El PAÍS VALENCIÀ I ESPANYA

En els darrers temps, per motius ben diversos, la Constitució espanyola s’ha convertit en protagonista indiscutible de l’actualitat política, bé per plantejar-ne la seua reforma, o bé –en la majoria dels casos– per convertir-la en un fre per a tots aquells que plantegem avançar cap a un altre model d’organització de l’estat espanyol. Des d’una òptica nacionalista i valenciana la Constitució de 1978 no ens deixa gens satisfets i creiem necessària una reforma en profunditat de la Carta Magna perquè garantisca la plurinacionalitat de l’estat i, per tant, que el poble valencià puga exercir el seus drets polítics com a nació.
L’estat espanyol és, a pesar de l’exaltació que alguns fan de la descentralització autonòmica, un dels països més centralitzats d’Europa, i això es nota especialment als mitjans de comunicació. En el nostre cas, fora de la televisió i ràdio públiques valencianes, de la premsa escrita –bàsicament provincial– o dels mitjans d’abast local i comarcal, la major part de la informació política de la ciutadania valenciana prové de les institucions centrals de l’estat. Per dir-ho més clar: el Parlament espanyol o el Govern central són millor coneguts pels valencians i valencianes que les nostres Corts o el Consell, i això com a conseqüència d’un context comunicatiu fortament centralitzat.
Però a més de l’oportunitat mediàtica, no hi ha cap mena de dubte que bona part de les decisions que afecten la vida quotidiana de la nostra ciutadania es prenen a Madrid. De fet, moltes més de les que nosaltres voldríem: dels Pressupostos Generals de l’Estat depén el finançament de la Generalitat; a Madrid es dissenyen les principals infrastructures; el govern de l’estat pren decisions en relació a ports i aeroports, defensa, costes, presons, seguretat etc.
És el nostre compromís treballar per la construcció d’un estat plurinacional, plurilingüe, on la solidaritat no siga una excusa per espoliar el nostre país sense tan sols conéixer que aportem i que gaudim o que ens manca en cadascun dels territoris, amb un marc legal suficientment obert com per garantir el dret d’autodeterminació de les nacions que el formen i, a més, un estat respectuós amb el medi ambient, amb els drets civils i amb la pau com a nucli central de les relacions internacionals.