EL PORRAT DE SANT BLAI DE POTRIES

El meu amic i company de l’Executiva Nacional del BLOC, Damià Oliver, alcalde de Potries (La Safor), es troba immers en els preparatius del Porrat de Sant Blai, un any més. Des de que el BLOC va assumir l’alcaldia de Potries, l’any 2003, no puc ni recordar la gran quantitat d’activitats culturals que s’han fet i com s’ha potenciat el porrat més famós de la Safor.

Els porrats són una de les expressions més importants de la cultura popular a la nostra comarca. Tradicionalment, el porrat era un tipus de fira o mercat que es celebrava al voltant d’una església o ermita amb motiu de la festivitat d’un Sant, on es venien dolços i es feien tot tipus de menjars. Ara, han evolucionat i al seu voltant es programen tot tipus d’activitats culturals i lúdiques.

Actualment, són nombrosos els pobles de la comarca que celebren els seus porrats i per això, la legislatura passada, la Mancomunitat de Municipis de La Safor va iniciar un programa anomenat La Ruta dels Porrats, on huit pobles es van unir per potenciar i fer gran esta magnífica festa que, cada vegada més, es converteix en un element d’atracció turística i de focus cultural.

L’Ajuntament de Potries, amb Damià Oliver i el seu equip al capdavant, ha apostat fort pel seu porrat. El d’enguany, està dedicat a la Comunicació en totes les seues vessants, com a mitjà per arribar a la societat del coneixement. En ell trobareu una fira d’editors, il·lustradors i escriptors, la participació de diferent empreses del mercat digital i d’internet, de la Universitat Politècnica de València, així com de diferents mitjans de comunicació. Tot açò, junt a diversos tallers i conferències, donaran al visitant una idea objectiva del panorama comunicatiu de la nostra comarca i la societat valenciana en general.

Així, el porrat de Sant Blai es dividirà enguany en quatre aspectes diferents: el porrat temàtic sobre la comunicació, la fira d’atraccions, les parades típiques i moltes activitats culturals, entre les que destaca la música, tant clàssica, amb grups de Xàtiva, Romania, França, Itàlia i Potries, com moderna, amb les actuacions del grup il·licità Motorcity i de Seguridad Social.

Des de que era menuda que tots els anys em deixe caure algun dia per Potries quan celebra el seu porrat. Enguany, tampoc faltaré a la cita, donat l’interessant programa d’activitats que ens han preparat. I el dissabte 3 de febrer, després del sopar del Mig Any de la festa de Moros i Cristians d’Oliva, aniré a sentir a Seguridad Social i a pagar l’entrada solidària que enguany es destinarà a un projecte per a les dones bolivianes. Paga la pena acostar-se a Potries durant el seu porrat, vos ho assegure.

CAMÍ PER ENDAVANT

Tornant a l’enquesta del diumenge del grup Marest, els resultats mostren el que podria significar un canvi de cicle polític al País Valencià, obrint un badall d'aire fresc en la política valenciana. Fins i tot, poden superar les pròpies expectatives. I ens indica que hem encertat el camí: la societat valenciana necessitava, i necessita, despertar d'un somni, convertir la política virtual en política real; i eixa política virtual, que per a molts és un malson, sembla que comença a desmuntar-se. Hem encertat el camí, però el camí encara està per fer. No podem fer nosaltres també política virtual: eixos resultats són els d'una enquesta, les eleccions estan per vindre i les dades l'única cosa que ens indiquen és que és possible. Que no és poc, però no és suficient. Per a què les coses canvien, a banda de ser possible, hem de voler. Ara, les dades ens diuen que podem, per tant hem de reforçar la nostra voluntat i aconseguir que les dades, que els desitjos es convertisquen en realitat, no quedar-nos en la mera propaganda, amb la façana, en el curt termini, que això els del PP ja ho saben fer molt bé.

Nosaltres tenim un projecte a curt, mitjà i llarg termini. Nosaltres tenim un compromís amb un poble que suporta cada vegada menys les mentides, els bombos i platerets, i demana responsabilitats i polítiques reals, no virtuals, demana més fets i menys paraules i imatges. El nostre és un país amb moltes possibilitats, amb una gran quantitat de persones capacitades, amb un entorn natural i urbà molt ric. I un grup de persones atrinxerades en els seients del govern estan fent malbé tots els nostres recursos: els recursos naturals, ja ho sabem, però també els humans, amb unes polítiques de curt termini que ens porten a la fallida més estrepitosa.

Del 20 de gen er al 25 de gener s'està celebrant el Foro Social Mundial a Nairobi. I entre el 24 de gener i el 28 de gener, se celebra el Foro Econòmic Mundial a Davos. Ambdós esdeveniments marquen l'agenda anual de discussió sobre la globalització, assenyalen les línies de debat. En un dels informes, es mostra com els Estats Units i l'Extrem Orient, bàsicament Xina, inverteixen més que la Unió Europea, globalment considerada, en I+D+I, en desenvolupament sostenible, en societat de la informació o en inclusió social. També se situa la competitivitat espanyola, en el conjunt europeu, per darrere de la d'Irlanda, Estònia, Portugal, i Txèquia, en una llista que encapçalen Dinamarca, Finlàndia i Suècia. No fa molt, en un post anterior, vos comentava que la posició del País Valencià al conjunt espanyol anava perdent posicions respecte a la resta de comunitats autònomes, especialment respecte a Madrid, País Basc o Catalunya.

Mentre tot això passa, i el País Valencià ocupa una posició cada vegada més endarrerida, el nostre govern ens entreté i es baralla. Sí, ens distrau amb operacions-espectacle: unes operacions que al meu poble diríem 'fum de botja'.

Els valencians i valencianes no ens mereixem el govern que tenim, no hem comés cap pecat per haver de purgar-lo amb tanta crueltat. Ens mereixem un govern que gestione les institucions amb transparència i responsabilitat, un govern que establisca mecanismes justos en els processos de presa de decisions, un govern que col•labore, en compte d'enfrontar-s'hi, amb una societat civil tan rica i complexa com la valenciana.

I tot això, el govern del PP ens ho nega als valencians i valencianes. També és ben cert que el mèrit de tindre un govern eficaç no el regala ningú, ni toca en la tómbola: l'hem de lluitar cada dia, l'hem de treballar i mantenir, l'hem d'exigir, amb la responsabilitat que ens dóna, a cadascun dels ciutadans, l'acompliment de les nostres obligacions.

Estic contenta, molt contenta, pels resultats de l'enquesta publicats diumenge. Tinc eixa mena d'alegria que dóna assumir una responsabilitat amb la convicció que hi ha coses a fer, que hi ha camí per endavant i que, a més a més, estem preparats per recórrer eixe camí, que disposem de les persones més adients i capacitades i, si no defallim, ho aconseguirem. Podrem fer Política (amb majúscula) des del País Valencià.

EL CANVI A TOCAR

Ahir diumenge, el periòdic Levante-EMV publicava una enquesta realitzada pel Grup Marest, que ha significat una molt bona notícia per al BLOC i per al COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ

L'enquesta diu que la coalició de EU-BLOC-ELS VERDS traurà 12 diputats a les Corts Valencianes en les eleccions del pròxim 27 de maig. Respecte a l’últim sondeig del mes de juny del 2006, la Coalició és l’única opció política que es presentarà a les pròximes eleccions que augmenta significativament en percentatge de vots, tot passant del 10% del mes de juny al 12,6% que li atorga l’enquesta actual.

Però esta notícia és torna encara millor perquè diu que el PP perdria la majoria absoluta en eixes eleccions; és a dir, una majoria de valencians i valencianes prefereixen un govern progressista, valencianista i ecologista.

Queda clar que ni el discurs victimista del govern valencià del PP front al govern central, ni la por que intenten posar-li als electors en el cos els populars, amb el seu discurs tremendista front al Compromís pel País Valencià, està tenint efecte. Per contra, sí sembla que cada vegada més valencians i valencianes s’estan adonant que al nostre país les coses no poden continuar igual. No potser que continuem governats per un partit, el PP, dividit en dues meitats i que dedica més energies a la seua crisi interna que a governar: un partit, el PP, que afona els nostres sectors productius tradicionals, que no inverteix en la sanitat -estem a la cua de l’Estat en inversió per persona i en número de llits per habitant- ni en l’educació pública; un partit, el PP, que només empra la nostra llengua per al conflicte, i que fa de la nostra TV pública, Canal 9, el seu corralet particular. Que destrueix el nostre territori i que està immers en nombrosos processos judicials per presumpta corrupció.

En este canvi que es produirà a partir de maig, el BLOC i COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ, serem decisius, tal i com diuen les dades de l’enquesta. El PSOE ja sap que ell sol no pot guanyar-li al PP, hui per hui, i per tant caldrà que es pose a la feina i faça els deures per llevar-li vots.

Els partits que formem COMPROMÍS PEL PAÍS VALENCIÀ, tenim també l’obligació d’explicar a la societat valenciana l’acord que hem fet i per què treballarem, ja que com diu l’enquesta són encara molt pocs els valencians i les valencianes assabentats, el 41%.

Per realitzar esta tasca, nosaltres no comptem amb grans grups mediàtics ni amb quantitats ingents de diners, però comptem amb una eina impagable: els nostres militants i simpatitzants. És absolutament necessari que tots i totes ens posem les piles i ens mobilitzem; cal convéncer a les persones una a una i eixa tasca ningú la farà millor que nosaltres.

Des d’ací vull animar-vos a tots aquells que penseu que el canvi és precís, inajornable, que el PP no pot governar quatre anys més, a que comencem una campanya electoral des de ja mateix i amb entusiasme. Tots, militants, simpatitzants, votants, som necessaris. I si volem, podem.

LA PRIMERA VISITA DE CAMPS A BARCELONA

Hui a migdia, s’ha constituït a Barcelona el Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, reivindicat des de fa més de dos dècades i que fins ara era gestionat exclusivament per l’Estat espanyol; des d’ara endavant tindran representació, també, els governs de Catalunya, del Balears i d’Aragó.

Amb el Patronat s’espera millorar la conservació dels fons i facilitar la investigació històrica i la projecció de la institució.

Este arxiu és un dipòsit documental de l’antiga cancelleria reial de la Corona d’Aragó, i entre els documents valencians més destacats que es troben en ell està el Llibre del Repartiment, i els documents de l’Administració, dia a dia, del període Foral valencià.

L’acte s’ha celebrat al Palau del Lloctinent de Barcelona, rehabilitat per ser la seu de l’Arxiu, i ha estat presidit per la ministra de Cultura, Carmen Calvo, a la que acompanyaven en la foto de família els presidents de Catalunya, José Montilla, del País Valencià, Francisco Camps, de les Balears, Jaume Matas, i d’Aragó, Marcelino Iglesias.

És la primera vegada, des de 1993, que els presidents dels quatre governs es reuneixen i la primera vegada, també, que Francisco Camps va de visita oficial a Barcelona.

Esta primera visita de Camps a Barcelona ho ha estat per un tema cultural i educatiu molt important, però no puc deixar de preguntar-me en quantes ocasions haurà sigut necessari que els representants dels governs valencià i català s’hagueren vist per tractar temes importants pels dos territoris, i no han fet.

Catalunya és la nostra Comunitat autònoma veïna pel nord i per tant la nostra eixida natural cap a Europa. A més d’una llengua, ens uneixen molts altres interessos econòmics, d’infrastructures, culturals, empresarials, etc. En esta situació, allò més normal seria que els representants dels dos governs es visitaren freqüentment, o al menys tant sovint com ho fan Camps i Valcárcel, president de la Comunitat autònoma veïna pel sud, Múrcia.

EL CANVI CLIMÀTIC

Al Gore, vice-president dels EEUU amb Clinton, i que va perdre les eleccions a la presidència l’any 2000 front a Bush, protagonitza un documental, An Inconvenient Truth, dirigit per Davis Guggenheim, sobre els efectes devastadors del canvi climàtic. La pel·lícula, estrenada a les nostres pantalles amb el nom de Una verdad incómoda, fa un contundent i preocupant retrat de la situació del nostre planeta, amenaçat per l’escalfament global provocat per la ingent quantitat de CO2 que els éssers humans emetem a l’atmosfera.

Quasi al mateix temps que s’estrenava ací esta pel·lícula, del 6 al 17 de novembre passat, a Nairobi (Kénia) es celebrava la 12a. Conferència sobre Canvi Climàtic, promoguda per l’ONU. El Secretari General de l’organisme, Kofi Annan, declarava: “El canvi climàtic no és cosa de la ciència ficció. Destruirà collites, posarà en perill a les poblacions costaneres, destruirà ecosistemes, escamparà malalties i augmentarà els conflictes per tal d’aconseguir recursos”.

Estem davant d’un tema molt seriós, i tots els experts coincideixen a afirmar que el Protocol de Kioto, acordat el 1997, pel qual s’havien de reduir les emissions de sis gasos provocadors de l’escalfament global, és un pas, però massa menut. A més, no és compleixen els objectius marcats.

Ara, a mitjans d’esta setmana que acabem, la Comissió Europea ha donat a conéixer un informe, l’Informe Peseta, sobre els efectes del canvi climàtic, molt preocupant. La Comissió ha fet esment dels problemes de dependència energètica del continent europeu, i en especial dels perills derivats de l’augment de les temperatures en la zona mediterrània.

Pel que fa a la conca mediterrània, es parla també de risc de desertificació, falta crònica d’aigua, pèrdua de producció agrària. L’informe adverteix que per efecte de l’escalfament de la terra augmentarà el nivell del mar, i recomana adaptar el litoral construint dics i reomplint les platges. I diu també que els estius seran insuportables en la mediterrània, per efecte de les altes temperatures i que augmentaran les catàstrofes naturals relacionades amb l’aigua, com ara inundacions i riuades.

Tot açò indubtablement tindrà un efecte sobre la nostra economia, ja que, entre altres coses, haurem de resignar-nos a que els turistes canvien els seus destins en temporada estival, però a més, pel que fa a l’agricultura, la gran perjudicada serà el sud d’Europa.

Si tenim en compte que ens afectarà fins i tot la salut, ens va en açò, ni més ni menys, que les pròpies condicions de vida.

El canvi climàtic i els seus efectes són tan importants per tots nosaltres, que no podem tancar els ulls i quedar-nos parats sense fer res. Els governs dels països més rics i desenvolupats del món no poden desentendre’s d’este problema capital. Els valencians, davant esta situació, hem de desenvolupar polítiques de sostenibilitat que contribuisquen a assolir els reptes fixats per les distintes Conferències Mundials sobre el Clima.

ELS NÚMEROS DE FRANCISCO CAMPS

L'altre dia, el President de la Generalitat, Francisco Camps, ens presentava el seu programa per als propers anys, quan ja no som Objectiu 1 en la Unió Europea, i per tant anem a deixar de rebre moltes ajudes d’Europa que fins ara han arribat al País Valencià. I deia el President que deixar de ser Objectiu 1 en la Unió Europea només podia ser qualificat com a èxit, que era una prova de l'èxit de les seues polítiques, ja que havien tret la Comunitat Valenciana de l'entorn menys desenvolupat d'Europa. Déu meu, quanta misèria!! quanta paciència s’ha de tindre!!
No diu el President que si deixem de ser Objectiu 1 de la Unió Europea no és per "mèrits" propis, sinó pels "demèrits" dels nouvinguts a la Unió. Amb l'entrada de països com Hongria o Polònia, i ara Romania i Bulgària, la mitjana de la renda per càpita de la Unió Europea ha baixat molt. I com la mitjana europea ha baixat tant, l'escassa renda per càpita del País Valencià sembla menys escassa i pugem de categoria. Però no pugem de categoria per mèrits propis, no pugem gràcies a les polítiques de Camps: pugem de categoria perquè la Unió Europea s'ha ampliat amb països de renda baixa.
De fet, si seguim els mateixos criteris, segons Eurostat, entre les regions europees de l'Estat espanyol que lideren el grup, el País Valencià ha perdut posicions relatives. Hem anat cap enrera, en termes relatius. Fixeu-vos que al 2003, de les 254 regions de la Unió Europea dels 25 (UE-25), el País Valencià ocupava el lloc 143é, amb una renda per càpita que representava el 91.8% de la UE-25: és a dir, per baix de la mitjana europea (100%), però també per baix de la mitjana espanyola (97.4%). Cert és que el 1995, el País Valencià ocupava el lloc 154é, amb una renda per càpita que representava el 83.3% de la mitjana europea.
Però en este "joc", no es tracta només de córrer, es tracta de córrer com a mínim tant com els demés, tal i com deia el conill d'"Alicia en el país de les meravelles". I resulta que no, que el que vol vendre Camps és mentida: el País Valencià no corre com els demés, corre bastant menys.
Efectivament, la Comunitat de Madrid el 1995 ocupava el lloc 61é al conjunt de la UE-25, mentre que al 2003 passa a ocupar el lloc 30é (¿recordeu que el País Valencià ocupava el 143é?): és a dir, la Comunitat de Madrid havia guanyat 31 posicions; Navarra ocupava el lloc 69é el 1995, i passa al 41é l’any 2003, 28 posicions guanyades; Catalunya el 1995 la trobem al lloc 83é, i el 2003 al lloc 51é, 32 posicions guanyades; el País Basc estava el 2003 al lloc 46é, quan el 1995 es trobava al 92é: o siga, 46 posicions guanyades. I el País Valencià? Doncs el País Valencià ocupava el lloc 154é el 1995, i el 143é el 2003, com acabem de dir; és a dir, 11 posicions guanyades. Vol dir això que som més lluny de Madrid, de Catalunya, de Navarra o del País Basc, que hem retrocedit en termes relatius.
Si el President de la Generalitat fa els números com els fa, no m'extranya que el País Valencià vaja cap enrera en lloc de cap endavant. Anem malament, els valencians, anem apanyats si torna a governar-nos un altre període el PP. ¿Quantes posicions relatives perdrem més?. En termes de competitivitat no ens ho podem permetre, perdre'n més

PROVINCIALISME

Tinc un fillol de 21 anys, Nicolau, que fa quasi el doble que jo d'alçada i que està preparant-se les proves per entrar de bomber. Tots els anys, el dia de Reis, ve a dinar a casa amb nosaltres, i enguany ens contava els duríssims i intensius entrenaments als que es sotmet per tal d’estar en condicions de passar les proves físiques de l’examen. I estava indignat. Ho estava perquè ell, que viu a Dénia, té un programa d’estudis i proves específic per a la província d’Alacant, el contingut del qual té poc a veure amb el que es demana a València i/o a Castelló.

És a dir, que per aprovar un examen per entrar al Consorci de Bombers, no es demanen els mateixos coneixements i estat físic a tot el territori valencià, sinó que depén de la província on t’examines. I una vegada ja estan dins, per tal de traslladar-se, tampoc és fàcil poder fer-ho entre les distintes províncies valencianes. Com si els focs cremaren diferent!

Això passa perquè ací, al País Valencià, els Consorcis de Bombers no depenen de la Generalitat, sinó que són provincials i depenen de la Diputació corresponent. Il·lògic.

Il·lògic, deia Nicolau, perquè si el seu funcionament es coordinara a nivell de tot el territori valencià, seria més efectiu, a banda de totes les altres raons que ràpidament deduïm.

L’ordenació territorial per províncies és decimonònica i no respon als reptes actuals que té plantejats una societat moderna com la valenciana. Només té com a finalitat fomentar el clientelisme i exercir un control sobre el territori.

El provincialisme, però, no afecta només al cos de bombers. Que els programes d’actuació em matèria econòmica, turística, de seguretat, etc. es vegen segmentats per províncies, perjudica el seu rendiment. Oliva o Gandia tenen més a vore, des del punt de vista socioeconòmic, amb Dénia que no amb Requena, però són de províncies distintes i en molts temes que haurien de coordinar-se per augmentar el benestar dels seus ciutadans, viuen d’esquena. Per això, entre altres raons, no és fa el pont sobre el riu Molinell que uniria Oliva i Dénia per la costa o el tren Gandia-Dénia., per exemple.

El provincialisme, a més, dificulta la construcció d’una identitat pròpia. Crea confusió, en dir-se una província com el conjunt del territori –“hi ha dos equips valencians en primera”, diu el meu germà; “tres”, li contesta el meu nebot de 10 anys-, fragmentació, burocratització, despersonalització, fomenta el cantonalisme; i el provincianisme, en el sentit més pejoratiu del terme: una vegada, en la més important Fira de Turisme del món, a Berlín, on l’oferta valenciana anava junta baix la marca Land Valencia, vaig sentir protestar enèrgicament a un regidor de la província de Castelló per què no apareixia el nom del seu poble i el de la província al que pertanyia.

A qui li interessa este estat de coses?. Esta clar que als valencians, no. Nicolau té raó, és il·lògic el provincialisme.

THE WEST WING

El Ala Oeste de la Casa Blanca és una série de televisió que ha tingut èxit a molts països, però que ací, a l’Estat espanyol, sempre s’ha passat per la xicoteta pantalla de manera irregular, en dies insòlits i hores intempestives.
És una idea original del prestigiós guionista Aaron Sorkin i produïda per un dels més importants productors de Hol·lywood, John Wells i la Warner Bros., que està protagonitzada per Martin Sheen (President Bartlet), Rob Lowe (Sam Seaborn), Allison Janney (C.J. Cregg), Dule Hill (Charlie Young), Janel Moloney (Donna Moss), Richard Schiff (Toby Ziegler), John Spencer (Leo McGarry), Stockard Channing (Abigail Bartlet) i Bradley Whitford (Josh Lyman).
The West Wing narra els successos quotidians viscuts des de la Casa Blanca per un president demócrata dels EEUU i el seu equip. Una quotidianitat que esta feta de xicotetes coses humanes, però també de candents assumptes nacionals i internacionals. Esta ficció mostra a un president culte, preparat, que es troba envoltat d’un equip intel·ligent i treballador. L’àmbit d’acció és l'ala oest de la Casa Blanca, on estan ubicats el Despatx Oval i les oficines dels principals assessors i departaments del govern nord-americà.
Però el que menys importa és que es desenvolupe en la Casa Blanca. La série fa un retrat realista, ni sardònic ni ingenu, del que pot ser una Administració Estatal: el tira i afluixa amb diferents grups de pressió, el dur cop a la ideologia que suposa enfrontar-se amb la realitat, les ànsies de poder, els conflictes personals, la importància de la retòrica, la influència de l’opinió pública a través de les enquestes...
Les càmeres es mouen amb agilitat pels passadissos, les oficines i els salons de l’ala oest de la Casa Blanca, seguint el frenètic ritme de treball dels funcionaris governamentals, mostrant-nos les seues reunions pràctiques i executives, els seus processos per a la presa de decisions, els seus ràpids diàlegs, però també els seus temors, els seus dubtes i els seus errors.
Personalment m’encanta El Ala Oeste de la Casa Blanca, perquè tracta de personatges intel·ligents que intenten resoldre problemes difícils, éssers humans que no són infal·libles, que s’equivoquen ... Persones responsables que intenten fer be el seu treball, brillants individualment però també capaços de treballar en equip.
Formalment, la série és impecable i la més premiada en la història de la televisió nord-americana. Un estil ràpid, bona fotografia, personatges perfectament dibuixats, una magnífica interpretació. Especialment bons són els diàlegs, vibrants, intel·ligents i indirectes, carregats d’ironia de vegades.
Crec que es tracta d’una série que no es poden perdre aquells que treballen vinculats a la política. És ficció, clar. Però és una ficció molt intel·ligent, molt ben feta, que ajuda a pensar i que a més, ensenya. Us la recomane (està en DVD).

NOTA DE PEPA CHESA ALS BLOGUISTES

Estimats bloguistes. Primer que res agrair-vos l’enriquidora participació que teniu. Per si sentiu curiositat, dir-vos que el blog rep una mitjana de 1200 visites mensuals. Gràcies per fer possible un debat generalment elegant. Tanmateix, de vegades, la moderació del Blog no publica algun comentari. Tot i que no soc jo la persona que l’elimina, el personal que modera el Blog té tota la meua confiança i, òbviament, respon als meus criteris.
D’altra banda, dir-vos que, últimament, hi ha hagut problemes en l’estructura del Blog i alguns comentaris han tardat en publicar-se. Solucionat el problema, us demane disculpes.
Són tres els criteris que motiven l’eliminació d’algun comentari, i com sembla que no queden clars, vull deixar-los ben definits.
Primer criteri: l’insult barroer, la denigració o, directament, la difamació. Per sort, aixó passa realment molt poc, i només un comentari ha estat eliminat per este criteri. Evidentment, este criteri inclou els delictes de racisme, xenofòbia, sexisme, homofòbia i antisemitisme. Si en alguna ocasió s’hagueren introduït comentaris amb estos continguts, hauria estat un error per part nostra i us demanaríem sinceres disculpes.
Segon criteri: l’intent de monopolització del Blog. Un blog, segons el meu criteri (si més no, el criteri que vull aplicar en la meua pròpia web) és un lloc de debat i d’intercanvi d’idees. Però, alguna vegada hi ha qui pensa que pot convertir-lo en la web que no té, i inunda de tal manera de propaganda (lícita, però lògicament allunyada de la voluntat d’esta web) que és necessari dosificar-la.
Tercer criteri: Hi ha algun bloguista que té el desig d’interpel•lar-me i intentar la provocació directa. Personalment escric a través dels meus posts i són ells els que estan sotmesos al debat. Qualsevol intent de provocar-me directament, no tindrà rebut en este espai. Mateu al missatger en altres bandes. Ací parlem del missatge.
Finalment, he de dir que els comentaris eliminats per estos tres criteris bàsics, són molt, molt pocs. La immensa majoria dels bloguistes mantenen criteris elegants, racionals i molt interessants. Novament, gràcies a tots i totes.

ESPERANCES PER A 2007

Deia Martin Luther King que la vida ens obliga a "acceptar unes decepcions finites, però mai hem de perdre una esperança infinita". L'esperança, però, no és una política: de bones intencions, l'infern n'és ple. El 1995, el Partit Popular (PP) va guanyar el Govern de la Generalitat amb un bon grapat de promeses, tantes com les que feren en 1999 i en 2003. O les que fan cada dia, encara hui. Promeses desateses, certament, a la vista de com la societat valenciana es queixa, dia rere dia, al carrer: centrals elèctriques al bell mig de la ciutat, accés prohibitiu a l'habitatge, especialització econòmica retardatària, corrupció, destrucció del territori, privatització de serveis públics...
El País Valencià té plantejats reptes reals (no virtuals) i necessitem dones i homes amb caràcter i capacitat per tal d'encarar eixos reptes de forma efectiva. Necessitem unes Corts Valencianes que paren atenció a les prioritats reals del poble valencià. Hem de fer alguna cosa més que esperar. És el moment de fer neteja al Govern i moure el País Valencià més enllà, cap els problemes reals de les persones que viuen al nostre país.
Hem de fer alguna cosa amb les quantitats obscenes de diners que omplin les butxaques d'algunes persones amb responsabilitats públiques, i que s'obtenen per mitjà de processos polítics corromputs. Ja n'he parlat en este blog d'alguns dels compromisos que podríem prendre. La cultura política hegemònica, la del PP, allunya els valencians i valencianes dels assumptes públics i fereix greument la nostra democràcia. Hem de fonamentar les nostres accions en principis ètics i de compromís públic. Els valencians i valencianes hem de sentir parlar més, no menys, dels valors de la integritat, de la creativitat, de la solidaritat, del respecte als altres... en definitiva, de la responsabilitat pública.
Tenim un Govern que tracta falsament quasi tots els afers com una crisi (cada dia els periòdics en van plens), un Govern que explota la política de la por i la divisió. Un Govern que desenvolupa polítiques negatives, que l'única cosa que poden aconseguir és reduir els somnis dels milions de persones que ací viuen. La gent del BLOC, a diferència del PP, pensem que els nostres valors ens han d'unir com a valencians, en lloc de dividir-nos. De fet, són eixos valors, els nostres valors, la nostra gran força.
Hem de triar, tenim una elecció. Podem continuar posant l'altra galta per rebre els cops de la globalització i d'unes polítiques que ens situen en la més pura marginalitat política, econòmica i cultural del món. O podem desenvolupar una nova visió progressista que enfortisca el País Valencià, i dote els nostres ciutadans de les eines que els permeta encarar el futur amb confiança i seguretat. Si triem la segona opció, haurem de treballar per aconseguir-ho, haurem de lluitar per guanyar-ho i, fins i tot, pot requerir certs sacrificis.
Proposem eixa segona opció, una visió progressista per al País Valencià, un plantejament pel qual els valencianistes hem de lluitar els pròxims mesos i anys. Una proposta que s'adrece al conjunt de la societat, que incremente les oportunitats per a tots i per a totes. Un somni valencià que s'expresse en polítiques i programes concrets. És un repte per tots nosaltres aconseguir que el poble valencià puga mirar més enllà, que el poble valencià puga apartar els falsos límits i les barreres innecessàries a la imaginació, que el poble valencià puga obrir el camí cap el progrés i la innovació real.
El poble valencià necessita un canvi i una nova direcció per la política del país, i la gent del BLOC estem disposats a realitzar ambdues esperances, a fer política en eixe sentit: estem disposats a reduir les decepcions i elevar les esperances de tots els valencians i valencianes. I això pot passar este any que comencem, el 2007.
Això és el que jo espere i pel que treballaré, el 2007.

ADEU PP

No ens podem permetre que el PP torne a guanyar les eleccions autonòmiques. El PP s’ha convertit en una amenaça per al futur del nostre poble. Una amenaça per al nostre fet diferencial com a nació, però també una amenaça per al nostre territori i la seua sostenibilitat, per als nostres sectors productius, per als serveis públics, per a la qualitat de la nostra democràcia. Quatre anys més del PP suposarien un drama per a este país, però no estic parlant d’un drama en abstracte, estic parlant d’un greu problema per a la vida diària dels valencians i les valencianes.
Per tant, des del BLOC estem disposats a fer tot allò que estiga en les nostres mans perquè el PP no guanye les eleccions de maig de 2007. La xifra és relativament secundària: mireu Fraga, mireu Berlusconi, ens els hem llevat de sobre per un percentatge reduït, però encara que siga per un sol vot, no és el mateix si guanya o si perd el PP.
L’endemà de les eleccions, si aconseguim l’objectiu compartit de fer que el PP les perda, tenim molta feina per fer, una feina que requerirà també generositat i professionalitat, altura de mires i una combinació adequada de pragmatisme i projecte polític. El País pateix una situació molt fràgil i no tingueu cap dubte que el govern progressista que haja de fer-se càrrec de la Generalitat a partir de juny de 2007 no ho tindrà gens fàcil.
Crec, de tota manera, que pagarà la pena l’esforç. L’esquerra, el nacionalisme i l’ecologisme tenim molt per a oferir a la ciutadania valenciana.
De les prioritats que haurà de tindre eixe govern n’enumeraria algunes: aturar la destrucció del territori mitjançant una reforma legislativa en profunditat; apostar per l’escola i la sanitat públiques; negociar amb l’estat fórmules de finançament que permeten sanejar els comptes de la Generalitat; posar en marxa un pla d’infrastructures de transport públic; fer un salt qualitatiu en les polítiques de normalització de la nostra llengua i clarificar la seua unitat amb la que es parla a Catalunya i les Illes; llançar un pla de xoc per aturar la crisi industrial i agrícola ... i, en general, governar per a les persones, perquè és la gent, són els moviments cívics, la xarxa associativa, la què ens exigeix la derrota del PP, la què –no tinc cap dubte– ens ajudarà a aconseguir-ho i la què, en definitiva, esperarà de nosaltres que no els defraudem.

FELICITACIONS!

Us desitge a tots i totes bones festes i un 2007 ple de felicitat

EL PALAU PLE

La platea de la sala del Palau de la Música era ben plena. Persones vingudes de tot el País Valencià l'omplien. Ahir, divendres 15 de desembre, el BLOC va fer la presentació dels seus candidats i candidates a les alcaldies dels municipis valencians, així com de la seua proposta de candidatura a les Corts Valencianes.
La sala plena de gent del país, compromesa i il•lusionada, alegre i responsable. Amics i amigues, companyes i companys del partit estrenyien mans, s'abraçaven i xerraven. Parlaven de tot, però sobre tot parlaven de política. De la política valenciana, de la política als seus pobles i a les seues comarques. Res més saludable per la democràcia que eixe anar i tornar d'idees, anàlisis i projectes col•lectius. El divendres, ahir, el BLOC va celebrar una festa, una festa política, una festa democràtica.
Però no va ser la platea l'única que es va omplir. L'escenari també va estar ben ple. Ple de persones i d'idees i propostes. En un primer moment, en una amena tertúlia, representants d'organitzacions i plataformes cíviques rellevants per la vida social i democràtica del nostre país, van exposar quina era la situació, des del seu punt de mira, al País Valencià. El Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià (STE-iv) , Xúquer Viu , la Plataforma Feminista del País Valencià, l'Observatori de la Llengua , la Plataforma per al Dret a un Habitatge Digne, la Federació d'Escola Valenciana , el Col•lectiu Lambda , Acció Cultural del País Valencià, i la Plataforma per la Millora i Defensa de la Sanitat Pública van ser dalt de l'escenari, moderats per la periodista Clara Esteve. I des de dalt d'aquell escenari van fer arribar al BLOC, als seus militants i candidats municipals i autonòmics, la seua visió, la seua perspectiva, la seua crítica. La societat valenciana és viva, ben viva. I estes associacions, organitzacions i plataformes en són bon exemple. Sense elles la societat no avançaria, i tots n'hem d'estar agraïts que cada dia analitzen, reflexionen i proposen alternatives. Des de la política poques coses podríem fer, si la societat civil no es mobilitzara. I malgrat el ninguneig constant del Govern de la Generalitat Valenciana, ací estan, entre nosaltres, per recordar-nos que encara hi ha moltes coses per fer. Des d'ací vull fer-los arribar el meu sincer agraïment per l'esforç de ser-hi amb nosaltres, amb la gent del BLOC, un divendres, una nit d'hivern, per tal d'ajudar-nos a tindre una visió més ampla i completa.
Després, però, l'escenari es va omplir de cultura i tradició, d'una mostra exemplar de les nostres danses processionals: el Ball de la Moma. Una metàfora de com la virtut política pot véncer les temptacions. Amb una execució magistral pel Grup de Danses El Trencall de Carlet, tots els presents vam poder comprovar com la virtut vencia els pecats capitals, que en el nostre cas, eren traduïts en corrupció, especulació, prepotència, etc. contra les quals els càrrecs públics i militants del BLOC lluitem cada dia des dels nostres llocs institucionals i a la societat civil i política.
Finalment, la Moma acompanyà els candidats i candidates del BLOC a les alcaldies dels nostres municipis dalt de l'escenari. Quin goig! L'escenari era replet d'homes i dones que han assumit una responsabilitat com poques: la d'encapçalar i comprometre's amb les persones dels seus respectius municipis en desenvolupar una acció política pròxima, atenta. L'acció política que ens caracteritza. Amb el desprestigi al que els polítics que ens governen, i ens han governat, han dut a la política, vore aquell escenari ple de persones que no es donen per vençudes, sinó tot el contrari, ple de persones que agafen el testimoni i projecten cap endavant la vida pública, vore l'escenari tan ple em va emocionar. Per les persones que eren dalt, però també per les que no pujaren: per què els que hi eren representaven col•lectius que els donaven suport i, de fet, dalt l'escenari hi havia milers de persones. Milers de persones disposades a treballar per a què el País Valencià siga una comunitat política autònoma, amb voluntat pròpia, amb capacitat per decidir i construir el seu propi futur.
Aleshores vaig ser conscient que el nostre moviment, el valencianisme polític, ja no té marxa enrera: hem passat un punt de no-retorn. Com minuts després va dir el nostre Secretari General, Enric Morera : 'Açò ja no ho para ni Déu!'.

EL VALENCIANISME POLÍTIC

El valencianisme polític ha viscut, des de la posada en marxa de l'Estatut d'Autonomia amb les Eleccions Autonòmiques de 1983, un creixement de la seua base, electoral i institucional. Un creixement, però, que no s'ha transmés a la cúspide institucional. Aquell Estatut d'Autonomia fixava un límit d'exclusió electoral que ha barrat el pas a la representació institucional del valencianisme polític al màxim òrgan de representació nacional: les Corts. I, de rebot, ha complicat la nostra representació a d'altres institucions, com ara les Diputacions, en dificultar la nostra presència pública en els espais urbans de gran dimensió, com València o Alacant.
Des de bon començament, el PSOE i, aleshores, UCD (hui el PP) es fregaven les mans pel negoci que feien amb el 5%, i alguns socialistes s'afanyaven a predir la 'mort' del nacionalisme al País Valencià. Encara hui alguns socialistes orgànics menen arguments de l'època, que tants valencianistes recordem amb justificada repulsió. Només cal repassar les més recents, i absolutament impresentables des d'un punt de mira democràtic, de Rafael Rubio respecte a les llistes locals de l'Horta. I és que els malfactors del 5% no s'adonaren que, certament, dificultaven l'accés del valencianisme a les Corts i altres altes instàncies institucionals del País Valencià, però que les nostres conviccions i determinació no acabaven amb això. Que la construcció del país que nosaltres volem i ells eviten cada dia, s'aconsegueix amb l'esforç quotidià en el bastiment d'una xarxa social. I que eixa xarxa social es construeix des de baix, des dels municipis. Estos més de vint anys que han passat, han servit per a què el valencianisme polític bastisca una base sociopolítica que no va a desaparéixer tan fàcilment com Rafael Rubio voldria.
El 1983, la força política del valencianisme polític, Unitat del Poble Valencià (UPV) va presentar 47 candidatures municipals i va aconseguir 35 actes de regidor, amb 29.393 vots que representaven l'1.5% dels vots vàlids emesos. Eixe mateix any, el Partit Comunista del País Valencià-Partido Comunista de España (PCPV-PCE) va presentar 227 candidatures i va obtindre 297 actes de regidor, amb 159.296 vots que representaven el 8.3% dels vots vàlids emesos. Eixe mateix dia, les primeres Eleccions Autonòmiques atorgaven 58.712 vots a UPV (3.1%) i 142.570 (7.5%) al PCPV-PCE. A la següent convocatòria, la de 1987, ambdós partits concorregueren junts a les Eleccions Autonòmiques, el PCPV-PCE integrat/transformat en IU, amb un nítid desequilibri de les forces de cada un. El període parlamentari 1987-1991 ha estat l'únic en què el valencianisme polític ha tingut representació parlamentària, tot i l'escassa base sociopolítica amb què contava aleshores.
El 2003, vint anys després, la força política del valencianisme polític, el Bloc Nacionalista Valencià (BLOC) va presentar 250 candidatures municipals i va aconseguir 297 actes de regidor, amb 139.727 vots que representaven el 5.8% dels vots vàlids emesos. Eixe mateix any, Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) va aconseguir 173 actes de regidor amb 153.103 vots, que representaven el 6.4% dels vots vàlids emesos. Eixe mateix dia, les Eleccions Autonòmiques atorgaven 113.792 vots al BLOC (4.8%) i 153.496 (6.4%) a EUPV.
No pot discutir-se que estos vint anys, que en altres circumstàncies potser pogueren haver estat menys, han servit per a què el valencianisme polític consolide i amplie, reforce en definitiva, un fonament social sobre el que bastir una representació institucional d'àmbit nacional. Tanmateix, les intencions de vot dels electors continuen assenyalant que la probabilitat que el BLOC aconseguisca representació parlamentària és del 50%: un cara o creu impossible de defendre davant un electorat fart de què el govern de la Generalitat el maltracte cada dia, el menyspree i reduisca sense descans les seues oportunitats futures.
L'objectiu del BLOC com a partit polític, a hores d'ara, no pot ser altre que el de garantir la integració institucional en l'àmbit nacional valencià dels seus votants. El projecte del BLOC és un projecte nacional impossible de desenvolupar en tota la seua extensió, si no s'obté representació a les Corts Valencianes, expressió de la sobirania dels valencians.
A hores d'ara, el BLOC disposa d'una xarxa de col•lectius, d'una base social sòlida, estable i a l'alça. És el moment de dissenyar una línia d'acció que ens garantisca la major presència institucional possible als àmbits de major incidència nacional (Corts, Diputacions, Ajuntaments de grans ciutats).
Al llarg de més de vint anys de democràcia, els militants i càrrecs públics del BLOC hem demostrat fins la sacietat el nostre projecte amb l'aplicació quotidiana, allà on hem tingut oportunitat, de polítiques de sostenibilitat, de polítiques de cohesió social i participació ciutadana, de polítiques de projecció de la nostra cultura i de la nostra llengua, de polítiques de desenvolupament econòmic, etc. I això no ho pot canviar cap pacte, ni autonòmic, ni local. La gent que formem part del BLOC tenim una peculiar manera d'encarar el món, i de pensar i aplicar propostes per fer-lo cada dia més habitable i més amable amb les persones. L'única cosa que hui ens falta és tindre l'oportunitat per fer-ho, i això no ho impediran ni els malfactors del 5%.

ESCOLA VALENCIANA I SOCIETAT SOSTENIBLE

Esta setmana passada, mentre la majoria fèiem el pont de la Constitució-Puríssima, la gent de la Federació d’Escola Valenciana celebrava el IV Congrés de l’entitat sota el títol Escola Valenciana i Societat Sostenible.
Dins dels actes d’este Congrés, Escola Valenciana ha editat un llibre, EL LLIBRE VERD- Diagnòstic mediambiental del País Valencià, on 17 especialistes en la matèria fan un repàs i aporten proves sobre l’alarmant situació valenciana pel que fa a la conservació del territori i del medi ambient a la nostra societat, fortament insostenible.
Durant el pre-congrés , als mesos de setembre, octubre i novembre, Escola Valenciana ha ofert una visió global de la societat sostenible i durant el Congrés, celebrat del 5 al 8 de desembre, l’entitat cívica ha buscat resposta a la situació actual des de la perspectiva de l’ensenyament.
Com diu el Llibre Verd al seu pròleg, “El territori valencià és la nostra llar petita, on tots els éssers que hi vivim ens interrelacionem, alhora que mantenim la interdependència amb els éssers de la resta del món. De la riquesa i diversitat biològica depén, en bona mesura, el nostre futur”.
Enhorabona als companyes i les companyes de la Federació d’Escola Valenciana per la seua iniciativa. Lligar la defensa del país amb la del territori és necessari i innovador.

EL PACTE I EL PP.

Ha costat molt, però finalment des del BLOC hem arribat a un acord amb EU, Els Verds del PV.i Els Verds-Esquerra Ecologista per a les eleccions autonòmiques de l'any que ve. Ara, este pacte l'haurà d'aprovar el nostre Consell Nacional, que és el màxim órgan entre Congressos i el que té la potestat per decidir com hem d’anar a les eleccions.
Han sigut uns mesos d’intenses negociacions, de vegades decebedores i sempre complicades, durant els quals en moltes ocasions pareixia que tot es trencava i el pacte seria impossible, fins que hem trobat el mínim comú denominador d’allò que uns i altres estàvem disposats a cedir i a acceptar. L’acord al que hem arribat és l’acord possible i, per tal que es donara, el BLOC ha sigut amplament generós.
A partir d'ara ens toca a tots i totes fer molta i bona feina, per tal que les eleccions de maig de 2007 siguen un gran èxit, aconseguim fer fora de la Generalitat al PP i assegurem així un canvi de polítiques en sentit progressista i valencianista.
Això és el que li preocupa al PP, i per això s’ha posat molt nerviós amb este pacte. Primer va parlar el portaveu del Consell, Vicente Rambla i ens va comparar a Herri Batasuna; després ho va fer el mateix President Camps i ens va dir que volíem trencar el model d’Estat i carregar-nos l’economia i hui matei, en el telenotícies de Canal 9 (i són tres dies seguits que ixim!!), la Secretària General, Adela Pedrosa, torna a parlar de nosaltres i diu que anem contra els valencians. Que Santa Llúcia els conserve la vista!.
La veritat és que este PP que ens ha tocat és una desgràcia. Practiquen una democràcia de baixa qualitat, es neguen a rebaixar la barrera electoral del 5% per deixar sense veu a centenars de milers de valencians i valencianes, destrueixen el nostre territori, deixen morir la indústria tradicional valenciana, tenen els xiquets i xiquetes en barracons, privatitzen la sanitat i les cues d’espera no acaben, maltracten la nostra estimada llengua, censuren en la RTVV a la gent que fa cultura...i podríem seguir. I per acabar-ho d’arreglar estan immersos en assumptes de corrupció i tenen alcaldes i altres càrrecs amb processos judicials oberts. Som nosaltres un perill?.
Però Camps parla de nosaltres i diu que si, que ho som. Estan nerviosos, sense dubte; saben que este acord pot contribuir de manera decisiva al seu fracàs electoral i els ha entrat el pànic.
Jo des d’ací els diria que nosaltres som gent honrada, de trellat, que volem el millor per esta terra i per les persones que hi vivim; que tenim un projecte per a este país i que volem aplicar-lo a partir de maig de l’any que ve. I que des de ja mateix, anem a explicar-lo a la societat valenciana.
Que Camps i els seus busquen els perills dins de sa casa i de pas que facen neteja, que falta els fa.

ELECCIÓ DE CANDIDATS

Vaig començar este blog amb un post sobre la presentació de la meua candidatura per ocupar el número 2 de la llista electoral per la circumscripció de València, a les properes eleccions autonòmiques. Ara, s’ha culminat el procés amb la celebració, dissabte passat, del Consell Nacional del BLOC que va triar els candidats al primer i segon lloc per les circumscripcions de Castelló i Alacant i els candidats al segon i tercer lloc de la circumscripció de València.
Els companys Josep M. Pañella i Vicent Coll van ser elegits per la candidatura de les comarques del nord i Dimas Montiel i Vicent Llobell per les del sud. Jo mateixa i Tomàs Pérez vam estar elegits per la circumscripció de València; tot açò després que, el 30 de setembre passat, elegirem el nostre Secretari General, Enric Morera, com a candidat a la Presidència de la Generalitat. A tots, la meua enhorabona.
En tota esta conjuntura, vaig aconseguir 120 avals de les companyes i companys del Consell Nacional, i a tots ells i totes elles vull donar-los les gràcies. També, a la totalitat dels membres del Consell Nacional que dissabte van participar en les votacions; no puc imaginar-me res més democràtic.
Estos dies, estem immersos en les negociacions amb Esquerra Unida, Els Verds del P.V. i Els Verds-Esquerra Ecologista per tal de tancar una coalició electoral, i puc dir a hores d’ara que anem avançant. L’objectiu del canvi polític al nostre País està, així, més a prop.

DONES I VIOLÈNCIA

El 25 de novembre és el Dia Internacional contra la Violència cap a les Dones, celebrat des del 1981 i reconegut per l’Assemblea General de l’ONU en 1999. Un dia per a la conscienciació de la societat i dels governs, un dia per a la reflexió i el treball , un dia per recordar a totes les dones del món que no havien de ser víctimes de ningú i tanmateix han perdut la vida.
Este dia es celebra per Minerva, Pàtria i M. Teresa Mirabal, que van ser brutalment assassinades el 25 de novembre de 1960 per militars del règim de Trujillo, en la República Dominicana. Tenien un ampli historial de lluita social i pels drets de les dones, i es dirigien a la presó a visitar els seus homes empresonats per estar involucrats en la mateixa lluita. En honor a elles és que cada any fem campanyes, manifestacions i despleguem banderes i pancartes.
Són tres noms que representen el sofriment i la victimització de milions de dones. Les estadístiques són esfereïdores: 130 milions de xiquetes i adolescents de tot el món han estat objecte de mutilació genital; una de cada cinc dones és violada o sofreix un intent de violació al llarg de la seua vida; entre el 25 i el 75% de les dones –depén del país- sofreixen agressions físiques o psicològiques en l’entorn familiar...i podríem seguir. Enguany, les xifres oficials parlen de més de 60 dones assassinades, només a l’Estat espanyol.
Estem davant d’un problema global. Els abusos i violència contra les dones són part d’un problema estructural que depén de factors i interessos socials, econòmics, culturals, polítics, i són conseqüència de la desigualtat entre els sexes inherent a l’estructura mateixa de les nostres societats. Esta desigualtat s’expressa i es reprodueix mitjançant l’educació, la cultura, el llenguatge, la religió i pot vores ampliada per totes les demés formes de desigualtat social i econòmica.
Conscienciats del problema gràcies a les pressions dels grups feministes i de les xifres anuals de dones mortes a mans de les seues parelles, els governs han començat a potenciar distintes polítiques per tal de fer-hi front. És un pas, però només això, un pas. Els governs tenen l’obligació d’elaborar plans integrals contra la violència cap a la dona i dotar-los de recursos econòmics i humans suficients. I estos plans, necessàriament, deuen passar per una educació en la igualtat; i no em referisc a una assignatura sobre la igualtat de sexes, sinó a un pla educatiu complet que incloga des de la forma d’ensenyar història del món fins el comportament del professorat davant d’este tema.
Els exemples i formes d’abús i agressió cap a les dones són innumerables. D’ací la importància d’este dia internacional que no deuria quedar-se en un parell d’actes minoritaris. Un dia per a la dona, però també per a l’home. Unes i altres som subjectes i objectes d’una societat que demana canvis a crits.

LA MARJAL DE PEGO-OLIVA

Moltes persones d’Oliva, d’una generació, ens hem passat mitja vida lluitant perquè la Marjal de Pego-Oliva no desapareguera. Un projecte franquista, desenvolupat per l’Iryda dels anys de les majories absolutes del PSOE, va suposar durant molts anys que, de forma sistemàtica, es tractara de dessecar la terra del Pla, provocant la contínua degradació d’este important ecosistema del País Valencià. Fins i tot es va construir un artefacte d’obra faraònica, el Venturi, a la desembocadura del riu Bullent. Salinització dels aqüífers, mort de flora i fauna, pèrdua d’unes senyes d’dentitat importants per a molta gent , van ser només alguns dels efectes que va tindre esta acció. Per fortuna, la natura va impedir que acabaren amb ella.
Vam fer de tot: campanyes ciutadanes, taules redones amb experts i professors universitaris que deien que era una barbaritat el que es feia a la marjal, estudis seriosos, exposicions, manifestacions i fins i tot una vaga de fam .Finalment, després de molts anys, a principis del 90, l’Ajuntament d’Oliva canvia de posició per efecte de la pressió popular i es pronuncia a favor de la seua conservació.
En tot este temps, a Pego les coses es veien d’una altra manera. No hi havia a la població veïna de La Marina la mateixa sensibilització conservadora d’este espai, sinó tot el contrari.
Però al remat, la racionalitat i la cordura es van imposar i finalment la Marjal de Pego-Oliva va ser declarada Parc Natural, figura legal que ens va alegrar molt, que va significar que es desmantelara el Venturi, però que no ha acabat de posar del tot les solucions; com quasi sempre, no es destinen prou recursos.
I amb aixó, l’any 95 va arribar Carlos Pascual, Barret, a l’alcaldia de Pego i la batalla es va revifar. L’autoritari alcalde de Pego, que “li plantava cara al sol de migdia”, en 8 anys al front de l’alcaldia les va fer de tots els colors en quasi tots els camps, i també en el que respecta a la marjal; fins i tot se li va pegar foc a estes terres.
Ara, el Tribunal Suprem acaba de condemnar-lo a sis anys de presó i tants altres d’inhabilitació per a ostentar un càrrec públic, per tot el mal que va fer durant eixos anys en la marjal. Una sentència exemplificadora, sens dubte.

FONT DE MORA, EL VALENCIÀ I LA CAPITALITAT CULTURAL

Les valencianes i els valencians correm, des de fa ja uns anys, un greu perill: acostumar-nos a la política esperpèntica, crispadora i irresponsable del Partit Popular i perdre la capacitat de sorprendre'ns d'alguns dels despropòsits del Consell de Francisco Camps. Però la veritat és que ens ho posen ben difícil, perquè amb una cadència quasi setmanal, ens assabentem per la premsa de noves agressions al nostre territori, de nous atacs als serveis socials i de noves burles a la nostra democràcia i institucions. La darrera, fa només uns dies. El conseller d'Educació i Cultura, és a dir, el màxim responsable de la promoció de la nostra llengua i cultura, Alejandro Font de Mora, participava en representació dels governs autonòmics de l'estat, en una reunió dels responsables de cultura, educació i joventut dels països de la Unió Europea, i va negar-se a fer-ho en valencià
Les raons que va adduir el conseller em sonen a una vella cançoneta. L'horrible cançoneta que hem hagut d'escoltar tantíssimes voltes les dones i els homes que, senzillament, parlem habitualment la llengua que vam aprendre dels nostres pares o que vam aprendre al carrer o a l'escola: que cal tindre respecte per aquells que parlen castellà, que cal ser educats i tindre cortesia, que el castellà és la llengua de tots i, en definitiva, que el valencià està molt bé per a les relacions familiars, per al folklore o per a dir brofegades, però que "no toca" per a les coses serioses, i menys encara per a parlar-lo en organismes internacionals, no siga cosa que pensen que el senyor Font de Mora "és de poble". Això, en termes psiquiàtrics, es diu d'una manera molt concreta: complex d'inferioritat.
Cal recordar que a les institucions de la Unió Europea es pot parlar en qualsevol de les quatre llengües de l'estat espanyol des de fa alguns mesos -la qual cosa, per cert, no es pot fer al Congrés dels Diputats ni al Senat espanyols- però no cal oblidar que el famós memoràndum de les llengües promogut pel ministre Moratinos va provocar una encesa polèmica quan el govern valencià, amb els consellers González Pons i Gema Amor al capdavant, va exigir que el valencià fóra considerat com una llengua diferent del català, que hi haguera un servei d'intèrprets diferent i que, per tant, es parla de les "cinc llengües" de l'estat. Ja aleshores, des del BLOC vam considerar que això era una nova estratègia del PP valencià per crispar, per utilitzar la llengua amb finalitats partidistes i per encendre el foc de l'anticatalanisme. Els fets d'esta setmana ens han donat la raó: per a què, senyors del PP? per a què volien tant de reconeixement per a una llengua que només empren com a arma electoral?
En conèixer la decisió del conseller Font de Mora vaig fer unes declaracions als mitjans en què expressava la profunda indignació i vergonya amb què havíem rebut al BLOC la lamentable notícia. Amb el pas de les hores, però, l’esperpent encara s'ha fet més gros, en saber que el conseller va aprofitar l'estada a Brussel•les per anunciar que el Consell promourà la candidatura de València a la capitalitat europea de la cultura per a l'any 2016. L'anunci té tota la traça de ser només una eixida endavant per intentar amagar la indigna actitud del conseller a Brussel•les, però em du al cap algunes reflexions que només volia apuntar:
1. No li tocaria a l'alcaldessa de València d'anunciar que optarà a la capitalitat de l'any 2016? O és que Rita Barberà no tenia ni idea d'eixe projecte del Consell?
2. No van tindre prou amb fer el ridícul l'any 2000 i l'any 2001 quan es va rebutjar la mateixa proposta per manca de credibilitat?
3. Quina credibilitat ha de tindre un govern -municipal o autonòmic- per obtindre el reconeixement que suposa la capitalitat cultural quan eixe govern manté una actitud hostil cap als productors i gestors culturals?
4. Es pensen que el nou Mestalla i la Ciutat de les Arts i de les Ciències (i de les presentacions falleres, i dels anuncis de cotxes, i de les passarel•les de moda, i de les fotos de bodes, i de les gales televisives horteres) són suficient per a que la nostra capital esdevinga un referent cultural per a Europa?
5. Creuen que una ciutat, el màxims responsables de la qual ataquen la cultura pròpia és la millor mostra de la promoció cultural?

Estic convençuda que València té mèrits més que suficients per esdevindre capital europea de la cultura. Però eixe mèrit és de la gent que, malgrat el PP, continuem apostant per la nostra llengua i cultura i d'aquelles i aquells que, malgrat la manca de suport institucional, continuen fent de la nostra capital un focus d'irradiació cultural. Espere, en qualsevol cas, que el 2016 València siga Capital Europea de la Cultura, sobretot perquè estic convençuda que eixe any el PP ja no governarà ni a la nostra Generalitat ni a l'Ajuntament de la nostra estimada capital.