R+D+I

En tots els països desenvolupats del Món, la inversió en recerca i desenvolupament (R+D) és d’una importància cabdal. Cap país que no vullga tindre una posició subsidiària respecte dels altres no pot deixar d’invertir en este concepte. Així, per exemple, l’article 44.2 de la Constitució espanyola disposa que els poders públics han de promoure la ciència i la recerca científica i tècnica.
La R+D inclou la recerca bàsica i aplicada que es pot desenvolupar, tant en el sector públic (universitats i centres de recerca) com en el sector privat (fonamentalment empreses) encara què hi ha també fórmules mixtes, de recerca pública finançada per empreses per a una finalitat particular. Les empreses valencianes, però, fan més innovació que no recerca, per la qual cosa se sol entendre este camp com el de l’R+D+I.
Si es té en compte que la producció industrial valenciana s’orienta sobretot cap a articles de consum (moble, calcer, ceràmica, vidre, tèxtil, joguet...) que han de satisfer una demanda molt exigent pel que fa a la varietat i la innovació, i que la nostra oferta ha d'entrar en una lluita ferotge per la competència en els circuits mundials del mercat, l’R+D+I es converteix en l’única possibilitat de fer front al futur comercial globalitzat amb garanties d’èxit.
Per tant, entenc que el Govern de la Generalitat hauria d’afavorir totes les iniciatives empresarials i professionals que fomenten l’R+D+I, però no sols això, sinó que hauria de tindre una política activa de foment de la innovació a les empreses i hauria de ser l’encarregada de posar les bases per a una relació fluïda entre la universitat i el món empresarial.
A hores d’ara l’Estat Espanyol té un clar dèficit en esta matèria, i el País Valencià està per baix de la mitjana de les autonomies de l’Estat en inversió pública en R+D+I amb un 0’90 del PIB valencià, la qual cosa ens situa per darrere de Catalunya, Madrid, Navarra o el País Basc. Però de la despesa valenciana en R+D+I sols un 10% ix directament de l’administració (la resta de la universitat i les empreses); amb això restem en penúltima posició, tenint sols a Castella i Lleó per darrere.
A tot això cal sumar la problemàtica situació laboral dels investigadors valencians: molts d’ells es veuen obligats a marxar a altres ciutats i països per a completar la seua formació, i després no hi ha programes suficientment dotats de reincorporació d’especialistes. La situació dels becaris investigadors i de l’ample col·lectiu de treballadors de la investigació sense assegurances ni contractes, i la fugida o els entrebancs per al treball de científics prominents són un veritable drama per a un País que aspira a fer-se un lloc en l’economia i la ciència del segle XXI.