HABITATGE JOVE

El problema de l’habitatge entre els joves s’ha convertit en un clàssic de les discussions polítiques i, des de fa algun temps, dels mitjans de comunicació, però això, lluny de sensibilitzar la gent pot tindre l’efecte contrari: que presente el problema com un element estructural i, per tant, impossible de solucionar. I això, evidentment, no és així (o no deuria ser-ho).
El problema és molt complex, sobretot perquè sovint fa la sensació que les polítiques municipals (que és a les que pertoca el disseny urbanístic) es decideixen més a despatxos d’empreses constructores que als respectius ajuntaments. I això és certament descoratjador. Tot i així, pense que un altre País Valencià és possible, i un altre urbanisme també, i que si les institucions prenen la iniciativa, el problema de l’habitatge jove tindrà possibilitats de resolució; però si continuen governant les grans empreses constructores i ajuntaments i Generalitat no marquen les directrius, no hi ha cap dubte que el problema tardarà a solucionar-se.
Recentment sembla ser que els totpoderosos grups constructors també han pres interés en l’habitatge jove, però davant d’això hem d’estar alerta: la necessitat de pisos per a joves no pot convertir-se en una nova ocasió per a l’especulació. Els i les joves tenen unes condicions de vida emancipada particulars (una gran part no formen famílies de la manera tradicional) i, per tant, les expectatives i necessitats són diferents a les familiars. Per això, esta necessitat ha de ser aprofitada com una oportunitat per a canviar algunes coses, i és una ocasió històrica per a rehabilitar els centres històrics de les ciutats, abandonats per les famílies tradicionals però que s’adapten ben bé a les necessitats dels i les joves. Així es resoldrà un dels principals problemes de les ciutats actuals: la despoblació dels barris històrics i dels centres. Així podrem, a mitjà termini, posar fre a un disseny urbanístic extensiu que potencia les urbanitzacions aïllades, insostenibles des del punt de vista ambiental i que provoquen greus problemes de socialització, sobretot de xiquets i joves.
A més del debat sobre l’oferta de pisos hi ha el debat sobre el règim de tinença, presentant-se’ns com una disjuntiva entre la compra i el lloguer. Davant esta tria, molts joves opten per la compra, esperant-se a tindre prou diners estalviats, sobretot perquè el preu i condicions dels lloguers els fa una opció més que arriscada. Però si tenim en compte les dificultats per trobar un treball estable i, per tant, per a tindre un crèdit bancari, la compra d’un pis s’ajorna fins ben passats els 30 anys, als quals se’n sumen 30 més per a pagar totes les lletres... de manera que un jove valencià pot estar fins als 60 anys sense tindre un pis propi.
Front a això hi ha alternatives raonables, però cal convéncer als dirigents polítics i empresarials, a les famílies i als propis joves valencians, que l’emancipació és una necessitat vital; el fet que la mitjana d’edat per anar-se’n de casa sobrepasse els 30 anys ha de convertir-se en una de les principals preocupacions de les agendes polítiques.