...

Bona reflexió. Amb el teu permís la tens penjada a www.valencianisme.com