ALLÒ PRIVAT ÉS POLÍTIC

69 dones han mort a l’Estat espanyol, víctimes de la violència de gènere, en els quasi onze mesos que portem d’any. La xifra ja supera el número de dones mortes per la mateixa causa, en tot l’any passat. És necessari fer l’impossible per evitar tant de patiment i tantes morts injustes.

Hui, 25 de novembre, commemorem el Dia Internacional contra la Violència cap a les Dones, un bon moment per reflexionar sobre esta xacra de la nostra societat.

No fa encara massa temps, les qüestions de parella de l’àmbit domèstic, positives o pejoratives, eren considerades un assumpte privat. “ Privat “ era el conjunt d’agressions, maltractaments, insults i assetjament psicològic cap a les dones. “Privada” era la consideració de propietat de l’home cap a la dona. “Privades” eren les desigualtats al si de la família, al ser les dones esclaves de tots els seus membres. Ni tan sols es qüestionaven les grans diferències jurídiques, laborals i político-socials entre dones i homes, perquè les dones estaven relegades a l’àmbit privat i privat era tot el que les envoltava.

En l’actualitat, gràcies a la lluita i el treball de moltes dones que ens han precedit, “allò privat és polític”, com diu el lema feminista. Ara assistim amb esperança a la incorporació de les dones a l’àmbit públic, amb tot el que d’útil i diferent podem aportar.

No obstant, la realitat es manifesta encara cruament. Precisament perquè les dones no callem, ja no patim en silenci, exigim als nostres companys un tracte en igualtat, mostrem a la societat les nostres aptituds i ens declarem autònomes, i perquè no ens considerem les úniques responsables de l’atenció a la família. És precisament per tot això, pel que moltes dones pateixen assetjament, vexacions, insults, discriminació i inclòs la mort.

Respectem el treball de les que ens han precedit per tal d’aconseguir que allò privat siga públic. Exigim als governs lleis, amb pressupostos suficients, que promoguen la igualtat. Negociem acords que eliminen les enormes diferències laborals entre homes i dones. Denunciem la feminització de la pobresa i la major exposició a la violència d’aquelles dones que viuen en societats amb conflictes armats. Solidaritzem-nos amb les dones immigrants, ja que de cada tres dones mortes enguany a mans dels homes, una era immigrant. Demanem mesures per tal que els homes s’incorporen a les tasques domèstiques. Treballem per una escola coeducadora , per una educació que promoga les relacions no violentes, igualadora de desigualtats. Denunciem els mitjans de comunicació que mostren la imatge de l’home possessiu i prepotent i de la dona objecte. Donem suport a un nou concepte de masculinitat basat en la solidaritat, la igualtat, el respecte i la convivència.