AUTOGOVERN

Les demandes d’autogovern de les nacionalitats històriques són vistes per molts espanyols no com un dret, sinó com un problema. I són també molts els polítics espanyols (de dretes i d’esquerres, que de tot hi ha), que tenen una percepció negativa de la qüestió nacional, com una mena de “problema a resoldre” dins el marc administratiu, com d’encaix descentralitzador en l’organització territorial de l'Estat, però no com un problema polític.
L’assumpte no ve d'ara. Arranca de la Transició, quan ucedistes, socialistes i comunistes , tot i no entendre el fons de la qüestió, consideraren que calia respondre de forma convincent a les demandes nacionalistes. Entre altres raons perquè després de 40 anys de Dictadura uniformista, bona part dels demòcrates de la Transició veien identificat l'Estat centralista amb el franquisme. Des de llavors, però, hem assistit a una curiosa -i no menys exitosa- operació de filibusterisme polític, consistent en abordar “el problema” no des de la política i entorn a les urgències dels nacionalismes històrics, sinó a través d’un plantejament més global i difús de reajustament territorial de l'Estat: allò que es deia “el Estado de las Autonomías “ i el café per a tothom.
Resposta política molt intel·ligent per part de la UCD i del PSOE en el marc de la Transició i posteriorment concretada en la Constitució i en els Estatuts, que creia solucionar els “problemes nacionalistes” en dissoldre’ls en una proposta de descentralització i de reorganització de l'Estat. Proposta que catalans i bascs, malgrat les resistències inicials, acabaren acceptant en vore-la com un punt de partença millorable i, també, perquè llavors desconeixien que hi hauria després de l’aprovació dels seus Estatuts, sobretot quan arran el colp del 23 F de 1981 es desplegaren les vies d’accés a l’autogovern per a les restants Comunitats i es va aprovar la LOAPA (Llei Orgànica d´Armonització del Procés Autonòmic) de juliol de 1982, que va ser l'instrument emprat per eliminar els fets diferencials. Una llei, recorreguda pels nacionalistes bascs i catalans davant el Tribunal Constitucional que, per cert, els va donar la raó, però que al capdavall va servir per nodrir d’arguments als governs socialistes dels 80 de cara a justificar i legitimar la seua política armonitzadora i després, els darrers anys, als gabinets d’Aznar, per frenar l’autogovern.
Durant tot este temps, la incidència del País Valencià en el conjunt de l’economia, la societat i la cultura de l´Estat ha estat molt feble; no em sabut aprofitar l’autogovern per fer-nos més presents i, en conseqüència, no hem estat decisius en la política espanyola. PP i PSOE valencians no han sabut extraure rendiments a moltes de les competències transferides per falta de voluntat política d’aprofundir en l’autogovern.
Des del punt de vista descentralitzador, a més a més, l'Estat de les Autonomies ha sigut en altres aspectes decebedor. Com ara en despesa pública i financiació, molt lluny del 33% d’un Estat Federal tipus alemany (un terç a l'Estat, un terç a les Comunitats Autònomes i l’altre per als Ajuntaments). D’altra banda, les transferències no han estat acompanyades d’un bon model de financiació de les hisendes autonòmiques, la qual cosa ha comportat el seu endeutament estructural. Mentre la pretesa solidaritat entre les CC. AA., mitjançant una convergència entre les economies regionals, no ha servit per equilibrar els diferents ritmes de desenvolupament després de 20 anys de vigència d’un marc que, es deia, anava a retallar el diferencial.
El mite, profusament difós durant els anys 80, que l'Estat de les Autonomies, tot i no comptar amb una estructura jurídica d´Estat Federal, sancionava quotes d’autogovern superiors, finalment hui ja no se sosté. I no és una afirmació canònica: ho afirmen aquells que han estudiat en profunditat com ha funcionat de debò la descentralització ací aplicada. De fet els politicòlegs ens situen entre els Estats de descentralització moderada, on malgrat la notable transferència de recursos humans i materials a les regions, és l'Estat qui continua decidint en realitat les polítiques públiques i qui té l'última paraula en el disseny de les regles de xoc a través d’un sistema que, com afirmen els especialistes, “centralitza” les grans decisions en el marc general i “descentralitza” la seua gestió. Per entendre'ns, les Comunitats Autònomes són més administradores que govern.
I a les proves em remet. Per exemple, les competències assumides, que són nombroses quant a número, són magres quant a rellevància social; mentre les competències compartides entre les CC. AA. i l'Estat, que són les més importants per als governs autònoms, sempre han estat patrimonialitzades en última instància per l'Estat: vegeu sinó el que ha passat amb la LOU o la LOCE en matèria educativa. Cal recordar, també que les CC. AA. tampoc tenen competències decisives en relació amb el control de les administracions locals, la qual cosa debilita el seu propi paper davant els ciutadans.
El “café per a tothom”, és a dir la generalització de l’autogovern a 17 Comunitats Autònomes, fins i tot a aquelles que no tenien voluntat identitària ni arrels històriques, per altra banda, ha tingut a mitjà termini efectes no desitjats. Entre ells que PSOE i PP continuen veient el dret a l’autogovern com una mena de concessió, que s’incrementa o es rebaixa en funció d’allò que interessa a l'Estat en cada conjuntura amb arguments com ara la preservació de la unitat d’Espanya, els límits constitucionals o l’estabilitat política. Hi ha hagut fins i tot qui ha plantejat una reforma de la llei electoral per crear un sistema totalment bipartidista, amb dos formacions espanyolistes i estalviar-se així allò que denuncien com el “permanente chantaje nacionalista”.
Davant estes raons, i d’altres que podríem afegir (decebedor paper del Senat com a cambra territorial, manteniment de la província com a ens orgànic de facto del'Estat, escassa sensibilitat per les cultures i llengües minoritàries...), no era d’estranyar que aviat sovintejaren les crítiques, ateses les insuficiències de la descentralització administrativa que hi havia darrere de l'Estat de les Autonomies.
Encabotar-se en eixa visió de la qüestió no va a resoldre lo que ells anomenen “el problema” de les autonomies. Perquè en el fons no es tracta de plantejar un “debat administratiu” entorn el grau de descentralització: es tracta d’un “debat polític” sobre els drets a l’autogovern i sobre la redefinició de l´Estat, que està pendent des de la Primera Transició, i que va a afectar la mateixa Constitució. El debat no ha fet més que començar. I podeu estar segurs que no es va a resoldre amb retocs superficials dels Estatuts i amb una tèbia segona descentralització, sense modificar la mateixa estructura de l'Estat de la Transició consagrada en la Constitució del 1978.