ELECCIÓ DE CANDIDATS

Vaig començar este blog amb un post sobre la presentació de la meua candidatura per ocupar el número 2 de la llista electoral per la circumscripció de València, a les properes eleccions autonòmiques. Ara, s’ha culminat el procés amb la celebració, dissabte passat, del Consell Nacional del BLOC que va triar els candidats al primer i segon lloc per les circumscripcions de Castelló i Alacant i els candidats al segon i tercer lloc de la circumscripció de València.
Els companys Josep M. Pañella i Vicent Coll van ser elegits per la candidatura de les comarques del nord i Dimas Montiel i Vicent Llobell per les del sud. Jo mateixa i Tomàs Pérez vam estar elegits per la circumscripció de València; tot açò després que, el 30 de setembre passat, elegirem el nostre Secretari General, Enric Morera, com a candidat a la Presidència de la Generalitat. A tots, la meua enhorabona.
En tota esta conjuntura, vaig aconseguir 120 avals de les companyes i companys del Consell Nacional, i a tots ells i totes elles vull donar-los les gràcies. També, a la totalitat dels membres del Consell Nacional que dissabte van participar en les votacions; no puc imaginar-me res més democràtic.
Estos dies, estem immersos en les negociacions amb Esquerra Unida, Els Verds del P.V. i Els Verds-Esquerra Ecologista per tal de tancar una coalició electoral, i puc dir a hores d’ara que anem avançant. L’objectiu del canvi polític al nostre País està, així, més a prop.

DONES I VIOLÈNCIA

El 25 de novembre és el Dia Internacional contra la Violència cap a les Dones, celebrat des del 1981 i reconegut per l’Assemblea General de l’ONU en 1999. Un dia per a la conscienciació de la societat i dels governs, un dia per a la reflexió i el treball , un dia per recordar a totes les dones del món que no havien de ser víctimes de ningú i tanmateix han perdut la vida.
Este dia es celebra per Minerva, Pàtria i M. Teresa Mirabal, que van ser brutalment assassinades el 25 de novembre de 1960 per militars del règim de Trujillo, en la República Dominicana. Tenien un ampli historial de lluita social i pels drets de les dones, i es dirigien a la presó a visitar els seus homes empresonats per estar involucrats en la mateixa lluita. En honor a elles és que cada any fem campanyes, manifestacions i despleguem banderes i pancartes.
Són tres noms que representen el sofriment i la victimització de milions de dones. Les estadístiques són esfereïdores: 130 milions de xiquetes i adolescents de tot el món han estat objecte de mutilació genital; una de cada cinc dones és violada o sofreix un intent de violació al llarg de la seua vida; entre el 25 i el 75% de les dones –depén del país- sofreixen agressions físiques o psicològiques en l’entorn familiar...i podríem seguir. Enguany, les xifres oficials parlen de més de 60 dones assassinades, només a l’Estat espanyol.
Estem davant d’un problema global. Els abusos i violència contra les dones són part d’un problema estructural que depén de factors i interessos socials, econòmics, culturals, polítics, i són conseqüència de la desigualtat entre els sexes inherent a l’estructura mateixa de les nostres societats. Esta desigualtat s’expressa i es reprodueix mitjançant l’educació, la cultura, el llenguatge, la religió i pot vores ampliada per totes les demés formes de desigualtat social i econòmica.
Conscienciats del problema gràcies a les pressions dels grups feministes i de les xifres anuals de dones mortes a mans de les seues parelles, els governs han començat a potenciar distintes polítiques per tal de fer-hi front. És un pas, però només això, un pas. Els governs tenen l’obligació d’elaborar plans integrals contra la violència cap a la dona i dotar-los de recursos econòmics i humans suficients. I estos plans, necessàriament, deuen passar per una educació en la igualtat; i no em referisc a una assignatura sobre la igualtat de sexes, sinó a un pla educatiu complet que incloga des de la forma d’ensenyar història del món fins el comportament del professorat davant d’este tema.
Els exemples i formes d’abús i agressió cap a les dones són innumerables. D’ací la importància d’este dia internacional que no deuria quedar-se en un parell d’actes minoritaris. Un dia per a la dona, però també per a l’home. Unes i altres som subjectes i objectes d’una societat que demana canvis a crits.

LA MARJAL DE PEGO-OLIVA

Moltes persones d’Oliva, d’una generació, ens hem passat mitja vida lluitant perquè la Marjal de Pego-Oliva no desapareguera. Un projecte franquista, desenvolupat per l’Iryda dels anys de les majories absolutes del PSOE, va suposar durant molts anys que, de forma sistemàtica, es tractara de dessecar la terra del Pla, provocant la contínua degradació d’este important ecosistema del País Valencià. Fins i tot es va construir un artefacte d’obra faraònica, el Venturi, a la desembocadura del riu Bullent. Salinització dels aqüífers, mort de flora i fauna, pèrdua d’unes senyes d’dentitat importants per a molta gent , van ser només alguns dels efectes que va tindre esta acció. Per fortuna, la natura va impedir que acabaren amb ella.
Vam fer de tot: campanyes ciutadanes, taules redones amb experts i professors universitaris que deien que era una barbaritat el que es feia a la marjal, estudis seriosos, exposicions, manifestacions i fins i tot una vaga de fam .Finalment, després de molts anys, a principis del 90, l’Ajuntament d’Oliva canvia de posició per efecte de la pressió popular i es pronuncia a favor de la seua conservació.
En tot este temps, a Pego les coses es veien d’una altra manera. No hi havia a la població veïna de La Marina la mateixa sensibilització conservadora d’este espai, sinó tot el contrari.
Però al remat, la racionalitat i la cordura es van imposar i finalment la Marjal de Pego-Oliva va ser declarada Parc Natural, figura legal que ens va alegrar molt, que va significar que es desmantelara el Venturi, però que no ha acabat de posar del tot les solucions; com quasi sempre, no es destinen prou recursos.
I amb aixó, l’any 95 va arribar Carlos Pascual, Barret, a l’alcaldia de Pego i la batalla es va revifar. L’autoritari alcalde de Pego, que “li plantava cara al sol de migdia”, en 8 anys al front de l’alcaldia les va fer de tots els colors en quasi tots els camps, i també en el que respecta a la marjal; fins i tot se li va pegar foc a estes terres.
Ara, el Tribunal Suprem acaba de condemnar-lo a sis anys de presó i tants altres d’inhabilitació per a ostentar un càrrec públic, per tot el mal que va fer durant eixos anys en la marjal. Una sentència exemplificadora, sens dubte.

FONT DE MORA, EL VALENCIÀ I LA CAPITALITAT CULTURAL

Les valencianes i els valencians correm, des de fa ja uns anys, un greu perill: acostumar-nos a la política esperpèntica, crispadora i irresponsable del Partit Popular i perdre la capacitat de sorprendre'ns d'alguns dels despropòsits del Consell de Francisco Camps. Però la veritat és que ens ho posen ben difícil, perquè amb una cadència quasi setmanal, ens assabentem per la premsa de noves agressions al nostre territori, de nous atacs als serveis socials i de noves burles a la nostra democràcia i institucions. La darrera, fa només uns dies. El conseller d'Educació i Cultura, és a dir, el màxim responsable de la promoció de la nostra llengua i cultura, Alejandro Font de Mora, participava en representació dels governs autonòmics de l'estat, en una reunió dels responsables de cultura, educació i joventut dels països de la Unió Europea, i va negar-se a fer-ho en valencià
Les raons que va adduir el conseller em sonen a una vella cançoneta. L'horrible cançoneta que hem hagut d'escoltar tantíssimes voltes les dones i els homes que, senzillament, parlem habitualment la llengua que vam aprendre dels nostres pares o que vam aprendre al carrer o a l'escola: que cal tindre respecte per aquells que parlen castellà, que cal ser educats i tindre cortesia, que el castellà és la llengua de tots i, en definitiva, que el valencià està molt bé per a les relacions familiars, per al folklore o per a dir brofegades, però que "no toca" per a les coses serioses, i menys encara per a parlar-lo en organismes internacionals, no siga cosa que pensen que el senyor Font de Mora "és de poble". Això, en termes psiquiàtrics, es diu d'una manera molt concreta: complex d'inferioritat.
Cal recordar que a les institucions de la Unió Europea es pot parlar en qualsevol de les quatre llengües de l'estat espanyol des de fa alguns mesos -la qual cosa, per cert, no es pot fer al Congrés dels Diputats ni al Senat espanyols- però no cal oblidar que el famós memoràndum de les llengües promogut pel ministre Moratinos va provocar una encesa polèmica quan el govern valencià, amb els consellers González Pons i Gema Amor al capdavant, va exigir que el valencià fóra considerat com una llengua diferent del català, que hi haguera un servei d'intèrprets diferent i que, per tant, es parla de les "cinc llengües" de l'estat. Ja aleshores, des del BLOC vam considerar que això era una nova estratègia del PP valencià per crispar, per utilitzar la llengua amb finalitats partidistes i per encendre el foc de l'anticatalanisme. Els fets d'esta setmana ens han donat la raó: per a què, senyors del PP? per a què volien tant de reconeixement per a una llengua que només empren com a arma electoral?
En conèixer la decisió del conseller Font de Mora vaig fer unes declaracions als mitjans en què expressava la profunda indignació i vergonya amb què havíem rebut al BLOC la lamentable notícia. Amb el pas de les hores, però, l’esperpent encara s'ha fet més gros, en saber que el conseller va aprofitar l'estada a Brussel•les per anunciar que el Consell promourà la candidatura de València a la capitalitat europea de la cultura per a l'any 2016. L'anunci té tota la traça de ser només una eixida endavant per intentar amagar la indigna actitud del conseller a Brussel•les, però em du al cap algunes reflexions que només volia apuntar:
1. No li tocaria a l'alcaldessa de València d'anunciar que optarà a la capitalitat de l'any 2016? O és que Rita Barberà no tenia ni idea d'eixe projecte del Consell?
2. No van tindre prou amb fer el ridícul l'any 2000 i l'any 2001 quan es va rebutjar la mateixa proposta per manca de credibilitat?
3. Quina credibilitat ha de tindre un govern -municipal o autonòmic- per obtindre el reconeixement que suposa la capitalitat cultural quan eixe govern manté una actitud hostil cap als productors i gestors culturals?
4. Es pensen que el nou Mestalla i la Ciutat de les Arts i de les Ciències (i de les presentacions falleres, i dels anuncis de cotxes, i de les passarel•les de moda, i de les fotos de bodes, i de les gales televisives horteres) són suficient per a que la nostra capital esdevinga un referent cultural per a Europa?
5. Creuen que una ciutat, el màxims responsables de la qual ataquen la cultura pròpia és la millor mostra de la promoció cultural?

Estic convençuda que València té mèrits més que suficients per esdevindre capital europea de la cultura. Però eixe mèrit és de la gent que, malgrat el PP, continuem apostant per la nostra llengua i cultura i d'aquelles i aquells que, malgrat la manca de suport institucional, continuen fent de la nostra capital un focus d'irradiació cultural. Espere, en qualsevol cas, que el 2016 València siga Capital Europea de la Cultura, sobretot perquè estic convençuda que eixe any el PP ja no governarà ni a la nostra Generalitat ni a l'Ajuntament de la nostra estimada capital.

ÀREES METROPOLITANES

Un Àrea Metropolitana és un territori superior al terme municipal d’una gran ciutat, i que normalment inclou diversos municipis, que té per finalitat posar en marxa serveis públics que exigeixen una planificació sobre un territori més extens. La forta concentració urbana de moltes grans ciutats provoca que estes cresquen en extensió fins arribar, sovint, a municipis veïns, i això exigeix una planificació urbanística, d’accessos, transport, sanitat, educació, etc. que englobe tots els municipis afectats.
Al nostre País existeixen vàries d’estes Àrees: si més no, la de València, les planes de Castelló, la d’Alacant i la d’Elx. Quin territori en concret conforma cadascuna d’estes Àrees Metropolitanes, és encara motiu de discussió entre els entesos, cosa gens estranya si reparem que vivim en un país que no té, encara, Llei de Comarcalització.
Normalment, estes Àrees requereixen la creació d’un organisme amb representativitat política, competència administrativa i mitjans econòmics suficients per tal de poder decidir sobre les actuacions públiques d’esta àmplia zona. Però ací al nostre país, el PP no va tindre cap pudor en carregar-se l’òrgan polític de l’Àrea Metropolitana de València i les altres no tenen reconeixement oficial.
Si pensem una mica, ens adonarem que el treball conjunt de totes les institucions públiques implicades, coordinades políticament, comptant amb els milers i milers de persones que treballen, pensen, creen, en eixa zona, amb un bon programa d’actuacions, ben planificades, crea sinèrgies importants, qualitat en els serveis i cohesió social. No obstant tots els efectes beneficiosos que pot tindre articular estes zones, els nostre govern no impulsa este tipus de polítiques no siga que a l'unir-se els nostres representants municipals es facen més reivindicatius. I això al PP no li interessa; ens vol dòcils i poc protestons.
Des del BLOC volem donar-los tota la importància que es mereixen estes Àrees Metropolitanes i creiem una necessitat la coordinació, tant orgànica com de propostes polítiques. Per això, impulsem la redacció de programes d’actuació conjunts.
El dimecres passat, Enric Carbonell, secretari d’Àrees Metropolitanes i jo mateixa, vam estar a El Campello reunits amb la nostra gent de l’Alacantí, Baix Vinalopó i Valls del Vinalopó per tal d’articular estes propostes. Va ser només la primera de les reunions, que continuaran la setmana que ve a Castelló i la següent a València.
A les eleccions del 2007, probablement el BLOC serà l’únic partit polític que incloga en el seus programes electorals per al País Valencià, una proposta coherent per a estes Àrees Metropolitanes. I si podem dur-la a la pràctica, això repercutirà, per a be, en la qualitat de vida de les persones.

NOUS COL·LECTIUS

Ahir per la nit es va presentar, públicament, el nou col•lectiu del Bloc de Senija (La Marina Alta). Quan vaig arribar al Centre de Cultura de la població, on es realitzava l’acte, ja em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia a la porta, però és que no cabien al local. Vora 200 persones –d’una població de poc més de 600 habitants - es van reunir per tal d’assistir a l’acte de presentació d’este nou projecte polític que concorrerà a les eleccions municipals vinents a esta població de La Marina. Hi havia gent de totes les edats i condicions, i l’acte estava presidit per una mesa amb els components del col•lectiu, homes i dones bàsicament joves, molt vinculats a la vida del poble. Veure la il•lusió i les ganes d’esta gent i sentir els seus discursos d’una profunda estima cap al seu poble i el país, em va emocionar fins el moll de l’os.
Quan em va tocar el torn de dirigir-me als assistents, els vaig contar quin era el projecte del BLOC. Els vaig parlar del nostre valencianisme, de la defensa del territori que és per nosaltres una premissa bàsica (sense territori no hi ha País), de la nostra manera de fer política, en contacte permanent amb la ciutadania i sense que ningú ens mane des de fora, i els vaig fer vore que, en el camí que començaven, no estaven sols, que tot el partit, i molt especialment la comarca, estaríem al seu costat ajudant-los en tot el que necessitaren. Els vaig dir que La Marina Alta era per al BLOC una comarca fonamental, amb 5 alcaldies – Xàbia, Xaló, Benidoleig, La Xara i El Verger- i un bon grapat de regidors i regidores en cadascun del pobles que, amb el seu treball, havien canviat i molt les condicions de vida de la gent. I els vaig recomanar que en la futura llista municipal que elaboraran estigueren presents tres sectors per nosaltres importants: joves, dones i residents comunitaris (per cert, tot l’acte va estar traduït a l’anglés per una persona d’eixa nacionalitat). I em vaig comprometre a celebrar amb ells i elles la primera victòria que obtindran al mes de maig proper, quan traguen representació a
l’Ajuntament.
Després havien organitzat un vi d’honor, on per cert vaig retrobar un amic lleonés, el Tito, ara afincat a Senija i professor a l’I.B. de Benissa al que feia molts anys que havia perdut la pista i que parla un perfecte valencià.
Acompanyant-nos en l’acte estaven també els nostres regidors Xavi Pons, d’Ondara, Maties Monfort, de Gata, Xavi Tro, de Benissa i Marc Kruitoff, de Llíber, junt al secretari local de Dénia, Dimas Montiel, i el secretari comarcal i regidor de Els Poblets, Salvador Sendra.
Després, corrents, vaig arribar al Consell Comarcal de La Safor, que es celebrava al Centre Social Sant Francesc d’Oliva, on, entre d’altres qüestions, vam fer un repàs de les llistes que esta comarca presentarà a les pròximes eleccions municipals: seran totes, als 31 pobles.
En definitiva, un divendres molt productiu i engrescador. El BLOC creix dia a dia.