UNA VEU VALENCIANA A MADRID

Si alguna cosa ens demostra la campanya que els dos grans partits, PP-PSOE, fan al País Valencià, és que els dos candidats “d’ací”, no importa qui siguen. Al meu poble, per exemple, no hi ha ni un sol cartell d’Esteban González Pons, tots el cartells del PP són de M. Rajoy. Al candidat valencià no cal posar-lo, és igual qui siga. Quan arribe a Madrid s’integrarà dins dels bancs del Partit Popular i de segur que en 4 anys no el sentirem, al Congrés dels Diputats, dir ni pruna d’allò que ens afecta als valencians i les valencianes.

Pel que fa al PSOE, si que ha posat cartells de M.Teresa Fernández de la Vega, però en quantitat molt menor que de Rodríguez Zapatero, clar. Vos imagineu el grau de coneixement directe, de contacte amb la gent d’ací que té la vice-presidenta del govern central?. Ve de visita i el que importa és treure molts vots per a després governar. Per suposat que la vice no s’ocuparà de les necessitats dels valencians com a primera prioritat. No crec que la seua principal identitat siga la valenciana.

És a dir, venen a fer campanya i se’n van al Parlament a actuar com a diputats i diputades del PP o del PSOE, però en cap cas actuen com a diputats o diputades valencians.

En estes condicions, els valencians som invisibles al Congrés de Madrid i al conjunt de l’Estat. No ens veuen, no es parla mai de nosaltres, d’allò que necessitem o que fem; en definitiva, no existim.

Si existeixen, en canvi, aragonesos, catalans, bascos, canaris, gallecs, perquè hi ha diputats i diputades que ixen per partits propis d’eixes terres. I parlen d’ells i del que passa en els seus corresponents territoris. Existeixen com a poble davant del conjunt d’Espanya. En eixes condicions les reivindicacions són més fàcils d’aconseguir.

Necessitem existir, nosaltres també. Necessitem diputats i diputades valencians, que tinguen com a prioritat representar-nos i aconseguir més benestar per tots nosaltres. Que facen vore a la resta, que el País Valencià no és el “Levante feliz”, sinó un poble emprenedor, faener, amb llengua, cultura i tradicions pròpies; i amb moltes coses encara per fer i moltes necessitats que resoldre. Que posen de manifest que els valencians aportem molt al conjunt i després rebem molt poc a canvi. Que treballen per nosaltres i el nostre territori, que és el mateix que treballar pel nostre país.

Açò només ho aconseguirem votant per nosaltres mateix, votant partits valencians. Sense representants de partits valencians a Madrid, no hi ha País Valencià visible al conjunt de l’Estat. I en esta campanya, eixa veu que ens reivindica com a valencians i valencianes, amb tot el que això comporta, és la d’Isaura Navarro, al capdavant de la candidatura del BLOC-INICITIVA-VERDS. Entre tots ho hauríem de fer possible.

KOSOVO: DORMINT AMB L'ENEMIC

La posició del govern d'Espanya en el procés de Kosovo em sembla lamentable. Amagar-se en una institució constituïda amb les regles pròpies de la Guerra Freda, en un assumpte que res té a vore amb la guerra, una institució en la que governs com ara el de Putin, o com el de Bush, tenen dret a veto, és una excusa molt dolenta. Amb el dret a veto de Rússia ja se sap que l'ONU no donarà el vist-i-plau a l'emancipació kosovar. El que ha fet ara Kosovo, però, no és cap declaració de guerra, sinó una pacífica declaració d'independència, defensiva, per mitjà d'un òrgan de representació popular: el seu parlament. Un parlament declara la independència del poble al que representa: no veig on és el conflicte que ha de dictaminar l'ONU; aleshores, ¿quin problema té el govern d'Espanya en reconéixer la legitimitat de l'acció del parlament kosovar?
El govern del PSOE i l'oposició del PP s'han afanyat en assenyalar que el cas de Kosovo no té res a vore amb els casos de Catalunya o el País Basc. Com tampoc el tenia el cas d'Irlanda, quan es tractava de negociacions. Vaja, que res del que passa enlloc és idèntic al que passa en Espanya. Puc assumir-ho, això: cada realitat sociopolítica és específica i, potser, intransferible. Però, aleshores, si la diferència entre Kosovo i els casos al territori espanyol és tan evident per als dirigents d'Espanya, ¿quin problema tenen en reconéixer la legitimitat de l'acció del parlament kosovar?
Fa anys que tropes de l'OTAN són a Kosovo. La raó és que el govern serbi va suspendre el seu estatut d'autonomia i, davant les protestes de la població kosovar, va enviar el seu exercit, el serbi. L'OTAN va enviar forces per evitar un altre genocidi de Milosevic. Això passava fa molt poc temps, a finals dels anys noranta. No és fàcil que la població kosovar torne a confiar en un govern que li envia l'exèrcit per reprimir les seues reivindicacions; i demanar-li que confie em sembla cínic, insolidari i hipòcrita. ¿Una agressió violenta no és raó suficient per donar suport a l'emancipació? ¿Quantes agressions violentes s'han de suportar per tindre dret a l'emancipació?
Per tant, la proposta del govern d'Espanya per a Kosovo és èticament insostenible, lògicament indefensable i operativament impracticable. En definitiva, lamentable.

JOAN BRUSCA

Ha mort Joan Brusca, Secretari General de La Unió de Llauradors i Ramaders del PV., d’un atac al cor mentre es trobava a Lleida, en el Congrés de la Unió de Pagesos.

Fa poques hores que me n’he assabentat de la sobtada notícia i encara no m’he refet de la impressió. Vaig conéixer Brusca ja fa molts anys a través de la gent del BLOC de Benicarló i sempre m’ha semblat un referent a tindre en compte, tant a nivell sindical com personal. Joan Brusca era un home íntegre, valent i lluitador; era un home de trellat, que s’estimava profundament este país i un gran defensor del camp valencià, per la supervivència i millora del qual ha treballat intensament tota la vida, sorprenent-lo la mort en plena activitat i amb moltes coses encara per fer. Crec que la seua desaparició la notarem molts i moltes, però sobretot els agricultors i ramaders valencians que perden un element importantíssim en la defensa dels seus interessos.

Descanse en pau, Joan Brusca. Els i les que l’estimàvem el trobarem a faltar, i tot i assabentats de la greu malaltia cardíaca que patia, tardarem en refer-nos del seu inesperat traspàs.

Des d’ací vull enviar el meu més sentit condol a la seua família i a la Unió.

TALLES

Compartisc la necessitat d'uniformar les talles de la roba, i d'adequar els patrons a les realitats morfològiques de les persones, allunyant-se dels perjudicials prototips que fomenten l'anorèxia i altres trastorns alimentaris.

Celebre que des del Ministeri de Sanitat s'haja decidit una intervenció per regular el sector; ara bé, confesse que m’ha causat estupor els noms triats per als morfotips: “cilindre”, “diàbolo” i “campana”. Amb idèntics criteris, podrien haver creat la dona “àmfora”, que seria aquella dona de coll llarg i orelles grans, o qualsevol altre disbarat.

Trobe especialment preocupant que no s'haja fet el mateix amb els homes, associant una vegada més l'univers femení a qüestions estètiques, com si els homes no es vestiren, o no fóra també difícil per ells trobar una talla 60 en molts establiments, o com si els fabricants de roba masculina sí que tingueren uniformades les talles.

Seguint la mateixa línia, el Ministeri podria haver fet una classificació morfològica masculina. Els propose uns noms tan desafortunats com els que han triat per les dones:

L'home birla (bolo) que són aquells homes amb el cap menut si el compares amb el seu cul gros de tantes hores de sofà mirant el futbol.

L'home San Miguel, de prominent panxa cervesera.

L'home liquadora, que és l'home adult al que se li fa la boca aigua quan veu passar una “dona diàbolo”.

En definitiva, una desafortunada elecció dels noms per als morfotips, i una evident manca de sentit de la igualtat d'oportunitats, en no incloure els homes en la nova política de talles.

En este sentit, el Grup Municipal del BLOC a l’Ajuntament de Castelló ha fet estes mateixes consideracions al Servei d’Igualtat d’Oportunitats, per tractar-se de l'organisme municipal encarregat de vetllar per la igualtat d'oportunitats entre homes i dones, per tal que, si ho consideren oportú, eleven una queixa formal. Propose que fem el mateix als centenars d’Ajuntaments on tenim representació municipal.

LA PLANIFICACIÓ SOSTENIBLE DEL TERRITORI

El model d’ordenació del territori en les darreres dècades, ha generat un gran consum del sòl i la segregació dels grups socials i de les funcions urbanes. Per una banda, la qüestió del consum del sòl ha estat bàsicament causat pel tipus de ciutat desenvolupada, una ciutat difusa i dispersa que utilitza una major superfície. Els grans centres comercials, les urbanitzacions residencials, els polígons industrials i ara, els camps de golf, són l’essència d’un urbanisme de baixa densitat amb poca intensitat d’ús. Un model que busque la sostenibilitat territorial, ha de reduir la forta pressió sobre els espais oberts i el paisatge, i per tant, sobre el patrimoni cultural i la biodiversitat de la zona. En conseqüència, recuperar el model de ciutat compacta, propi del mediterrani, i passar a una densitat mitjana, pot ser un sistema de bona pràctica en l’aprofitament del sòl. Un model que garanteix la qualitat de vida, a l’hora que no malbarata el patrimoni cultural i natural i que a més, permet reintroduir els espais públic comunitaris.

Per altra banda, la segregació espacial de les funcions urbanes en espais molt especialitzats i fragmentats, ha fomentat la mobilitat per contrarestar l’accessibilitat, donat que cada vegada les nostres activitats quotidianes estan més allunyades i disperses. El creixement fonamentat en l’ocupació del territori ha facilitat l’augment dels desplaçaments en cotxe, perquè les distàncies són importants i les direccions molt diverses. El model d’ordenació que deuria primar en un discurs de sostenibilitat, és aquell que vertebra el territori, fomentant l’accessibilitat a les zones urbanes, la barreja de les funcions urbanes i l’ús del transport públic.

Per últim, una qüestió que sempre cal tindre present en el moment de passar a la planificació, és que les actuacions sobre el territori són irreversibles, en tant que els elements construïts i els seus efectes sobre este, es mantenen a llarg termini i, generalment, tornar a la situació inicial resulta, si més no, impossible.Em conseqüència, la planificació territorial es converteix en un important instrument de racionalització de l’ús del territori, amb l’objectiu d’evitar la destrucció de recursos, especialment de la urbanització de determinades zones amb valors ecològics, econòmics, socials i culturals, clarament reconeguts. El model territorial es converteix, així, en un element fonamental per tal d’assolir els objectius de cohesió social, de gestió prudent dels recursos en el llarg termini i de competitivitat equilibrada del territori. Este és el tipus de polítiques per les que apostem

EL REI JAUME I FA 800 ANYS

Vull unir-me a la iniciativa de celebrar a la xarxa els 800 anys del naixement del rei Jaume I el Conqueridor, amb la reproducció d’un fragment del Llibre dels Fets. He triat l'últim paràgraf del foli 122, on explica els seus sentiments en albirar la senyera onejant a Balansiya, el nom àrab del que hui és València.