CULTURA, EDUCACIÓ I LLENGUA

Des del meu punt de mira, la cultura ha de ser entesa com una espai de llibertat i independència, de creativitat. El suport a la creació i la difusió de la cultura no pot basar-se en una dialèctica de subvenció a canvi de silenci, sinó que qualsevol govern valencià hauria d’assumir el suport als sectors intel•lectuals com una inversió a llarg termini i, necessàriament, a fons perdut.

I parlar de cultura em porta a parlar d’educació. Educació entesa en el sentit més ample del terme, és a dir, com un compromís que ha d’implicar tota la societat, no només els docents o les famílies.

Per tant, el canvi de govern de què venim parlant haurà de comptar, necessàriament, amb un compromís ferm de tots els partits i totes les administracions amb l’educació; amb aquella que es transmet a les escoles, i també amb aquella que es pot enriquir a través dels mitjans de comunicació, de l’art i els espectacles, de la lectura i fins i tot de les noves tecnologies. En estos moments, el sistema educatiu públic travessa una profunda crisi que només té un responsable: el govern de la Generalitat del Partit Popular. Una crisi que té una cara més visible –la que donen els “barracons” en què es veuen obligats a estudiar milers de xiquets i xiquetes– però que no es limita a això: fa ja anys que el PP va decidir que l’ensenyament públic seria subsidiari del privat i del concertat, i emparant-se en una suposada “llibertat de tria” el govern valencià ha contribuït a convertir els centres públics en una mena d’escola de segona.

L’única solució a eixa situació, doncs, passa perquè el govern de tots els valencians tracte la xarxa pública com l’autèntica prioritat, perquè és l’única que pot garantir realment una educació plural, igualitària, democràtica i compromesa amb el territori.

El principal tret cultural propi del nostre país, la nostra llengua, ha de ser objecte, urgentment, d’un gran acord nacional que la traga dels enfrontaments polítics i partidistes. En l’actual legislatura, la irresponsabilitat del govern valencià en matèria lingüística ha arribat a fites màximes en reobrir un conflicte que estava en procés de regressió i, a més, portar-lo a institucions estatals i europees, on s’han viscut episodis autènticament ridículs. Tot això, unit a les febles polítiques de normalització heretades dels governs anteriors i empitjorades per l’actual, està provocant un evident descens del nombre de parlants; i això no ha estat, com s’ha atrevit a dir algun conseller, culpa de la nova immigració, sinó de la manca d’inversions en prestigi social.

Aprendre i parlar valencià, una llengua que provoca enfrontaments socials i polítics, no podrà ser percebut per la societat –i menys encara pels nouvinguts- com una inversió en cultura ni en integració, sinó com un esforç innecessari i problemàtic.

Per tant, a partir del dia 27 caldrà que els polítics valencians estiguem a l’altura, i ens dotem d’instruments que tanquen definitivament el conflicte lingüístic i permeten una inversió real i efectiva en normalitzar la nostra llengua.