TALLES

Compartisc la necessitat d'uniformar les talles de la roba, i d'adequar els patrons a les realitats morfològiques de les persones, allunyant-se dels perjudicials prototips que fomenten l'anorèxia i altres trastorns alimentaris.

Celebre que des del Ministeri de Sanitat s'haja decidit una intervenció per regular el sector; ara bé, confesse que m’ha causat estupor els noms triats per als morfotips: “cilindre”, “diàbolo” i “campana”. Amb idèntics criteris, podrien haver creat la dona “àmfora”, que seria aquella dona de coll llarg i orelles grans, o qualsevol altre disbarat.

Trobe especialment preocupant que no s'haja fet el mateix amb els homes, associant una vegada més l'univers femení a qüestions estètiques, com si els homes no es vestiren, o no fóra també difícil per ells trobar una talla 60 en molts establiments, o com si els fabricants de roba masculina sí que tingueren uniformades les talles.

Seguint la mateixa línia, el Ministeri podria haver fet una classificació morfològica masculina. Els propose uns noms tan desafortunats com els que han triat per les dones:

L'home birla (bolo) que són aquells homes amb el cap menut si el compares amb el seu cul gros de tantes hores de sofà mirant el futbol.

L'home San Miguel, de prominent panxa cervesera.

L'home liquadora, que és l'home adult al que se li fa la boca aigua quan veu passar una “dona diàbolo”.

En definitiva, una desafortunada elecció dels noms per als morfotips, i una evident manca de sentit de la igualtat d'oportunitats, en no incloure els homes en la nova política de talles.

En este sentit, el Grup Municipal del BLOC a l’Ajuntament de Castelló ha fet estes mateixes consideracions al Servei d’Igualtat d’Oportunitats, per tractar-se de l'organisme municipal encarregat de vetllar per la igualtat d'oportunitats entre homes i dones, per tal que, si ho consideren oportú, eleven una queixa formal. Propose que fem el mateix als centenars d’Ajuntaments on tenim representació municipal.