26.11.08

TRENCAR EL BIPARTIDISME

Davant la celebració del pròxim Congrés del BLOC, ens trobem en una cruïlla en la que cal prendre importants decisions. Decisions que afecten no només el debat intern i la conformació de majories al si de la nostra organització política, sinó també, i sobre tot, el debat i acció polítics dels propers anys i la posició que ocupem al mapa polític i social al País Valencià.
Des del darrer Congrés del BLOC, el mapa polític valencià ha canviat una mica. Ara, el BLOC disposa de 2 diputats a les Corts Valencians que, junt a les dues diputades d’Iniciativa, formen part del Grup Parlamentari de Compromís. Amb tot, l’hegemonia del PP no ha estat derrotada, sinó més aviat el contrari. En l’actualitat, el PP ocupa una posició de domini absolut sobre la política valenciana. Per la seua part, la victòria socialista a Espanya provoca que el PP valencià aguditze les seues reivindicacions regionalistes, tot presentant-se com màxim defensor dels interessos valencians, com a portaveus del valencianisme ben entés, mentre que el PSOE valencià es troba, d’una banda, pillat entre les exigències de les directrius centralistes del seu partit i la defensa de la seua posició a l’espai valencià i, d’altra, molt concentrat en les competicions internes per tal de consolidar un mínim liderat.
Per tant, políticament, l’agenda i el discurs polític és dominat absolutament pel PP, el PSOE s’hi troba immers en massa contradiccions internes, amb els interessos del partit a Madrid, amb els interessos de les diverses corrents i líders, mentre Compromís, del que formem part, està absorbit, igualment, pels conflictes entre les parts. I això, malgrat l’enorme esforç i treball dedicat dels nostres diputats. O algú hi posa remei, i apareix com una oposició política solvent o el 2011 repetirem la història, empitjorada.
El context social, per altra banda, viu un període de crisi econòmica de l’alçada de la crisi del 1929. Això eleva encara més l’exigència d’una proposta responsable que faça de contrapunt i permeta un mínim debat polític a la societat valenciana. Les crisis tendeixen a radicalitzar les posicions socials i afavorir la por dels grups socials amb menys recursos, econòmics i cultural, però també d’aquells que amb el seu esforç ha aconseguit certa mobilitat social positiva. Si la societat i els seus agents, no troben referents polítics que donen certa confiança, que faciliten l’arribada de les seues inquietuds a les propostes d’acció política col·lectiva, poden girar la seua mirada cap a propostes radicalitzades, que irresponsablement ofereixen fórmules simplistes i de culpabilització del diferent (siga de fora o de casa), tot generant una reacció contra el principis sobre els que es fonamenta la convivència pacífica.
El País Valencià no s’hi troba al marge d’aquesta crisi global, l’atur augmenta, es tanquen fàbriques i botigues, la construcció s’atura,... L’estratègia econòmica valenciana no ha estat previsora, i amb la recerca del benefici a curt termini en anys de vaques grasses, s’ha oblidat de posar les bases per les èpoques de vaques flaques. El PP ha de defendre la seua acció i culpabilitzarà Zapatero i augmentarà encara més la seua pressió regionalista cap a Madrid, sense recursos propis, i potser també sense voluntat d’acarar seriosament els problemes estructurals de l’economia valenciana. El PSOE ha de defendre a ZP, tot resistint la pressió regionalista i la apolítica sobre l’economia productiva del govern de Madrid. Encisat per les finances internacionals i la defensa de ZP, el PSOE valencià serà matxucat sistemàticament pel PP. Finalment, les propostes polítiques, bàsicament ideològiques, d’EU que tenen el seu origen al PCE, són tan allunyades de la praxi quotidiana de les persones a les que diuen voler defendre que és ben difícil que puguen concitar l’entusiasme de ningú, més enllà dels grupets més fortament ideologitzats.
Per tant, tenim per davant un període de problemes econòmics i socials greus que arribarà fins les portes de 2011, i més enllà. Un període en el que, si no hi posem remei, la societat valenciana, les persones que hi vivim, només disposarem políticament de les possibilitats, d’una banda, del triomfalisme del PP i la culpabilització de ZP o, de l’altra, de la santificació de ZP i la demonització del PP. Si ningú hi posa remei i pressiona seriosament i compromesa pel disseny i aplicació de mesures econòmiques destinades als sectors productius valencians, el benestar de la societat valenciana es vora seriosament perjudicat en termes relatius, en comparació a d’altres indrets; ho passarem encara pitjor del que poguérem esperar.
Des del BLOC hem de ser capaços de trencar el bipartidisme al País Valencià, pel be de tots i totes els valencians i les valencianes.

16.11.08

IMMA SEGUÍ

El divendres 14 de novembre, l’Associació Centelles Riusech d’Oliva, que es preocupa del patrimoni històric de la nostra població i de la seua recuperació, però sobretot d’allò que es relaciona amb l’antic Palau dels Comtes de Centelles, va concedir la Distinció Honorífica d’enguany, en la seua XIII edició, a Imma Seguí. Ho va fer en un acte públic, precedit d’un concert de l’Orquestra Clàssica d’Oliva, per cert, d’una qualitat extraordinària.
Quan el Secretari de l’Associació, Paco Mestre, va començar a enumerar els mèrits que havien considerat per concedir-li la Distinció, crec que tots els presents, que desbordàvem el local, vam fer consciència de la quantitat i la qualitat del treball realitzat durant tots estos anys per Imma Seguí, al front de la Regidoria de Patrimoni Històric de l’Ajuntament d’Oliva.
Efectivament, Imma, regidora del BLOC durant 18 anys -dels quals he pogut compartir de prop la majoria d’ells en el mateix grup municipal-, va ostentar durant 9 anys i fins el juny del 2007, la regidoria de Patrimoni Històric. I com diu ella, va anar fent: cal assenyalar com a actuacions més rellevants l’adquisició per al municipi de cinc cases del conjunt de l’antic Enginy del Sucre, -exemple singular d’arquitectura gòtica industrial-, la recuperació del forn romà, de l’aula de gramàtica maiansiana, l’adquisició d’immobles al recinte del Palau del Centelles i l’adequació d’una de les torres, la rehabilitació de la Cripta de L’Església de Santa Maria, el Museu Arqueològic amb la recuperació de les columnes del Palau, el Museu de la vida quotidiana del XVIII a la casa de Gregori Maians, subseu del MUVIM, l’adequació de places urbanes del centre històric, i a més, l’adquisició per part de l’Ajuntament del conjunt de cases senyorials del XV al XIX, del Carrer de Tamarit i la seua rehabilitació com a Museu Etnològic i seu de la Biblioteca Central, entre altres.
Probablement, per la meua proximitat a Imma i pel treball conjunt durant tants anys, dec ser una de les persones que més coneixen la seua manera de treballar. Vos puc dir que és incansable quan li apassiona allò que duu entre mans, que durant tots estos anys l’he vista moure’s i remoure cel i terra per aconseguir el finançament necessari per portar endavant tots estos projectes, que té una aguda visió política, nacionalista valenciana de pedra picada, en definitiva, la meua valoració personal i política de l’amiga Imma Seguí, és molt alta. Tant com l’estima que li tinc. Enhorabona Imma pel premi, i gràcies per tot.
Molt, s’ha fet molt durant estos anys. El BLOC ha fet i fa molta faena al nostre Ajuntament per tal de beneficiar els nostres veïns i veïnes. Però com comentava amb Paco Devesa eixa mateixa nit, només per tot el que s’ha fet en Patrimoni, per tot el que s’ha recuperat, només pel que ha guanyat Oliva en espais útils i usats i visitats pels d’ací i pels que arriben de fora, ja haguera pagat la pena el pas del BLOC per l’Ajuntament d’Oliva.

9.11.08

YES, WE CAN

L’èxit no s’improvisa. I una vegada aconseguida una fita que semblava impossible (yes, we can), ara s’obri un horitzó que no té res de fàcil. El canvi, els canvis, no s’aconsegueixen amb la seua mera formulació. Cal treballar-los, i de valent. L’oposició al canvi sempre juga amb avantatges.
La victòria d’Obama a les presidencials dels Estats Units obre tot un espai de possibilitats. I no només perquè ell tinga una ascendència racial diferent a la de tots els presidents que l’han precedit, sinó per moltes altres característiques que el defineixen i el converteixen en un referent rellevant. Un referent d’èxit bastant diferent a tots els presidents que l’han precedit.
Obama va créixer en una família amb una estructura poc tradicional per als estàndards nord-americans. Es va formar en escoles a Indonèsia i a Hawaii. Va estudiar a la Colúmbia University de New York. Va treballar d’organitzador comunitari al sud de Chicago, una zona especialment maltractada, amb moltes necessitats socials. Després va estudiar a la Harvard University, al costat de Boston, on va ser el primer president negre de la revista universitària de dret més prestigiosa. Ha estat professor de dret constitucional a la University of Chicago. Ha treballat de voluntari per l’inscripció de la població negra als censos; també en un despatx d’advocats... I la seua carrera política va començar per la legislatura del seu estat. El currículum és massa llarg per reproduir-lo, les seues experiències intenses i diverses. No hi ha dubte que el camí cap a l’èxit de Barack H. Obama és bastant diferent al de la família Bush o al de Reagan. També és diferent al dels Clinton.
La victòria d’Obama ens diu que es pot tindre èxit sense necessitat de saber cantar o ballar, no cal ser actor o model, tampoc és precís provindre d’una família a l’ús. Requereix dedicació, això sí, treball; cal treballar i de valent. Em sembla que la referència d’Obama ens fa bé, les persones més joves no necessiten emmirallar-se en actors de fama dubtosa, o en persones amb un riquesa material d’origen incert i una formació cultural més que discutible. Poden referir-se a persones que s’esforcen per formar-se, que reflexionen, que treballen... Hi havia una necessitat imperiosa en creure en la possibilitat (yes, we can).També al País Valencià, hi ha, encara, esperança.
Ara resulta que el que hi ha per endavant és més difícil encara. Massa sovint formulem el liderat en termes del què ha de fer qui lidera. Esperem que super-herois resolguen els problemes. I és veritat que és important que qui es posa al davant actue, sobre tot que actue bé. Per començar, el que fa Obama, el que l’ha portat fins on està, és molt distint del que va fer el seu predecessor. I malgrat això ho ha aconseguit. Obama ha aconseguit mobilitzar milers i milers de persones, milions. La crisi i els canvis no depenen només d’Obama, depenen de tothom, del que fem tots i cada un de nosaltres. El referent de Bush, i tants altres, juga en contra. No podem esperar d’Obama que resolga els problemes del món. Sí podem demanar que mantinga oberta la possibilitat de què un altre món és possible, que els esforços lleials i honrats de les persones tenen la seua recompensa, que amb el treball podem tindre èxit, que és possible reduir les desigualtats indecents que plaguen el món que vivim...
Hi ha molt per fer. Que s’aconseguisquen noves fites va a dependre, no tant de quines coses es facen, sinó de com vagen fent-se: de l’estàndard moral, ètic i polític que prevalga. Els obstacles a remoure són molts i molt grossos, i no desapareixen de la nit al matí. La crisi econòmica que patim és l’expressió, de fet, d’una crisi de valors socials; i les mesures requerides no són només econòmiques. Són mesures, les que fan falta, d’un important contingut de valor ètic. La primera d’elles ha estat la pròpia victòria d’Obama. Implementar les següents caldrà del treball compartit, imprescindible.
Obama, ho hem pogut comprovar, és especialista en formular objectius col·lectius il·lusionadors, sap parlar de política en majúscules per engrescar la ciutadania, de valors; i també ho és en l’estratègia. Diuen que el recentment nomenat cap de gabinet d’Obama, Rahm Emanuel, és un especialista en lligar polítics amb policies, és a dir, la política de paraules grosses (igualtat, llibertat, democràcia, compromís,...) i estratègica amb les mesures concretes requerides. Falta en farà, de concretar les mesures i els projectes per anar fent realitat els valors i objectius dels que n’ha parlat Obama, no només per dirigir-se als nord-americans, sinó perque l’escolta, àvid de canvi, el món sencer.
L’èxit que representava Bush era l’èxit del poder d’uns pocs, l’èxit de la riquesa, l’èxit de la posició heretada, l’èxit d’una formació escassa, l’èxit que tradueix les possibilitats d’una minoria, pràcticament l’èxit del rapinyaire. L’èxit d’Obama, per contra, és l’èxit de l’esforç, del treball ben fet, de la dedicació, de l’estudi, de la convicció en la possibilitat d’alguns somnis i projectes. És l’èxit de molts, jo diria que Obama representa l’èxit a l’abast de la majoria.
És l’èxit de les persones que confiem en l’esforç, de les persones a les que ens agrada el treball ben fet, de les persones que no defallim en els nostres objectius, és l’èxit que fuig del regal i del guany fàcil, l’èxit que depén del treball solidari de tothom, de l’honradesa, la generositat i la confiança amb els companys, que fuig del sectarisme ... En definitiva, l’èxit d’Obama retorna la possibilitat de l’èxit a les persones de bona fe. I és per això que no depén només d’ell, sinó de tots nosaltres, que el canvi que s’ha iniciat tinga continuïtat.