EL PORRAT DE SANT BLAI DE POTRIES

El meu amic i company de l’Executiva Nacional del BLOC, Damià Oliver, alcalde de Potries (La Safor), es troba immers en els preparatius del Porrat de Sant Blai, un any més. Des de que el BLOC va assumir l’alcaldia de Potries, l’any 2003, no puc ni recordar la gran quantitat d’activitats culturals que s’han fet i com s’ha potenciat el porrat més famós de la Safor.

Els porrats són una de les expressions més importants de la cultura popular a la nostra comarca. Tradicionalment, el porrat era un tipus de fira o mercat que es celebrava al voltant d’una església o ermita amb motiu de la festivitat d’un Sant, on es venien dolços i es feien tot tipus de menjars. Ara, han evolucionat i al seu voltant es programen tot tipus d’activitats culturals i lúdiques.

Actualment, són nombrosos els pobles de la comarca que celebren els seus porrats i per això, la legislatura passada, la Mancomunitat de Municipis de La Safor va iniciar un programa anomenat La Ruta dels Porrats, on huit pobles es van unir per potenciar i fer gran esta magnífica festa que, cada vegada més, es converteix en un element d’atracció turística i de focus cultural.

L’Ajuntament de Potries, amb Damià Oliver i el seu equip al capdavant, ha apostat fort pel seu porrat. El d’enguany, està dedicat a la Comunicació en totes les seues vessants, com a mitjà per arribar a la societat del coneixement. En ell trobareu una fira d’editors, il·lustradors i escriptors, la participació de diferent empreses del mercat digital i d’internet, de la Universitat Politècnica de València, així com de diferents mitjans de comunicació. Tot açò, junt a diversos tallers i conferències, donaran al visitant una idea objectiva del panorama comunicatiu de la nostra comarca i la societat valenciana en general.

Així, el porrat de Sant Blai es dividirà enguany en quatre aspectes diferents: el porrat temàtic sobre la comunicació, la fira d’atraccions, les parades típiques i moltes activitats culturals, entre les que destaca la música, tant clàssica, amb grups de Xàtiva, Romania, França, Itàlia i Potries, com moderna, amb les actuacions del grup il·licità Motorcity i de Seguridad Social.

Des de que era menuda que tots els anys em deixe caure algun dia per Potries quan celebra el seu porrat. Enguany, tampoc faltaré a la cita, donat l’interessant programa d’activitats que ens han preparat. I el dissabte 3 de febrer, després del sopar del Mig Any de la festa de Moros i Cristians d’Oliva, aniré a sentir a Seguridad Social i a pagar l’entrada solidària que enguany es destinarà a un projecte per a les dones bolivianes. Paga la pena acostar-se a Potries durant el seu porrat, vos ho assegure.

CAMÍ PER ENDAVANT

Tornant a l’enquesta del diumenge del grup Marest, els resultats mostren el que podria significar un canvi de cicle polític al País Valencià, obrint un badall d'aire fresc en la política valenciana. Fins i tot, poden superar les pròpies expectatives. I ens indica que hem encertat el camí: la societat valenciana necessitava, i necessita, despertar d'un somni, convertir la política virtual en política real; i eixa política virtual, que per a molts és un malson, sembla que comença a desmuntar-se. Hem encertat el camí, però el camí encara està per fer. No podem fer nosaltres també política virtual: eixos resultats són els d'una enquesta, les eleccions estan per vindre i les dades l'única cosa que ens indiquen és que és possible. Que no és poc, però no és suficient. Per a què les coses canvien, a banda de ser possible, hem de voler. Ara, les dades ens diuen que podem, per tant hem de reforçar la nostra voluntat i aconseguir que les dades, que els desitjos es convertisquen en realitat, no quedar-nos en la mera propaganda, amb la façana, en el curt termini, que això els del PP ja ho saben fer molt bé.

Nosaltres tenim un projecte a curt, mitjà i llarg termini. Nosaltres tenim un compromís amb un poble que suporta cada vegada menys les mentides, els bombos i platerets, i demana responsabilitats i polítiques reals, no virtuals, demana més fets i menys paraules i imatges. El nostre és un país amb moltes possibilitats, amb una gran quantitat de persones capacitades, amb un entorn natural i urbà molt ric. I un grup de persones atrinxerades en els seients del govern estan fent malbé tots els nostres recursos: els recursos naturals, ja ho sabem, però també els humans, amb unes polítiques de curt termini que ens porten a la fallida més estrepitosa.

Del 20 de gen er al 25 de gener s'està celebrant el Foro Social Mundial a Nairobi. I entre el 24 de gener i el 28 de gener, se celebra el Foro Econòmic Mundial a Davos. Ambdós esdeveniments marquen l'agenda anual de discussió sobre la globalització, assenyalen les línies de debat. En un dels informes, es mostra com els Estats Units i l'Extrem Orient, bàsicament Xina, inverteixen més que la Unió Europea, globalment considerada, en I+D+I, en desenvolupament sostenible, en societat de la informació o en inclusió social. També se situa la competitivitat espanyola, en el conjunt europeu, per darrere de la d'Irlanda, Estònia, Portugal, i Txèquia, en una llista que encapçalen Dinamarca, Finlàndia i Suècia. No fa molt, en un post anterior, vos comentava que la posició del País Valencià al conjunt espanyol anava perdent posicions respecte a la resta de comunitats autònomes, especialment respecte a Madrid, País Basc o Catalunya.

Mentre tot això passa, i el País Valencià ocupa una posició cada vegada més endarrerida, el nostre govern ens entreté i es baralla. Sí, ens distrau amb operacions-espectacle: unes operacions que al meu poble diríem 'fum de botja'.

Els valencians i valencianes no ens mereixem el govern que tenim, no hem comés cap pecat per haver de purgar-lo amb tanta crueltat. Ens mereixem un govern que gestione les institucions amb transparència i responsabilitat, un govern que establisca mecanismes justos en els processos de presa de decisions, un govern que col•labore, en compte d'enfrontar-s'hi, amb una societat civil tan rica i complexa com la valenciana.

I tot això, el govern del PP ens ho nega als valencians i valencianes. També és ben cert que el mèrit de tindre un govern eficaç no el regala ningú, ni toca en la tómbola: l'hem de lluitar cada dia, l'hem de treballar i mantenir, l'hem d'exigir, amb la responsabilitat que ens dóna, a cadascun dels ciutadans, l'acompliment de les nostres obligacions.

Estic contenta, molt contenta, pels resultats de l'enquesta publicats diumenge. Tinc eixa mena d'alegria que dóna assumir una responsabilitat amb la convicció que hi ha coses a fer, que hi ha camí per endavant i que, a més a més, estem preparats per recórrer eixe camí, que disposem de les persones més adients i capacitades i, si no defallim, ho aconseguirem. Podrem fer Política (amb majúscula) des del País Valencià.

EL CANVI A TOCAR

Ahir diumenge, el periòdic Levante-EMV publicava una enquesta realitzada pel Grup Marest, que ha significat una molt bona notícia per al BLOC i per al COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ

L'enquesta diu que la coalició de EU-BLOC-ELS VERDS traurà 12 diputats a les Corts Valencianes en les eleccions del pròxim 27 de maig. Respecte a l’últim sondeig del mes de juny del 2006, la Coalició és l’única opció política que es presentarà a les pròximes eleccions que augmenta significativament en percentatge de vots, tot passant del 10% del mes de juny al 12,6% que li atorga l’enquesta actual.

Però esta notícia és torna encara millor perquè diu que el PP perdria la majoria absoluta en eixes eleccions; és a dir, una majoria de valencians i valencianes prefereixen un govern progressista, valencianista i ecologista.

Queda clar que ni el discurs victimista del govern valencià del PP front al govern central, ni la por que intenten posar-li als electors en el cos els populars, amb el seu discurs tremendista front al Compromís pel País Valencià, està tenint efecte. Per contra, sí sembla que cada vegada més valencians i valencianes s’estan adonant que al nostre país les coses no poden continuar igual. No potser que continuem governats per un partit, el PP, dividit en dues meitats i que dedica més energies a la seua crisi interna que a governar: un partit, el PP, que afona els nostres sectors productius tradicionals, que no inverteix en la sanitat -estem a la cua de l’Estat en inversió per persona i en número de llits per habitant- ni en l’educació pública; un partit, el PP, que només empra la nostra llengua per al conflicte, i que fa de la nostra TV pública, Canal 9, el seu corralet particular. Que destrueix el nostre territori i que està immers en nombrosos processos judicials per presumpta corrupció.

En este canvi que es produirà a partir de maig, el BLOC i COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ, serem decisius, tal i com diuen les dades de l’enquesta. El PSOE ja sap que ell sol no pot guanyar-li al PP, hui per hui, i per tant caldrà que es pose a la feina i faça els deures per llevar-li vots.

Els partits que formem COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ, tenim també l’obligació d’explicar a la societat valenciana l’acord que hem fet i per què treballarem, ja que com diu l’enquesta són encara molt pocs els valencians i les valencianes assabentats, el 41%.

Per realitzar esta tasca, nosaltres no comptem amb grans grups mediàtics ni amb quantitats ingents de diners, però comptem amb una eina impagable: els nostres militants i simpatitzants. És absolutament necessari que tots i totes ens posem les piles i ens mobilitzem; cal convéncer a les persones una a una i eixa tasca ningú la farà millor que nosaltres.

Des d’ací vull animar-vos a tots aquells que penseu que el canvi és precís, inajornable, que el PP no pot governar quatre anys més, a que comencem una campanya electoral des de ja mateix i amb entusiasme. Tots, militants, simpatitzants, votants, som necessaris. I si volem, podem.

LA PRIMERA VISITA DE CAMPS A BARCELONA

Hui a migdia, s’ha constituït a Barcelona el Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, reivindicat des de fa més de dos dècades i que fins ara era gestionat exclusivament per l’Estat espanyol; des d’ara endavant tindran representació, també, els governs de Catalunya, del Balears i d’Aragó.

Amb el Patronat s’espera millorar la conservació dels fons i facilitar la investigació històrica i la projecció de la institució.

Este arxiu és un dipòsit documental de l’antiga cancelleria reial de la Corona d’Aragó, i entre els documents valencians més destacats que es troben en ell està el Llibre del Repartiment, i els documents de l’Administració, dia a dia, del període Foral valencià.

L’acte s’ha celebrat al Palau del Lloctinent de Barcelona, rehabilitat per ser la seu de l’Arxiu, i ha estat presidit per la ministra de Cultura, Carmen Calvo, a la que acompanyaven en la foto de família els presidents de Catalunya, José Montilla, del País Valencià, Francisco Camps, de les Balears, Jaume Matas, i d’Aragó, Marcelino Iglesias.

És la primera vegada, des de 1993, que els presidents dels quatre governs es reuneixen i la primera vegada, també, que Francisco Camps va de visita oficial a Barcelona.

Esta primera visita de Camps a Barcelona ho ha estat per un tema cultural i educatiu molt important, però no puc deixar de preguntar-me en quantes ocasions haurà sigut necessari que els representants dels governs valencià i català s’hagueren vist per tractar temes importants pels dos territoris, i no han fet.

Catalunya és la nostra Comunitat autònoma veïna pel nord i per tant la nostra eixida natural cap a Europa. A més d’una llengua, ens uneixen molts altres interessos econòmics, d’infrastructures, culturals, empresarials, etc. En esta situació, allò més normal seria que els representants dels dos governs es visitaren freqüentment, o al menys tant sovint com ho fan Camps i Valcárcel, president de la Comunitat autònoma veïna pel sud, Múrcia.

EL CANVI CLIMÀTIC

Al Gore, vice-president dels EEUU amb Clinton, i que va perdre les eleccions a la presidència l’any 2000 front a Bush, protagonitza un documental, An Inconvenient Truth, dirigit per Davis Guggenheim, sobre els efectes devastadors del canvi climàtic. La pel·lícula, estrenada a les nostres pantalles amb el nom de Una verdad incómoda, fa un contundent i preocupant retrat de la situació del nostre planeta, amenaçat per l’escalfament global provocat per la ingent quantitat de CO2 que els éssers humans emetem a l’atmosfera.

Quasi al mateix temps que s’estrenava ací esta pel·lícula, del 6 al 17 de novembre passat, a Nairobi (Kénia) es celebrava la 12a. Conferència sobre Canvi Climàtic, promoguda per l’ONU. El Secretari General de l’organisme, Kofi Annan, declarava: “El canvi climàtic no és cosa de la ciència ficció. Destruirà collites, posarà en perill a les poblacions costaneres, destruirà ecosistemes, escamparà malalties i augmentarà els conflictes per tal d’aconseguir recursos”.

Estem davant d’un tema molt seriós, i tots els experts coincideixen a afirmar que el Protocol de Kioto, acordat el 1997, pel qual s’havien de reduir les emissions de sis gasos provocadors de l’escalfament global, és un pas, però massa menut. A més, no és compleixen els objectius marcats.

Ara, a mitjans d’esta setmana que acabem, la Comissió Europea ha donat a conéixer un informe, l’Informe Peseta, sobre els efectes del canvi climàtic, molt preocupant. La Comissió ha fet esment dels problemes de dependència energètica del continent europeu, i en especial dels perills derivats de l’augment de les temperatures en la zona mediterrània.

Pel que fa a la conca mediterrània, es parla també de risc de desertificació, falta crònica d’aigua, pèrdua de producció agrària. L’informe adverteix que per efecte de l’escalfament de la terra augmentarà el nivell del mar, i recomana adaptar el litoral construint dics i reomplint les platges. I diu també que els estius seran insuportables en la mediterrània, per efecte de les altes temperatures i que augmentaran les catàstrofes naturals relacionades amb l’aigua, com ara inundacions i riuades.

Tot açò indubtablement tindrà un efecte sobre la nostra economia, ja que, entre altres coses, haurem de resignar-nos a que els turistes canvien els seus destins en temporada estival, però a més, pel que fa a l’agricultura, la gran perjudicada serà el sud d’Europa.

Si tenim en compte que ens afectarà fins i tot la salut, ens va en açò, ni més ni menys, que les pròpies condicions de vida.

El canvi climàtic i els seus efectes són tan importants per tots nosaltres, que no podem tancar els ulls i quedar-nos parats sense fer res. Els governs dels països més rics i desenvolupats del món no poden desentendre’s d’este problema capital. Els valencians, davant esta situació, hem de desenvolupar polítiques de sostenibilitat que contribuisquen a assolir els reptes fixats per les distintes Conferències Mundials sobre el Clima.

ELS NÚMEROS DE FRANCISCO CAMPS

L'altre dia, el President de la Generalitat, Francisco Camps, ens presentava el seu programa per als propers anys, quan ja no som Objectiu 1 en la Unió Europea, i per tant anem a deixar de rebre moltes ajudes d’Europa que fins ara han arribat al País Valencià. I deia el President que deixar de ser Objectiu 1 en la Unió Europea només podia ser qualificat com a èxit, que era una prova de l'èxit de les seues polítiques, ja que havien tret la Comunitat Valenciana de l'entorn menys desenvolupat d'Europa. Déu meu, quanta misèria!! quanta paciència s’ha de tindre!!
No diu el President que si deixem de ser Objectiu 1 de la Unió Europea no és per "mèrits" propis, sinó pels "demèrits" dels nouvinguts a la Unió. Amb l'entrada de països com Hongria o Polònia, i ara Romania i Bulgària, la mitjana de la renda per càpita de la Unió Europea ha baixat molt. I com la mitjana europea ha baixat tant, l'escassa renda per càpita del País Valencià sembla menys escassa i pugem de categoria. Però no pugem de categoria per mèrits propis, no pugem gràcies a les polítiques de Camps: pugem de categoria perquè la Unió Europea s'ha ampliat amb països de renda baixa.
De fet, si seguim els mateixos criteris, segons Eurostat, entre les regions europees de l'Estat espanyol que lideren el grup, el País Valencià ha perdut posicions relatives. Hem anat cap enrera, en termes relatius. Fixeu-vos que al 2003, de les 254 regions de la Unió Europea dels 25 (UE-25), el País Valencià ocupava el lloc 143é, amb una renda per càpita que representava el 91.8% de la UE-25: és a dir, per baix de la mitjana europea (100%), però també per baix de la mitjana espanyola (97.4%). Cert és que el 1995, el País Valencià ocupava el lloc 154é, amb una renda per càpita que representava el 83.3% de la mitjana europea.
Però en este "joc", no es tracta només de córrer, es tracta de córrer com a mínim tant com els demés, tal i com deia el conill d'"Alicia en el país de les meravelles". I resulta que no, que el que vol vendre Camps és mentida: el País Valencià no corre com els demés, corre bastant menys.
Efectivament, la Comunitat de Madrid el 1995 ocupava el lloc 61é al conjunt de la UE-25, mentre que al 2003 passa a ocupar el lloc 30é (¿recordeu que el País Valencià ocupava el 143é?): és a dir, la Comunitat de Madrid havia guanyat 31 posicions; Navarra ocupava el lloc 69é el 1995, i passa al 41é l’any 2003, 28 posicions guanyades; Catalunya el 1995 la trobem al lloc 83é, i el 2003 al lloc 51é, 32 posicions guanyades; el País Basc estava el 2003 al lloc 46é, quan el 1995 es trobava al 92é: o siga, 46 posicions guanyades. I el País Valencià? Doncs el País Valencià ocupava el lloc 154é el 1995, i el 143é el 2003, com acabem de dir; és a dir, 11 posicions guanyades. Vol dir això que som més lluny de Madrid, de Catalunya, de Navarra o del País Basc, que hem retrocedit en termes relatius.
Si el President de la Generalitat fa els números com els fa, no m'extranya que el País Valencià vaja cap enrera en lloc de cap endavant. Anem malament, els valencians, anem apanyats si torna a governar-nos un altre període el PP. ¿Quantes posicions relatives perdrem més?. En termes de competitivitat no ens ho podem permetre, perdre'n més

PROVINCIALISME

Tinc un fillol de 21 anys, Nicolau, que fa quasi el doble que jo d'alçada i que està preparant-se les proves per entrar de bomber. Tots els anys, el dia de Reis, ve a dinar a casa amb nosaltres, i enguany ens contava els duríssims i intensius entrenaments als que es sotmet per tal d’estar en condicions de passar les proves físiques de l’examen. I estava indignat. Ho estava perquè ell, que viu a Dénia, té un programa d’estudis i proves específic per a la província d’Alacant, el contingut del qual té poc a veure amb el que es demana a València i/o a Castelló.

És a dir, que per aprovar un examen per entrar al Consorci de Bombers, no es demanen els mateixos coneixements i estat físic a tot el territori valencià, sinó que depén de la província on t’examines. I una vegada ja estan dins, per tal de traslladar-se, tampoc és fàcil poder fer-ho entre les distintes províncies valencianes. Com si els focs cremaren diferent!

Això passa perquè ací, al País Valencià, els Consorcis de Bombers no depenen de la Generalitat, sinó que són provincials i depenen de la Diputació corresponent. Il·lògic.

Il·lògic, deia Nicolau, perquè si el seu funcionament es coordinara a nivell de tot el territori valencià, seria més efectiu, a banda de totes les altres raons que ràpidament deduïm.

L’ordenació territorial per províncies és decimonònica i no respon als reptes actuals que té plantejats una societat moderna com la valenciana. Només té com a finalitat fomentar el clientelisme i exercir un control sobre el territori.

El provincialisme, però, no afecta només al cos de bombers. Que els programes d’actuació em matèria econòmica, turística, de seguretat, etc. es vegen segmentats per províncies, perjudica el seu rendiment. Oliva o Gandia tenen més a vore, des del punt de vista socioeconòmic, amb Dénia que no amb Requena, però són de províncies distintes i en molts temes que haurien de coordinar-se per augmentar el benestar dels seus ciutadans, viuen d’esquena. Per això, entre altres raons, no és fa el pont sobre el riu Molinell que uniria Oliva i Dénia per la costa o el tren Gandia-Dénia., per exemple.

El provincialisme, a més, dificulta la construcció d’una identitat pròpia. Crea confusió, en dir-se una província com el conjunt del territori –“hi ha dos equips valencians en primera”, diu el meu germà; “tres”, li contesta el meu nebot de 10 anys-, fragmentació, burocratització, despersonalització, fomenta el cantonalisme; i el provincianisme, en el sentit més pejoratiu del terme: una vegada, en la més important Fira de Turisme del món, a Berlín, on l’oferta valenciana anava junta baix la marca Land Valencia, vaig sentir protestar enèrgicament a un regidor de la província de Castelló per què no apareixia el nom del seu poble i el de la província al que pertanyia.

A qui li interessa este estat de coses?. Esta clar que als valencians, no. Nicolau té raó, és il·lògic el provincialisme.

THE WEST WING

El Ala Oeste de la Casa Blanca és una série de televisió que ha tingut èxit a molts països, però que ací, a l’Estat espanyol, sempre s’ha passat per la xicoteta pantalla de manera irregular, en dies insòlits i hores intempestives.
És una idea original del prestigiós guionista Aaron Sorkin i produïda per un dels més importants productors de Hol·lywood, John Wells i la Warner Bros., que està protagonitzada per Martin Sheen (President Bartlet), Rob Lowe (Sam Seaborn), Allison Janney (C.J. Cregg), Dule Hill (Charlie Young), Janel Moloney (Donna Moss), Richard Schiff (Toby Ziegler), John Spencer (Leo McGarry), Stockard Channing (Abigail Bartlet) i Bradley Whitford (Josh Lyman).
The West Wing narra els successos quotidians viscuts des de la Casa Blanca per un president demócrata dels EEUU i el seu equip. Una quotidianitat que esta feta de xicotetes coses humanes, però també de candents assumptes nacionals i internacionals. Esta ficció mostra a un president culte, preparat, que es troba envoltat d’un equip intel·ligent i treballador. L’àmbit d’acció és l'ala oest de la Casa Blanca, on estan ubicats el Despatx Oval i les oficines dels principals assessors i departaments del govern nord-americà.
Però el que menys importa és que es desenvolupe en la Casa Blanca. La série fa un retrat realista, ni sardònic ni ingenu, del que pot ser una Administració Estatal: el tira i afluixa amb diferents grups de pressió, el dur cop a la ideologia que suposa enfrontar-se amb la realitat, les ànsies de poder, els conflictes personals, la importància de la retòrica, la influència de l’opinió pública a través de les enquestes...
Les càmeres es mouen amb agilitat pels passadissos, les oficines i els salons de l’ala oest de la Casa Blanca, seguint el frenètic ritme de treball dels funcionaris governamentals, mostrant-nos les seues reunions pràctiques i executives, els seus processos per a la presa de decisions, els seus ràpids diàlegs, però també els seus temors, els seus dubtes i els seus errors.
Personalment m’encanta El Ala Oeste de la Casa Blanca, perquè tracta de personatges intel·ligents que intenten resoldre problemes difícils, éssers humans que no són infal·libles, que s’equivoquen ... Persones responsables que intenten fer be el seu treball, brillants individualment però també capaços de treballar en equip.
Formalment, la série és impecable i la més premiada en la història de la televisió nord-americana. Un estil ràpid, bona fotografia, personatges perfectament dibuixats, una magnífica interpretació. Especialment bons són els diàlegs, vibrants, intel·ligents i indirectes, carregats d’ironia de vegades.
Crec que es tracta d’una série que no es poden perdre aquells que treballen vinculats a la política. És ficció, clar. Però és una ficció molt intel·ligent, molt ben feta, que ajuda a pensar i que a més, ensenya. Us la recomane (està en DVD).