NO PENSES EN UN ELEFANT

Sembla que el llibre que més ha circulat últimament per Ferraz (el carrer de Madrid on està la seu federal del PSOE) és No pienses en un elefante, de George Lakoff, lingüista i investigador del think tank (fàbrica d’idees) progressista als Estats Units, del Rockridge Institute. Crec que açò subratlla l’interés - o la preocupació- de l’executiva socialista pel canvi de tendència apuntat pels recents triomfs electorals de la dreta europea.
En el llibre, Lakoff explica alguns dels motius pels quals les visions conservadores estan trobant major acceptació pública, i apunta com un dels més importants l’ús de noves tècniques comunicatives, com el framing o enquadrament.
Per explicar-ho, Lakoff sol proposar un exercici als seus estudiants de Ciència Cognitiva. Els diu: “No penseu en un elefant. Feu el que feu, no penseu en un elefant”. Inevitablement, els alumnes acaben per evocar la figura de l’animal. A esta situació se li anomena emmarcar la situació. I és eixa capacitat dels mitjans, intel·lectuals i polítics conservadors, per dotar les seues reflexions d’un marc cognitiu, a través de l’ús del llenguatge i de la utilització de metàfores, el que, per a Lakoff, explicaria la seua major implantació popular. La dreta seria molt més experta que el progressisme en enquadrar la realitat.
La principal aportació de l’enquadrament de Lakoff té molt a vore amb assumptes quotidians. Per al professor nord-americà, el votant no sol moure’s pel propi interés o per marcades conviccions ideològiques, sinó per la defensa dels seus valors i de la seua identitat i per la identificació amb líders en els quals es reconeix. En este terreny, la dreta té major consistència perquè ha aconseguit enquadrar totes les seues propostes en un marc que Lakoff defineix mitjançant una metàfora, la “del pare estricte”. Per a la dreta, l’objectiu principal de la societat és protegir als seus donant-los un sentit de la responsabilitat, disciplinant-los per tal que s’esforcen i actuen correctament. I este ha estat el teló de fons dels arguments utilitzats per Bush , però també per Sarkozy. La reivindicació de qüestions com ara l’esforç i la disciplina, la lluita contra el relativisme i la condemna d’aquells que pertorben la convivència, serien les claus del seu èxit. En tot cas, sembla que els partits progressistes s'han adaptat al segle XXI pitjor que els partits de centre-dreta.
La pregunta és si eixos valors de contundència, fermesa i respecte serien també vàlids ací, a l’Estat espanyol. Qüestions recents, com ara la postura front a ETA, amb un govern que va apostar pel diàleg i un partit de l’oposició que preferia utilitzar la força, podrien respondre a estes noves tendències