L’experiència més recent, amb la crisi que patim actualment, però també la més antiga, la d’altres crisis prèvies, ja ens indica que el progrés social requereix de compromisos comunitaris, que no podem refiar eixe progrés a les exclusives regles de l’ individualisme i el benefici privat. Eixos mecanismes, independitzats d’allò social, no incrementen l’autonomia sinó tot el contrari: estableixen nous mecanismes de dependència, a sobre dels prèviament existents. Les activitats humanes, necessàriament socials, no són només competitives, ans al contrari, són fonamentalment cooperatives. L’adquisició de competències, arribar a ser competents, està substancialment lligat a les capacitats cooperatives de les persones. Les societats que aconsegueixen nivells de solidaritat i cohesió interna elevats, milloren significativament les capacitats per respondre als reptes de l’entorn, la seua competència, al mateix temps que eleven la qualitat de vida de les persones que hi viuen.
La vida, individual i social, és incerta per definició, implica l’assumpció d’una gran quantitat de riscos, molts dels quals són riscos que no depenen de les decisions dels individus, sinó que són producte de l’entorn on es viu o de l’atzar. Les societats que més progressen i milloren la seua qualitat de vida són aquelles capaces d’assumir comunitàriament eixa mena de riscos no generats per la pròpia acció, sinó sobrevinguts des de i generats per l’entorn natural i social. Esta capacitat de compartir i cooperar en la superació dels riscos pot enriquir una societat i, en qualsevol cas, redueix significativament el malestar individual, i així també el comunitari, tot aconseguint que les persones, objectiu últim de qualsevol acció política, visquen amb menys por i major seguretat.
La societat valenciana pateix d’importants buits de solidaritat, tant la dotació de recursos formatius i informatius que ajuden en la conformació de preferències i situen els agents en posició de poder assumir i anticipar els riscos (educació), com la cobertura de riscos sobre la pròpia vida (sanitat) o la cobertura del risc d’haver nascut en un entorn extremadament limitat en recursos (servei social) o la de perdre el treball (atur) o la d’estar sol a la vellesa o en la malaltia (dependència), etc. són manifestament millorables. Tots aquests exemples són aspectes de la vida que no podem deixar en mans de cada persona, de les seues possibilitats individuals, són responsabilitat de la comunitat i s’han d’assumir entre tots i, per tant, els agents públics han de vetllar per la seua cobertura. És la comunitat en el seu conjunt la primera interessada i responsable de què els seus membres tinguen una formació que els capacite per assumir i anticipar riscos, de què els seus membres tinguen una vida saludable i se’ls ajude en la malaltia o la vellesa, de què no hi haja bosses de marginació, etc.
I és ben cert que els agents privats (tercer sector o empreses privades) poden col·laborar, però la responsabilitat és col·lectiva i és una responsabilitat de la que no és pot dimitir.
L’experiència més recent, amb la crisi que patim actualment, però també la més antiga, la d’altres crisis prèvies, ja ens indica que el progrés social requereix de compromisos comunitaris, que no podem refiar eixe progrés a les exclusives regles de l’ individualisme i el benefici privat. Eixos mecanismes, independitzats d’allò social, no incrementen l’autonomia sinó tot el contrari: estableixen nous mecanismes de dependència, a sobre dels prèviament existents. Les activitats humanes, necessàriament socials, no són només competitives, ans al contrari, són fonamentalment cooperatives. L’adquisició de competències, arribar a ser competents, està substancialment lligat a les capacitats cooperatives de les persones. Les societats que aconsegueixen nivells de solidaritat i cohesió interna elevats, milloren significativament les capacitats per respondre als reptes de l’entorn, la seua competència, al mateix temps que eleven la qualitat de vida de les persones que hi viuen.
1 comentari:
Parlant de crisi podem parlar de crisi del valencianisme, donada per la manca d'alçada de molts nacionalistes. I parlant de solidaritat, la que farà falta al pròxim Congrés per a asolir compromisos que ens facen avançar cap a la constitució del BLOC, ja no només com a pal de paller del nacionalisme valencià sinó, com a pal de paller del progressisme valencià. Cal amb urgència eixir del gueto i començar a visualitzar que el projecte polític del BLOC és el projecte que sense concesions avança cap a la construcció d'un País Valencià digne i sobirà.
Publica un comentari a l'entrada