BONES FESTES

SOLIDARITAT

L’experiència més recent, amb la crisi que patim actualment, però també la més antiga, la d’altres crisis prèvies, ja ens indica que el progrés social requereix de compromisos comunitaris, que no podem refiar eixe progrés a les exclusives regles de l’ individualisme i el benefici privat. Eixos mecanismes, independitzats d’allò social, no incrementen l’autonomia sinó tot el contrari: estableixen nous mecanismes de dependència, a sobre dels prèviament existents. Les activitats humanes, necessàriament socials, no són només competitives, ans al contrari, són fonamentalment cooperatives. L’adquisició de competències, arribar a ser competents, està substancialment lligat a les capacitats cooperatives de les persones. Les societats que aconsegueixen nivells de solidaritat i cohesió interna elevats, milloren significativament les capacitats per respondre als reptes de l’entorn, la seua competència, al mateix temps que eleven la qualitat de vida de les persones que hi viuen.

La vida, individual i social, és incerta per definició, implica l’assumpció d’una gran quantitat de riscos, molts dels quals són riscos que no depenen de les decisions dels individus, sinó que són producte de l’entorn on es viu o de l’atzar. Les societats que més progressen i milloren la seua qualitat de vida són aquelles capaces d’assumir comunitàriament eixa mena de riscos no generats per la pròpia acció, sinó sobrevinguts des de i generats per l’entorn natural i social. Esta capacitat de compartir i cooperar en la superació dels riscos pot enriquir una societat i, en qualsevol cas, redueix significativament el malestar individual, i així també el comunitari, tot aconseguint que les persones, objectiu últim de qualsevol acció política, visquen amb menys por i major seguretat.

La societat valenciana pateix d’importants buits de solidaritat, tant la dotació de recursos formatius i informatius que ajuden en la conformació de preferències i situen els agents en posició de poder assumir i anticipar els riscos (educació), com la cobertura de riscos sobre la pròpia vida (sanitat) o la cobertura del risc d’haver nascut en un entorn extremadament limitat en recursos (servei social) o la de perdre el treball (atur) o la d’estar sol a la vellesa o en la malaltia (dependència), etc. són manifestament millorables. Tots aquests exemples són aspectes de la vida que no podem deixar en mans de cada persona, de les seues possibilitats individuals, són responsabilitat de la comunitat i s’han d’assumir entre tots i, per tant, els agents públics han de vetllar per la seua cobertura. És la comunitat en el seu conjunt la primera interessada i responsable de què els seus membres tinguen una formació que els capacite per assumir i anticipar riscos, de què els seus membres tinguen una vida saludable i se’ls ajude en la malaltia o la vellesa, de què no hi haja bosses de marginació, etc.

I és ben cert que els agents privats (tercer sector o empreses privades) poden col·laborar, però la responsabilitat és col·lectiva i és una responsabilitat de la que no és pot dimitir.

AUTONOMIA

El BLOC sempre ha treballat, i ha de continuar fent-ho, pel progrés de la societat valenciana. És ben evident, que pràcticament la resta de partits diran el mateix. Però, la nostra concepció del progrés és ben diferent: autonomia i solidaritat. Un increment de la autonomia, estretament lligat a la llibertat individual i col·lectiva, exigible per tal de garantir el reconeixement de totes i cadascuna de les persones que habiten una societat com a subjectes amb finalitats pròpies; un increment de la solidaritat, estretament lligat a la fraternitat i igualtat, exigibles per tal de garantir una distribució dels riscos, imprescindible per la convivència pacífica, més segura. Una entitat, siga com siga i de l’àmbit que siga, només progressa quan és capaç de guanyar en autonomia respecte al seu entorn. És esta autonomia la que li permet d’establir els seus propis objectius, les seues pròpies finalitats, sense necessitat d’haver d’acceptar els objectius i finalitats d’altres, o de l’entorn, i la capacita per anticipar-se.

El País Valencià només podrà progressar en la mesura en què aconseguisca incrementar la seua autonomia de l’entorn: la seua autonomia política, la seua autonomia econòmica, la seua autonomia cultural... Autonomia que no significa autarquia i tancament, sinó més aviat el contrari: capacitat pròpia per interactuar amb altres sistemes polítics, econòmics i culturals. O altrament dit, enlloc de dependència, necessitem interdependència: i això només s’ha aconseguix amb més autonomia.

Políticament, s’ha d’aconseguir que el sistema polític valencià no siga tributari de l’espanyol, del que participa i continuarà fent-ho durant molt de temps. Participar d’un sistema polític més ampli, com ara l’espanyol, no significa, necessàriament, estar doblegat; i el País Valencià s’hi troba massa sovint doblegat en la determinació dels seus propis objectius i finalitats, certament per l’estructura constitucional espanyola, però primerament i inicialment, perquè els partits polítics que representen el País Valencià en els sistemes polítics dels que forma part, són partits polítics integrats en estructures organitzatives jerarquitzades i poc participatives. Tenim poca capacitat per intervindre al si d’aquests partits (altres ja ho han intentat i així va: PSPV dins el PSOE), més enllà d’intentar desplaçar-los del camp polític valencià. I és per això tant rellevant que el BLOC aconseguisca representació pròpia en tantes institucions polítiques com puga. Ara bé, en l’entramat institucional existent hi ha possibilitats que permeten el creixement progressiu de l’autonomia política valenciana: es va reformar un Estatutet que no havia estat desenvolupat en les seues possibilitats, s’ha aprovat un altre Estatutet que, tot i les seues limitacions, permeten que, amb voluntat política, la societat valenciana guanye en autonomia política, es poden establir acords que superen l’àmbit autonòmic (amb altres forces polítiques, amb altres comunitats autònomes, etc.). Unes possibilitats que s’haurien d’explotar al màxim.

Econòmicament, s’ha d’aconseguir que el sistema econòmic valencià no siga dependent de determinats sectors o territoris. La diversificació sempre aconsegueix la dispersió dels riscos i, d’aquesta manera, incrementa l’autonomia de l’entorn. L’economia valenciana no pot dependre de la construcció, ni de sectors econòmics amb baix valor afegit. L’economia de serveis de baixa aportació, pot ser reconduïda cap a una economia de serveis d’alt valor afegit, que interactue amb els sectors industrials tradicionals i l’agricultura valencianes. La inversió en I+D+I, la reducció de la dependència energètica, l’economia del benestar social, l’economia de la cultura, el manteniment d’un entorn natural en condicions etc..., són activitats que, diversificades, poden augmentar l’autonomia de l’economia valenciana de les crisis i problemes de l’entorn, tot oferint multitud d’alternatives i oportunitats de treball als valencians i valencianes.

Culturalment, s’ha d’aconseguir que el sistema cultural valencià siga més autònom, generar una espai propi de creativitat, crear espais on la més que evident creativitat de la nostra societat puga expressar-se. La generació de referents d’àmbit global ocupats, però, per creatius i creadors forans, poden ser un esperó, però són totalment insuficients per tal de millorar les oportunitats de l’expressivitat dels valencians i valencianes: el consum passiu de la cultura dels altres és insuficient, és necessària la creativitat pròpia, per tal de generar un espai social més autònom. Això no pot significar tampoc tancament a d’altres cultures, sinó tot el contrari obertura des de la convicció de les pròpies capacitats.

Estos processos d’increment de l’autonomia valenciana, política, econòmica i cultural, no són independents, sinó tot el contrari es reforcen mútuament, i conjuntament són la garantia del progrés de l’entitat social valenciana, són els que poden aconseguir que els valencianes i valencianes sigam més competents política, econòmica i culturalment, i amb esta competència crescuda pugam encarar les incerteses que sempre ens plantejarà l’entorn sense pors i major capacitat d’anticipació.

El BLOC ha d’apostar-hi fermament, i col·laborar amb tots els agents socials i polítics (siguen valencians o d’altres indrets) quan calga, per tal d’aconseguir que estos processos es desenvolupen al si de la societat valenciana i en les seues relacions amb la resta de societats.

TRENCAR EL BIPARTIDISME

Davant la celebració del pròxim Congrés del BLOC, ens trobem en una cruïlla en la que cal prendre importants decisions. Decisions que afecten no només el debat intern i la conformació de majories al si de la nostra organització política, sinó també, i sobre tot, el debat i acció polítics dels propers anys i la posició que ocupem al mapa polític i social al País Valencià.
Des del darrer Congrés del BLOC, el mapa polític valencià ha canviat una mica. Ara, el BLOC disposa de 2 diputats a les Corts Valencians que, junt a les dues diputades d’Iniciativa, formen part del Grup Parlamentari de Compromís. Amb tot, l’hegemonia del PP no ha estat derrotada, sinó més aviat el contrari. En l’actualitat, el PP ocupa una posició de domini absolut sobre la política valenciana. Per la seua part, la victòria socialista a Espanya provoca que el PP valencià aguditze les seues reivindicacions regionalistes, tot presentant-se com màxim defensor dels interessos valencians, com a portaveus del valencianisme ben entés, mentre que el PSOE valencià es troba, d’una banda, pillat entre les exigències de les directrius centralistes del seu partit i la defensa de la seua posició a l’espai valencià i, d’altra, molt concentrat en les competicions internes per tal de consolidar un mínim liderat.
Per tant, políticament, l’agenda i el discurs polític és dominat absolutament pel PP, el PSOE s’hi troba immers en massa contradiccions internes, amb els interessos del partit a Madrid, amb els interessos de les diverses corrents i líders, mentre Compromís, del que formem part, està absorbit, igualment, pels conflictes entre les parts. I això, malgrat l’enorme esforç i treball dedicat dels nostres diputats. O algú hi posa remei, i apareix com una oposició política solvent o el 2011 repetirem la història, empitjorada.
El context social, per altra banda, viu un període de crisi econòmica de l’alçada de la crisi del 1929. Això eleva encara més l’exigència d’una proposta responsable que faça de contrapunt i permeta un mínim debat polític a la societat valenciana. Les crisis tendeixen a radicalitzar les posicions socials i afavorir la por dels grups socials amb menys recursos, econòmics i cultural, però també d’aquells que amb el seu esforç ha aconseguit certa mobilitat social positiva. Si la societat i els seus agents, no troben referents polítics que donen certa confiança, que faciliten l’arribada de les seues inquietuds a les propostes d’acció política col·lectiva, poden girar la seua mirada cap a propostes radicalitzades, que irresponsablement ofereixen fórmules simplistes i de culpabilització del diferent (siga de fora o de casa), tot generant una reacció contra el principis sobre els que es fonamenta la convivència pacífica.
El País Valencià no s’hi troba al marge d’aquesta crisi global, l’atur augmenta, es tanquen fàbriques i botigues, la construcció s’atura,... L’estratègia econòmica valenciana no ha estat previsora, i amb la recerca del benefici a curt termini en anys de vaques grasses, s’ha oblidat de posar les bases per les èpoques de vaques flaques. El PP ha de defendre la seua acció i culpabilitzarà Zapatero i augmentarà encara més la seua pressió regionalista cap a Madrid, sense recursos propis, i potser també sense voluntat d’acarar seriosament els problemes estructurals de l’economia valenciana. El PSOE ha de defendre a ZP, tot resistint la pressió regionalista i la apolítica sobre l’economia productiva del govern de Madrid. Encisat per les finances internacionals i la defensa de ZP, el PSOE valencià serà matxucat sistemàticament pel PP. Finalment, les propostes polítiques, bàsicament ideològiques, d’EU que tenen el seu origen al PCE, són tan allunyades de la praxi quotidiana de les persones a les que diuen voler defendre que és ben difícil que puguen concitar l’entusiasme de ningú, més enllà dels grupets més fortament ideologitzats.
Per tant, tenim per davant un període de problemes econòmics i socials greus que arribarà fins les portes de 2011, i més enllà. Un període en el que, si no hi posem remei, la societat valenciana, les persones que hi vivim, només disposarem políticament de les possibilitats, d’una banda, del triomfalisme del PP i la culpabilització de ZP o, de l’altra, de la santificació de ZP i la demonització del PP. Si ningú hi posa remei i pressiona seriosament i compromesa pel disseny i aplicació de mesures econòmiques destinades als sectors productius valencians, el benestar de la societat valenciana es vora seriosament perjudicat en termes relatius, en comparació a d’altres indrets; ho passarem encara pitjor del que poguérem esperar.
Des del BLOC hem de ser capaços de trencar el bipartidisme al País Valencià, pel be de tots i totes els valencians i les valencianes.

IMMA SEGUÍ

El divendres 14 de novembre, l’Associació Centelles Riusech d’Oliva, que es preocupa del patrimoni històric de la nostra població i de la seua recuperació, però sobretot d’allò que es relaciona amb l’antic Palau dels Comtes de Centelles, va concedir la Distinció Honorífica d’enguany, en la seua XIII edició, a Imma Seguí. Ho va fer en un acte públic, precedit d’un concert de l’Orquestra Clàssica d’Oliva, per cert, d’una qualitat extraordinària.
Quan el Secretari de l’Associació, Paco Mestre, va començar a enumerar els mèrits que havien considerat per concedir-li la Distinció, crec que tots els presents, que desbordàvem el local, vam fer consciència de la quantitat i la qualitat del treball realitzat durant tots estos anys per Imma Seguí, al front de la Regidoria de Patrimoni Històric de l’Ajuntament d’Oliva.
Efectivament, Imma, regidora del BLOC durant 18 anys -dels quals he pogut compartir de prop la majoria d’ells en el mateix grup municipal-, va ostentar durant 9 anys i fins el juny del 2007, la regidoria de Patrimoni Històric. I com diu ella, va anar fent: cal assenyalar com a actuacions més rellevants l’adquisició per al municipi de cinc cases del conjunt de l’antic Enginy del Sucre, -exemple singular d’arquitectura gòtica industrial-, la recuperació del forn romà, de l’aula de gramàtica maiansiana, l’adquisició d’immobles al recinte del Palau del Centelles i l’adequació d’una de les torres, la rehabilitació de la Cripta de L’Església de Santa Maria, el Museu Arqueològic amb la recuperació de les columnes del Palau, el Museu de la vida quotidiana del XVIII a la casa de Gregori Maians, subseu del MUVIM, l’adequació de places urbanes del centre històric, i a més, l’adquisició per part de l’Ajuntament del conjunt de cases senyorials del XV al XIX, del Carrer de Tamarit i la seua rehabilitació com a Museu Etnològic i seu de la Biblioteca Central, entre altres.
Probablement, per la meua proximitat a Imma i pel treball conjunt durant tants anys, dec ser una de les persones que més coneixen la seua manera de treballar. Vos puc dir que és incansable quan li apassiona allò que duu entre mans, que durant tots estos anys l’he vista moure’s i remoure cel i terra per aconseguir el finançament necessari per portar endavant tots estos projectes, que té una aguda visió política, nacionalista valenciana de pedra picada, en definitiva, la meua valoració personal i política de l’amiga Imma Seguí, és molt alta. Tant com l’estima que li tinc. Enhorabona Imma pel premi, i gràcies per tot.
Molt, s’ha fet molt durant estos anys. El BLOC ha fet i fa molta faena al nostre Ajuntament per tal de beneficiar els nostres veïns i veïnes. Però com comentava amb Paco Devesa eixa mateixa nit, només per tot el que s’ha fet en Patrimoni, per tot el que s’ha recuperat, només pel que ha guanyat Oliva en espais útils i usats i visitats pels d’ací i pels que arriben de fora, ja haguera pagat la pena el pas del BLOC per l’Ajuntament d’Oliva.

YES, WE CAN

L’èxit no s’improvisa. I una vegada aconseguida una fita que semblava impossible (yes, we can), ara s’obri un horitzó que no té res de fàcil. El canvi, els canvis, no s’aconsegueixen amb la seua mera formulació. Cal treballar-los, i de valent. L’oposició al canvi sempre juga amb avantatges.

La victòria d’Obama a les presidencials dels Estats Units obre tot un espai de possibilitats. I no només perquè ell tinga una ascendència racial diferent a la de tots els presidents que l’han precedit, sinó per moltes altres característiques que el defineixen i el converteixen en un referent rellevant. Un referent d’èxit bastant diferent a tots els presidents que l’han precedit.

Obama va créixer en una família amb una estructura poc tradicional per als estàndards nord-americans. Es va formar en escoles a Indonèsia i a Hawaii. Va estudiar a la Colúmbia University de New York. Va treballar d’organitzador comunitari al sud de Chicago, una zona especialment maltractada, amb moltes necessitats socials. Després va estudiar a la Harvard University, al costat de Boston, on va ser el primer president negre de la revista universitària de dret més prestigiosa. Ha estat professor de dret constitucional a la University of Chicago. Ha treballat de voluntari per l’inscripció de la població negra als censos; també en un despatx d’advocats... I la seua carrera política va començar per la legislatura del seu estat. El currículum és massa llarg per reproduir-lo, les seues experiències intenses i diverses. No hi ha dubte que el camí cap a l’èxit de Barack H. Obama és bastant diferent al de la família Bush o al de Reagan. També és diferent al dels Clinton.

La victòria d’Obama ens diu que es pot tindre èxit sense necessitat de saber cantar o ballar, no cal ser actor o model, tampoc és precís provindre d’una família a l’ús. Requereix dedicació, això sí, treball; cal treballar i de valent. Em sembla que la referència d’Obama ens fa bé, les persones més joves no necessiten emmirallar-se en actors de fama dubtosa, o en persones amb un riquesa material d’origen incert i una formació cultural més que discutible. Poden referir-se a persones que s’esforcen per formar-se, que reflexionen, que treballen... Hi havia una necessitat imperiosa en creure en la possibilitat (yes, we can).També al País Valencià, hi ha, encara, esperança.

Ara resulta que el que hi ha per endavant és més difícil encara. Massa sovint formulem el liderat en termes del què ha de fer qui lidera. Esperem que super-herois resolguen els problemes. I és veritat que és important que qui es posa al davant actue, sobre tot que actue bé. Per començar, el que fa Obama, el que l’ha portat fins on està, és molt distint del que va fer el seu predecessor. I malgrat això ho ha aconseguit. Obama ha aconseguit mobilitzar milers i milers de persones, milions. La crisi i els canvis no depenen només d’Obama, depenen de tothom, del que fem tots i cada un de nosaltres. El referent de Bush, i tants altres, juga en contra. No podem esperar d’Obama que resolga els problemes del món. Sí podem demanar que mantinga oberta la possibilitat de què un altre món és possible, que els esforços lleials i honrats de les persones tenen la seua recompensa, que amb el treball podem tindre èxit, que és possible reduir les desigualtats indecents que plaguen el món que vivim...

Hi ha molt per fer. Que s’aconseguisquen noves fites va a dependre, no tant de quines coses es facen, sinó de com vagen fent-se: de l’estàndard moral, ètic i polític que prevalga. Els obstacles a remoure són molts i molt grossos, i no desapareixen de la nit al matí. La crisi econòmica que patim és l’expressió, de fet, d’una crisi de valors socials; i les mesures requerides no són només econòmiques. Són mesures, les que fan falta, d’un important contingut de valor ètic. La primera d’elles ha estat la pròpia victòria d’Obama. Implementar les següents caldrà del treball compartit, imprescindible.

Obama, ho hem pogut comprovar, és especialista en formular objectius col·lectius il·lusionadors, sap parlar de política en majúscules per engrescar la ciutadania, de valors; i també ho és en l’estratègia. Diuen que el recentment nomenat cap de gabinet d’Obama, Rahm Emanuel, és un especialista en lligar polítics amb policies, és a dir, la política de paraules grosses (igualtat, llibertat, democràcia, compromís,...) i estratègica amb les mesures concretes requerides. Falta en farà, de concretar les mesures i els projectes per anar fent realitat els valors i objectius dels que n’ha parlat Obama, no només per dirigir-se als nord-americans, sinó perque l’escolta, àvid de canvi, el món sencer.

L’èxit que representava Bush era l’èxit del poder d’uns pocs, l’èxit de la riquesa, l’èxit de la posició heretada, l’èxit d’una formació escassa, l’èxit que tradueix les possibilitats d’una minoria, pràcticament l’èxit del rapinyaire. L’èxit d’Obama, per contra, és l’èxit de l’esforç, del treball ben fet, de la dedicació, de l’estudi, de la convicció en la possibilitat d’alguns somnis i projectes. És l’èxit de molts, jo diria que Obama representa l’èxit a l’abast de la majoria.

És l’èxit de les persones que confiem en l’esforç, de les persones a les que ens agrada el treball ben fet, de les persones que no defallim en els nostres objectius, és l’èxit que fuig del regal i del guany fàcil, l’èxit que depén del treball solidari de tothom, de l’honradesa, la generositat i la confiança amb els companys, que fuig del sectarisme ... En definitiva, l’èxit d’Obama retorna la possibilitat de l’èxit a les persones de bona fe. I és per això que no depén només d’ell, sinó de tots nosaltres, que el canvi que s’ha iniciat tinga continuïtat.

CIUTADANIA

El projecte que defensa el BLOC requereix de noves formes de fer política. La nostra és una proposta política que es construeix, el País Valencià; la del PP i la del PSOE està construïda: Espanya. Així, tant el PSOE com el PP, poden desenvolupar el seu treball polític confiant exclusivament en l’estructura institucional existent (estructura constitucional): ajuntaments, diputacions, autonomia, estat... El BLOC, però, no pot dependre d’això només. El contingut polític i la forma de fer la política no són independents, estan relacionats.
Ara com ara, podem dir que el PP fa una política populista. Populisme que consisteix a aparentar poder davant la població, a fer ús dels tabús i els mites per manipular la població (en l’àmbit de la llibertat i l’individu, de les emocions); a practicar l’autoritarisme i la arbitrarietat (irracionalitat), tot negant la pluralitat; a negar la comunitat, tot generant falsos conflictes interns. Un populisme que posa en comunicació directa el liderat (Camps, Barberà) amb la població en general, amb la base, sense intermediaris associatius.
El PSOE, però, practica, sempre ho ha fet, una política que podríem denominar gestionista. Una política que posa en contacte el liderat (Felipe, Lerma, Pla...) amb els líders del món associatiu (sindicats, patronals, associacions de veïns, etc.), tot obviant a la població en general, a la base social: de resultes, molt sovint, aquest líders associatius acaben integrant-se al PSOE, descapçalant la mobilització social i bloquejant els possibles canvis. És un forma de fer política que utilitza el poder, que oblida els tabús i els mites, obvia les emocions, que practica l’elitisme racionalista i imposa la cohesió (social i nacional).
Donades les finalitats inicials del BLOC, la seua forma de fer política no pot ser confosa, ha de ser diferent a la del PP i a la del PSOE, més enllà de fer populisme, com el PP (no només pel seu significat, sinó també per l’absència de mitjans), més enllà de la gestió elitista del PSOE; el BLOC ha de fer una política basada en la ciutadania.
Una política de ciutadania que en comptes d’aparentar poder (PP) i en comptes d’usar el poder (PSOE), cree poder, genere capacitats col·lectives. Una política que en comptes d’usar els tabús per manipular (PP) i en comptes d’oblidar-obviar els mites-tabús (PSOE), trenque eixos tabús i mites per alliberar i obrir noves capacitats. Una política que en comptes de practicar l’autoritarisme (PP) o de practicar l’elitisme (PSOE) alimente la pluralitat i d’esta manera l’aprenentatge compartit, i construesca la comunitat. Una política que en comptes de negar la fraternitat (PP) i em comptes d’imposar la fraternitat (PSOE), negocie aquesta fraternitat al si de la pluralitat comunitària, tot superant tabús i mitificacions.
Una política pròxima als veïns, als ciutadans, oberta a la discussió, a la creativitat, a la participació. Amb esta política es poden anar construint xarxes socials de suport a eixe creixement de l’autonomia i de la solidaritat que considerem centrals per al progrés valencià.
Este plantejament, més lligat a la ciutadania, és el que dóna més coherència a tot plegat, ja que en haver d’enfortir una identitat afeblida, d’assumir un projecte de construcció nacional alternatiu a l’oficial, el métode més adient és de baix cap a dalt, de la base nacional cap a les institucions, i no a l’inrevés: la política de dalt cap a baix és la pròpia de les entitats ja construïdes, la pròpia del PP i del PSOE, que ja disposen de la seua identitat objectivada amb un estat, l’espanyol, i disposen, per tant, de les eines per fer de dalt cap a baix. Nosaltres només aconseguirem irrompre en l’espai polític amb força si som capaços de construir xarxes socials de base fortes, exigents amb les institucions: si fem això estarem construint país.

AUTOGOVERN

Les demandes d’autogovern de les nacionalitats històriques són vistes per molts espanyols no com un dret, sinó com un problema. I són també molts els polítics espanyols (de dretes i d’esquerres, que de tot hi ha), que tenen una percepció negativa de la qüestió nacional, com una mena de “problema a resoldre” dins el marc administratiu, com d’encaix descentralitzador en l’organització territorial de l'Estat, però no com un problema polític.
L’assumpte no ve d'ara. Arranca de la Transició, quan ucedistes, socialistes i comunistes , tot i no entendre el fons de la qüestió, consideraren que calia respondre de forma convincent a les demandes nacionalistes. Entre altres raons perquè després de 40 anys de Dictadura uniformista, bona part dels demòcrates de la Transició veien identificat l'Estat centralista amb el franquisme. Des de llavors, però, hem assistit a una curiosa -i no menys exitosa- operació de filibusterisme polític, consistent en abordar “el problema” no des de la política i entorn a les urgències dels nacionalismes històrics, sinó a través d’un plantejament més global i difús de reajustament territorial de l'Estat: allò que es deia “el Estado de las Autonomías “ i el café per a tothom.
Resposta política molt intel·ligent per part de la UCD i del PSOE en el marc de la Transició i posteriorment concretada en la Constitució i en els Estatuts, que creia solucionar els “problemes nacionalistes” en dissoldre’ls en una proposta de descentralització i de reorganització de l'Estat. Proposta que catalans i bascs, malgrat les resistències inicials, acabaren acceptant en vore-la com un punt de partença millorable i, també, perquè llavors desconeixien que hi hauria després de l’aprovació dels seus Estatuts, sobretot quan arran el colp del 23 F de 1981 es desplegaren les vies d’accés a l’autogovern per a les restants Comunitats i es va aprovar la LOAPA (Llei Orgànica d´Armonització del Procés Autonòmic) de juliol de 1982, que va ser l'instrument emprat per eliminar els fets diferencials. Una llei, recorreguda pels nacionalistes bascs i catalans davant el Tribunal Constitucional que, per cert, els va donar la raó, però que al capdavall va servir per nodrir d’arguments als governs socialistes dels 80 de cara a justificar i legitimar la seua política armonitzadora i després, els darrers anys, als gabinets d’Aznar, per frenar l’autogovern.
Durant tot este temps, la incidència del País Valencià en el conjunt de l’economia, la societat i la cultura de l´Estat ha estat molt feble; no em sabut aprofitar l’autogovern per fer-nos més presents i, en conseqüència, no hem estat decisius en la política espanyola. PP i PSOE valencians no han sabut extraure rendiments a moltes de les competències transferides per falta de voluntat política d’aprofundir en l’autogovern.
Des del punt de vista descentralitzador, a més a més, l'Estat de les Autonomies ha sigut en altres aspectes decebedor. Com ara en despesa pública i financiació, molt lluny del 33% d’un Estat Federal tipus alemany (un terç a l'Estat, un terç a les Comunitats Autònomes i l’altre per als Ajuntaments). D’altra banda, les transferències no han estat acompanyades d’un bon model de financiació de les hisendes autonòmiques, la qual cosa ha comportat el seu endeutament estructural. Mentre la pretesa solidaritat entre les CC. AA., mitjançant una convergència entre les economies regionals, no ha servit per equilibrar els diferents ritmes de desenvolupament després de 20 anys de vigència d’un marc que, es deia, anava a retallar el diferencial.
El mite, profusament difós durant els anys 80, que l'Estat de les Autonomies, tot i no comptar amb una estructura jurídica d´Estat Federal, sancionava quotes d’autogovern superiors, finalment hui ja no se sosté. I no és una afirmació canònica: ho afirmen aquells que han estudiat en profunditat com ha funcionat de debò la descentralització ací aplicada. De fet els politicòlegs ens situen entre els Estats de descentralització moderada, on malgrat la notable transferència de recursos humans i materials a les regions, és l'Estat qui continua decidint en realitat les polítiques públiques i qui té l'última paraula en el disseny de les regles de xoc a través d’un sistema que, com afirmen els especialistes, “centralitza” les grans decisions en el marc general i “descentralitza” la seua gestió. Per entendre'ns, les Comunitats Autònomes són més administradores que govern.
I a les proves em remet. Per exemple, les competències assumides, que són nombroses quant a número, són magres quant a rellevància social; mentre les competències compartides entre les CC. AA. i l'Estat, que són les més importants per als governs autònoms, sempre han estat patrimonialitzades en última instància per l'Estat: vegeu sinó el que ha passat amb la LOU o la LOCE en matèria educativa. Cal recordar, també que les CC. AA. tampoc tenen competències decisives en relació amb el control de les administracions locals, la qual cosa debilita el seu propi paper davant els ciutadans.
El “café per a tothom”, és a dir la generalització de l’autogovern a 17 Comunitats Autònomes, fins i tot a aquelles que no tenien voluntat identitària ni arrels històriques, per altra banda, ha tingut a mitjà termini efectes no desitjats. Entre ells que PSOE i PP continuen veient el dret a l’autogovern com una mena de concessió, que s’incrementa o es rebaixa en funció d’allò que interessa a l'Estat en cada conjuntura amb arguments com ara la preservació de la unitat d’Espanya, els límits constitucionals o l’estabilitat política. Hi ha hagut fins i tot qui ha plantejat una reforma de la llei electoral per crear un sistema totalment bipartidista, amb dos formacions espanyolistes i estalviar-se així allò que denuncien com el “permanente chantaje nacionalista”.
Davant estes raons, i d’altres que podríem afegir (decebedor paper del Senat com a cambra territorial, manteniment de la província com a ens orgànic de facto del'Estat, escassa sensibilitat per les cultures i llengües minoritàries...), no era d’estranyar que aviat sovintejaren les crítiques, ateses les insuficiències de la descentralització administrativa que hi havia darrere de l'Estat de les Autonomies.
Encabotar-se en eixa visió de la qüestió no va a resoldre lo que ells anomenen “el problema” de les autonomies. Perquè en el fons no es tracta de plantejar un “debat administratiu” entorn el grau de descentralització: es tracta d’un “debat polític” sobre els drets a l’autogovern i sobre la redefinició de l´Estat, que està pendent des de la Primera Transició, i que va a afectar la mateixa Constitució. El debat no ha fet més que començar. I podeu estar segurs que no es va a resoldre amb retocs superficials dels Estatuts i amb una tèbia segona descentralització, sense modificar la mateixa estructura de l'Estat de la Transició consagrada en la Constitució del 1978.

ARA, MAITE PEIRÓ

Ara li ha tocat a Maite Peiró, la regidora del BLOC a l'Alqueria de la Comtessa, a la Safor. Uns fatxes es van dedicar a tirar pedres als pacífics manifestants del Correllengua de Gandia, a aquells i aquelles, incloses criatures, que van anar a rebre la flama per la llengua. I una d’eixes pedres va anar a parar a la cara de Maite que va quedar malferida. Ha necessitar dotze punts de sutura i té la cara i l’ull tan inflats que ni tan sols pot veure; està esperant que la visite l’oftalmòleg. La policia mirava i no feia res. La impunitat dels agressors va ser total.
Malauradament no és l’únic cas. Santi Rosado, de Mislata, Alex Crespo de València, i tants d’altres que la llista es faria molt llarga, han estat víctimes dels atacs dels violents de la ultra dreta valenciana.
Estem farts. Estem cansats de tindre por per la nostra integritat física, que ens cremem les seus, que ens pinten les parets amb dianes, que ens agredesquen verbalment i física. I estem farts de que ni la Delegació del govern del PSOE, ni la Conselleria de Governació del PP, facen res, estem farts de que miren cap a un altre costat. Ja ens vam entrevistar amb l’anterior Delegat del Govern per este tema, i ara ho farem amb el nou.
No anem a quedar-nos de braços creuats davant del terrorisme que patim els nacionalistes, els progressistes i el món associatiu. Exigirem la investigació d’estos atacs, com ja ho estem fent des de la Plataforma contra la Impunitat, en la que el BLOC participa.
Ara s’acosta el 9 d’octubre, dia nacional del País Valencià, i estes sempre són dades crítiques per a nosaltres, tots els anys passa alguna cosa, hi ha alguna agressió. Que prenguen bona nota els responsables de les forces de seguretat i que no deixen que enguany també tinguem desgràcies. Nosaltres, des de la direcció del BLOC, farem tot el que ens pertoca per protegir els nostres.

IMMIGRANTS

Pràcticament cada dia, les costes meridionals de l’estat espanyol són escenari d’una autèntica catàstrofe humanitària com a conseqüència de les desenes d’accidents i de morts provocades pels trajectes en cayuco de centenars de persones que busquen, a casa nostra, millors condicions de vida. El drama és conseqüència de l’actuació de màfies que, jugant amb les expectatives i il·lusions de les persones, les fan pagar enormes summes de diners per intentar arribar a Europa de manera il·legal, per la nit i en unes embarcacions que es converteixen, en la majoria de les ocasions, en un parany mortal.

Crec que la política d’immigració ha de ser tractada amb una premissa: estem parlant de persones, dones i homes les condicions de vida de les quals són tan dolentes que estan disposades pràcticament a qualsevol cosa per trobar un futur millor. Per damunt de tot, doncs, hem de garantir un tracte digne a aquelles persones que arriben al nostre litoral i combatre amb contundència qualsevol forma d’explotació. Això està per damunt de la “integración en nuestras costumbres” de què parlava l’inefable Moratinos i això ha de substituir d’una vegada per totes termes com “fluxos” o “quotes” o “contingents” aplicats a les persones immigrades.

Quan es tracta de política sobre la immigració, s’hauria de treballar perquè les relacions de l’estat espanyol amb països “emissors” de persones migrades estiguen condicionades a la lluita policial contra les màfies i la seua persecució efectiva. Calen programes complets i ambiciosos d’inversió en serveis socials, de cooperació al desenvolupament i cal que les institucions europees vetllen perquè als països d’on ix la major part dels immigrants es respecten els drets humans, s’assumisca la repatriació i s’acabe amb qualsevol forma de persecució per raons de raça, opció sexual, religió o ideologia política.

THINK TANK

La recent dinàmica sociopolítica del País Valencià, caracteritzada per un creixement econòmic amb peus de fang i que compta amb un suport social popular (potser populista), està relacionada amb l'hegemonia absoluta i absolutista del PP i la crisi del PSOE valencià. Mentrestant, el valencianisme polític, que representa el BLOC, es mou amb certa inseguretat entre la innovació i la tradició. Hem introduït noves formes de fer política (des de baix cap a dalt), però operem encara amb esquemes de fons propis del passat. La societat valenciana ha canviat, i molt: els processos de globalització i d'individualització han canviat les formes i els continguts amb què les persones entenen les seues identitats. I el nostre és un projecte polític que no pot funcionar bé si no capta i treballa per les expectatives i desitjos de desenvolupament biogràfic i històric de les persones que viuen en este territori nostre que anomenem País Valencià. I els resultats de les darreres eleccions autonòmiques ens van mostrar en la praxis, quant d'important és aconseguir-ho.
És ben cert, però, que en la dinàmica política quotidiana, les persones, les dones i els homes del BLOC, estem més dedicats a resoldre qüestions del dia a dia, més a curt termini que no a llarg termini. El temps que podem dedicar els diputats, els regidors i alcaldes, així com els responsables de partit de cada escala territorial (local, comarcal o nacional) al pensament teòric i a l'elaboració de propostes de resolució de conflictes socials, innovadores i efectives, està molt limitat. Les dinàmiques de relació interna al partit, així com els processos de relació amb les accions dels altres partits, consumeixen una part molt important, i necessària, del nostre temps. Eixa part del nostre treball és imprescindible. Tanmateix, en estos temps de canvi accelerat, necessitem d'eines que ens permeten d'anticipar-nos als esdeveniments del nostre entorn més immediat, però també més allunat, en el temps i en l'espai. I la manera d'aconseguir-ho pense que és amb la introducció d'un plus de complexitat en la nostra acció, en la nostra organització. Des del meu punt de mira, és ja inajornable que sigam capaços de dotar-nos de vincles amb algun 'Think Tank', o alguns.
El nom ens arriba dels EEUU, i significa 'dipòsit d'idees'. Són organitzacions conformades per intel·lectuals i teòrics que debaten, elaboren anàlisis i fan propostes. Solen assumir un estatus d'institució privada, majoritàriament amb format de 'fundació'. I serveixen els seus debats, les seues anàlisis i les seues propostes, per a què altres organitzacions (siguen governs, empreses privades o partits polítics) preguen decisions sobre les seues línies d'accions.
En el nostre entorn més immediat ja som l'única força política que no en disposa d'esta mena de dipòsit d'idees. El BLOC és l'única organització política parlamentària que no té vincles amb cap think tank. N'hi ha d'independents, com ara el Cercle d'Estudis Soberanistes (la dels López: López Tena i López Bofill), però els partits també en tenen de fundacions d'esta mena, lligades d'alguna manera a la seua estructura, i amb major o menor èxit en els seus resultats. El PSOE té una xarxa de fundacions amb finalitats diverses (idees, formació, edició i publicació...) a les que es pot accedir des de la mateixa web socialista : la Fundación Jaime Vera, la Fundación Pablo Iglesias o la Fundación Sistema . Els socialistes catalans també tenen la seua: la Fundació Rafael Campalans , i els socialistes valencians la pròpia: la Fundació Societat i Progrés . Però, potser, la més mediàtica ha estat la del PP, la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES). També el PCE en disposa d'una, la Fundación de Investigaciones Marxistas (FIM).

Però no només en l'àmbit espanyol trobem esta proliferació de think tanks que treballen per als partits polítics. Al País Basc, el PNB compta amb la col·laboració de la Fundació Sabino Arana i Eusko Alkartasuna amb la Fundación Alkartasuna . O Galiza, el Bloque Nacionalista Galego amb la Fundación Galiza Sempre . I Catalunya, potser ja coneguem la Fundació Catalanista i Demòcrata 'Trias Fargas' de Convergència Democràtica de Catalunya, o la Fundació Josep Irla d'ERC; però potser menys coneguda és la que té també Iniciativa per Catalunya, la Fundació Nous Horitzons .

Vaja, tothom amb representació parlamentària disposa d'alguna fundació que exerceix de think tank, de dipòsit d'idees, que facilita la faena del conjunt de l'organització, més centrada en el dia a dia.
Al BLOC ens cal també, ja fa temps que ens cal, però més ara, si cap, ja que disposem de parlamentaris. Necessitem d'un espai allunyat dels debats organitzatius interns, un espai privilegiat de llibertat on es puga pensar allò aparentment impensable, un lloc que afavorisca la creativitat, d'idees, d'anàlisis, de propostes... Un dipòsit d'idees del que l'organització puga poar a l'hora de prendre les seues decisions. Al País Valencià, a la seua societat, hi ha persones, i també organitzacions, que treballen potser massa aïlladament en l'elaboració d'anàlisis i de propostes valencianistes; donem-los l'oportunitat que eixes propostes puguen arribar a les institucions, a l'espai públic de debat polític, que siga el BLOC qui puga oferir eixe espai valencianista i progressista. Tots i totes guanyarem.

U.K.

A l’estiu, Rafa i jo aprofitem per fer un viatge una mica més llarg. Enguany, la necessitat de desconnectar i aïllar-nos en nosaltres mateixos era més gran, després d’un dur any tant en l’aspecte professional com en el personal. I ens hem estat dues setmanes al Regne Unit, una a la gran ciutat de Londres i una altra a Escòcia (Edinburgh i les Highlands).

Londres és una ciutat que sempre està be. Hem passejat per tots els barris, vist museus i monuments, hem anat a un musical sobre la vida del roquer dels cinquanta, predecessor del pop-rock, Buddy Holly, que vos recomane si teniu l’oportunitat. Hem comprat a Portobello, Covent Garden i Oxford Street, visitat Chelsea, bressol de la minifalda, i ens hem tombat a l’herba dels meravellosos parcs que té la ciutat al bell mig mateix; tot això sense oblidar-nos dels característics pubs londinencs, que sempre tenen bona cervesa.

La setmana d’Escòcia ha estat especial; era la primera vegada que hi érem i ens ha agradat moltíssim. Edinburgh, amb el seu Festival de Teatre en marxa, era tota la ciutat una performance contínua en els seus bellíssims carrers. Vam llogar un cotxe, i gràcies a que Rafa va resultar un crac en això de conduir per l’esquerra, vam recórrer les Highlands, plenes de paisatges que de tan bonics et posen la carn de gallina.

Llacs enormes i de més xicotets, envoltats d’altes muntanyes atapeïdes d’arbres grandíssims, que traspuen tranquil·litat, castells per totes bandes, i ací i allà un poble. Fa la sensació que al fons sempre hi ha el so d’una gaita, que per altra banda sona sovint en castells i altre indrets.

Al mític Loch Ness, Gordon, un independentista escocès, patró de la barca en la que passejàvem, ens contava com al 1707 es va produir la unió amb “els amics del sud” i més tard van perdre la batalla de Culloden , al costat d’Inverness, la capital de les Highlands. I que en venjança ells, els escocesos, els han enviat a Gordon Brown. Ja en serio deia que encara lluitaven i que serien independents. Nosaltres li contàvem que també eixe any vam perdre la Batalla d’Almansa i que encara ara treballem intensament per construir un País.

Tot plegat un viatge molt agradable que ens ha servit per recuperar forces i carregar bateries. Ara, a continuar la faena.

DE FESTA

Este cap de setmana han sigut les festes de Moros i Cristians del meu poble. Em pregunte que deu pensar un turista que, casual i puntualment, passa per Oliva, un dia qualsevol de Festes de Moros i Cristians. De ben segur que pensarà : “esta gent s’ha tornat boja”. I quan torne a sa casa de la freda Europa, contarà l’anècdota d’aquell poble de la mediterrània pel qual va passar en el seu últim viatge i on la majoria de gent anava vestida amb xilabes i cotes , amb uns estranys gorrets al cap, mentre altres disparaven trons que omplien la ciutat d’un soroll eixordador, defensant uns senyors que anaven sumptuosament vestits de reis.
Però si eixe mateix turista, atret per les nostres magnífiques platges, està passant una temporadeta a Oliva i té l’oportunitat de viure des de dins la festa, perquè en l’Oficina de Turisme l’han informat que pot adquirir tiquets per anar a sopar a les diferents càbiles i cubils, i per veure les desfilades sentat còmodament; veu el gran teatre del desembarc i disfruta del ball amb l’orquestra prèvia, s’uneix a l’alegria de les diferents comparses, descobreix el putxero amb les pilotes, el burret, la música de les bandes que no deixen racó en silenci, la solemnitat de l’Entrada amb la fastuositat de totes les filades, però sobretot les dos capitanes... Si, a més, s’ha preocupat d’assabentar-se una mica de què va tot açò i què commemorem amb esta festa els valencians, de ben segur que quan arribe al seu país, parlarà d’estos dies com una de les fites importants de les seues vacances, parlarà de les nostres festes de Moros i Cristians com un espectacle que recomana veure a les seues amistats i familiars, els dirà que vinguen a Oliva en juliol i descobriran un poble acollidor i alegre, vertebrat i cohesionat al voltant de la festa, i obert al món.

I això és important per a Oliva. Per això les Festes de Moros i Cristians s’han consolidat com un element identificador del nostre poble, com un referent de les millors festes que es celebren en la zona; crec que tots i totes, d’una manera o altra, som conscients de la importància que té la Festa i per això contribuïm a fer-la més gran i lluidora cada any. Sense renunciar a divertir-nos tot el que puguem, acollint amb una gran generositat a tota persona que s’acosta a les nostres càbiles.

Enguany, hem donat un gran pas en l’enfortiment de les nostres Festes de Moros i Cristians, segur. La Comparsa Taifes, Capitana Mora d’este any, la més jove del bàndol moro, ha fet l’esforç per tal d’estar a l’altura i sorprendre a propis i estranys. El Capità, un home que viu la festa amb intensitat i passió, ha estat al front de totes les tropes sarraïnes en representació del cabdill àrab Al-Azraq. Ell, el més valent dels Taifes, ens ha representat a tots i totes nosaltres amb majestuositat i amb superbes vestimentes, acompanyat de la seua favorita i, sobretot del seu audaç i intrèpid Ambaixador.

L’altre bàndol, el cristià, amb el seu Capità Maser al front i ajudat pel seu Ambaixador, ha donat la justa rèplica.

A casa, som Tuaregs des de sempre. I ens agrada retrobar-nos amb tots els i les components de la comparsa, cada any, en estes festes que procurem gaudir a tope.

ENSENYAMENT DE 0-3 ANYS

Les xiquetes i els xiquets tenen el dret, legalment reconegut, a accedir a un ensenyament públic i gratuït, i la llei també reconeix el dret que assisteix els pares i les mares a conciliar la seua vida personal, familiar i laboral. Per tot això, apostem sense pal·liatius per l’escola pública, laica, democràtica i de qualitat, i per això defensem que s’amplie la prestació d’aquest servei a les xiquetes i xiquets entre 0 i 3 anys.

L’ensenyament pre-escolar (que és com s’anomena aquesta etapa educativa) no té caràcter obligatori, és cert, però no hi ha cap dubte que cada dia es fa més necessària la generalització d’aquesta xarxa i es fa més palesa la manca d’interés del govern valencià, en mans del PP, per posar-la en marxa.

És necessari que el govern central i la Generalitat es posen d’acord per iniciar el desplegament d’eixa xarxa. Per aconseguir-ho, s’hauria d’elaborar, en coordinació amb els professionals i les organitzacions sindicals, un mapa que determine les necessitats realment existents; a partir d’ací, el govern central haurà de garantir unes dotacions pressupostàries suficients.

Per la seua part, l’administració autonòmica, qui té les competències en matèria educativa, haurà de vetllar per la construcció de centres en condicions, per la contractació de personal i perquè es facen efectius eixos drets.

ACTIVITAT

El BLOC no para. El dissabte 5 de juliol, el Consell Nacional va convocar el V Congrés Nacional per als dies 28 de febrer i 1 de març del 2009 i va aprovar també, per unanimitat, una proposta de resolució presentada pel Consell Comarcal de la ciutat de València, de suport als nostres diputats, davant del que està passant al si del grup parlamentari COMPROMÍS.

El grup va celebrar dijous passat un acte a les Corts, de comiat de l’any parlamentari, on els diputats i les diputades van fer balanç del treball realitzat. Tot això davant un nodrit grup de persones entre les que es trobaven representants de la Intersindical, de CCOO, dels Verds-EE, d’Escola Valenciana, els ex-diputats Joan Ribó i Alfred Botella i un bon grapat de càrrecs públics i orgànics del BLOC i d’Iniciativa, junt als mitjans de comunicació que normalment cobreixen la informació parlamentària. Esperem que el proper curs siga millor pel que fa a la tranquil·litat als sí del grup parlamentari i tot el treball que fan els nostres diputats puga percebre’s en positiu per part dels valencians i les valencianes.

Ahir, dissabte, l’Assemblea Comarcal del Camp de Túria va triar com a nou Secretari Comarcal, Joano Baudés , fins fa pocs dies regidor del BLOC a Bétera. L’anime a fer bona faena; a esta comarca el valencianisme ha arrelat i ara l’hem de fer créixer. El pròxim dimecres es renovarà, també, la secretaria comarcal de l’Horta Sud, en una assemblea convocada a l’efecte a la nostra seu de Catarroja.

I ara entrem, de ple, en l’organització de tot el procés pre-congressual. I sobretot haurem de parlar molt entre nosaltres per tal de fer un congrés d’èxit, que rellance el projecte nacionalista valencià que representem i ens situe òptimament de cara al 2011.

RTVE AL PAÍS VALENCIÀ

Crec que els mitjans públics han de ser un instrument per al suport i la difusió dels productes audiovisuals que es creen a casa nostra i que es fan en la nostra llengua i aposte per la pluralitat en els mitjans de comunicació. Per això, crec que el centre territorial de RTVE al País Valencià ha de convertir-se en un centre de producció de programes amb plantilles fixes i amb una programació molt més ampla de la que hi ha actualment.

Cal recordar que la legislatura passada ha estat marcada per la voluntat del govern Zapatero de retallar les plantilles dels centres territorials de RTVE al 50%, la qual cosa afectaria de manera molt especial les treballadores i treballadors, és evident, però també al conjunt del sector audiovisual valencià i a la qualitat dels productes que eixirien del centre de RTVE a Paterna. Finalment, els sindicats i el govern van arribar a un acord que va “salvar la situació” des del punt de mira laboral, però que no ha servit per donar l’impuls que necessita la delegació valenciana de RTVE.

Apostem per una producció continuada de programes de qualitat i per una programació completa i en la nostra llengua; per això cal que s’estabilitzen les plantilles i les produccions de les delegacions d’Alacant i de Castelló.

Treballarem, també, perquè tornen les emissions de “Ràdio 4”, la primera emissora de ràdio que va emetre en la nostra llengua.

FIRA DE FIRES

El cap de setmana passat, el meu poble va celebrar la Fira d’enguany baix el lema Fira de Fires.
Des d’antic, Oliva celebrava la Fira a finals de juny, quan comença l’estiu, però fa més de deu anys que, acabada la participació dels gremis i l’elecció d’una Regina de festes, no aconseguia trobar un model per a les seues festes majors. Enguany, el departament de festes de l’Ajuntament, dirigit per la regidora del BLOC, Rosanna Torres, l’ha encertada de ple, apostant per tres dies de festa amb una proposta lúdica i cultural de primer nivell.

La Fira de Fires ha acollit un mercat cristià, un àrab i un jueu, amb diversos actes paral·lels; la fira del Rebombori per als més menuts; la Pista de la Fira per a la gent gran; la Fira Gastronòmica que és recupera amb col·laboració amb Gastroliva, l’Associació d’Hosteleria local; la Fira Esotèrica o de la màgia; la Fira al Ras, amb les actuacions de Desgavell i Fangoria, entre d’altres; teatre de carrer, gimcanes urbanes, revetlles, etc., etc. Tot açò en distints escenaris de la ciutat, que han fet que els carrers d’Oliva estigueren, durant tres dies, plens de gent gaudint de la festa. La Fira ha servit, també, per recuperar el Tio de la Porra, que en un recorregut per les escoles va començar la festa divendres al matí.

Per primera vegada en molts anys, els olivans i olivanes, amb tota la gent que ens ha visitat estos dies, hem viscut una fira intensa i participativa. Enhorabona, Rosanna.

CONFERÈNCIA NACIONAL

Ahir vam celebrar, al BLOC, la Conferència Nacional, que vaig tindre l'honor de presidir, i que d’entre altres coses, va posar al dia les estratègies a seguir per millorar i modernitzar la nostra organització, per guanyar eficiència en la comunicació interna i externa i per aconseguir que els nostres posicionaments polítics, sempre de defensa dels interessos valencians, arriben amb nitidesa a la societat valenciana, a la que ens dirigim.

La Conferència ha estat la culminació d’un intens debat a si del nostre partit. Pràcticament la totalitat dels col·lectius locals del BLOC s’han reunit en assemblea, a la qual ha assistit algun membre de l’Executiva Nacional, per tractar els tres eixos que he citat. Açò ha suposat un gran esforç per part de tots i totes, però ha pagat la pena ja que ens ha permés, per un costat prendre-li el `pols a l’organització i, al mateix temps, que ahir poguérem treure conclusions i propostes útils per a la nostra acció política. Totes les intervencions que es van produir, van aportar alguna cosa positiva.

També els alcaldes de Xeresa, Tomàs Ferrandis, de Muro, Rafael Climent, de Sueca, Joan Baldoví i el regidor de Castelló, Enric Nomdedéu, ens van explicar les bones pràctiques polítiques que porten a cap als seus municipis, per tal de treure els bons resultats que aconsegueixen, en pobles i ciutats de distinta mida. Va ser molt il•lustratiu i crec que molt útil per la militància, que omplia la sala del Paranimf de la Universitat Politècnica de València.

L’intens dia de feina de la gent del BLOC, va culminar amb la taula rodona que va moderar Pere Mayor. Francisco Jorquera, del BNGa, Iñaki Anasagasti, del PNB, Koldo Amezketa, de NaBai, Antoni Vives, de Convergència, Pere Sampol, de PSM-EN i Josep M. Pañella, del BLOC, van debatre sobre Nacionalismes i Bipartidisme a l’estat espanyol. Conclusions molt clares: hem de coordinar-nos més, els partits nacionalistes, per relacionar-nos amb el PSOE que governa l’estat i fer-nos cada vegada més forts cadascú a casa seua ; però també la conclusió, certa, que som els partits nacionalistes dels distints territoris els únics que parem el bipartidisme i impedim majories absolutes.

Crec que vam fer una cosa important ahir, pel projecte polític. I crec, també, que tots i totes vam eixir més animats i animades del que vam entrar.

J.V. MARQUÉS

El dijous passat vam dir adéu a J.V. Marqués, en una senzilla cerimònia al crematori del cementiri de València. Amb ell se n' ha anat un referent indiscutible del valencianisme, l'esquerra i l'ecologisme al País Valencià. Descansa en pau, amic Marqués.

Vaig conéixer Josep Vicent Marqués en arribar a la Universitat de València a estudiar Biologia, l’any 72. Vaig entrar a formar part de Germania Socialista de la mà de Pura Peiró i Robert Usach, i allà vaig trobar-me amb Vicent Martí, amb Marqués, Imma Seguí i d’altres companys i companyes. En la nostra organització, els components participatius, no autoritaris i transformadors, generaven unes dinàmiques d’aprenentatge i formació, personal i col·lectiva, que encara hui ens permet reconéixer-nos quan ens trobem. Marqués ens colpejava el pensament amb la seua creativitat, amb les seues anàlisis imprevisibles i innovadores. Amb ell vam aprendre a discutir i a debatre. I és així com, amb ell, vam guanyar en autonomia i en capacitat crítica, i vam poder pensar les nostres condicions de vida, el nostre territori, el nostre país, el País Valencià, des de nosaltres mateixos, sense esperar que altres el pensaren, i el feren, per nosaltres. Gràcies Marqués.

El contacte amb Marqués va ser intermitent, però contínuo. Sobretot els anys que va estiuejar, amb Virgínia i Jaume, a la platja d’Oliva, época en la que també veníen de vacances a l’hivern. Anaven a un apartament dels Mestre, i ens trobàvem a l’arena, nedàvem, passejàvem i moltes nits feiem soparets inacabables, plens de converses i partides de cartes i fins i tot de Trivial. Eren els anys que escrivia “Tots els colors del roig”, i l’amiga Fanni li feia de secretària-mecanógrafa.

Eixa és la imatge que vull recordar de l’amic Marqués. Un capell de palla al cap, per protegir-se del sol, carregat amb la sombrilla, el cabàs i els periòdics, dirigint-se a la mar amb el seu fill per trobar-se amb tots nosaltres i fer-la petar; i a les vesprades dedicat a la producció literària i a l’estudi. Estava feliç eixos anys. Amb ells em quede.

OFRENAR

Rodríguez Zapatero va sopar l’altre dia amb els presidents de les Comunitats Autònomes per parlar del finançament autonòmic. No va sopar, però, amb tots els presidents autonòmics, va sopar només amb els presidents del PSOE. No em sembla bé que el president del govern d’Espanya convoque un sopar a La Moncloa amb els presidents autonòmics, però només del seu partit, els del PP deuen estar molt ocupats amb el seu congrés. Però ¿voleu dir que el PSOE no té altres mecanismes per tal de coordinar posicions i propostes, com ara congressos, reunions directives, comissions, consells federals, etc.? Potser no és molt greu, però el detall denota falta de tacte i de visió institucional, de conjunt.

El Periódico de Catalunya publicava el darrer 11 de maig unes dades sobre el repartiment autonòmic per càpita que resulta de l’actual sistema de finançament autonòmic. La font de la informació és el mateix Ministeri d’Economia que dirigeix Pedro Solbes, diuen que ministre valencià. Les dades mostren que la Generalitat valenciana rebia el 2005, per cada valencià i valenciana, uns 1.867€. La informació em suggereix diverses reflexions. La primera i potser la més evident és la de ‘on ha invertit el senyor Camps i el seu govern els diners, els nostres diners? Vaja, els 1.867€ que, el 2005, vingueren a títol de la meua ciutadania valenciana, on són?’. Pregunta que necessita no d’un sinó de molts blogs.

La segona potser no siga tan evident i per això costa més de difondre. La cosa és que la Generalitat valenciana rep per cada valenciana i valencià, menys diners dels que rep el govern d’Andalusia per cada andalús i andalusa o el govern d’Extremadura per cada extremeny i extremenya. I clar quan sents parlar d’igualtat en boca dels qui defensen l’espanyolitat del conjunt, ‘todos los españoles hemos de ser iguales’, resulta que la igualtat s’acaba quan arribem a la butxaca. I els valencians i valencianes paguem i callem.

La diferència del que rep la Generalitat valenciana respecte a la mitjana del que reben en conjunt els governs autonòmics de règim comú és, el 2005, d’uns 144€ per valencià i valenciana. Vist així pot semblar que no és molt, però clar, el que estem dient és que, només el 2005, la Generalitat valenciana va rebre 684 milions d’euros menys dels que haguera rebut si el finançament autonòmic fora equitatiu. Repetisc, sí heu llegit bé, 684.000.000€ menys en només un any. ¿Quants anys portem així, perdent capacitat econòmica, pagant i callant? Feu números.

Certament, la valenciana no és l’única Comunitat Autònoma que pateix este espoli econòmic d’Espanya. Al nostre costat estan Catalunya, les Illes Balears, Múrcia, Madrid i Canàries. Vaja que l’Arc Mediterrani (Catalunya, Balears, País Valencià i Múrcia), Madrid i Canàries, financem, paguem Espanya. I d’això fa ja molt de temps.

Amb tot, el que em resulta encara més sagnant és que d’estes sis comunitats autònomes a les que els toca menys en el repartiment del pastis d’Espanya, hi ha tres que tenen una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola: és a dir, són tres comunitats autònomes amb renda per sota de la mitjana espanyola que reben menys diners del finançament comú. És això solidaritat? O és que ens prenen el pèl? Efectivament, sense que servisca d’excusa o explicació a l’espoli que també pateixen elles, Balears, Catalunya i Madrid, tenen rendes per càpita per damunt de la mitjana, però és que Múrcia, Canàries i el País Valencià tenim una renda per càpita per sota, i així i tot, encara rebem menys. Això sí que és ser espavilats i llestos!! Però ja sabeu, ‘Per a ofrenar noves glòries a Espanya’.